Fernando Muñiz: La cara B de la Història

Els parroquians es freguen les mans quan veuen arribar el Fernando Muñiz al Bar. Preveuen que hi haurà històries increïbles narrades per un dels millors raconteurs d’aquesta ciutat, com el va definir una vegada el Kiko Amat. Històries pròpies, d’una vida que sembla treta d’una novel·la, o històries de la Història, la gran passió sobre la qual aquest barceloní d’ascendent asturià concentra actualment els seus esforços.

Es situa a la barra i demana: “Una canya, quelcom que sovint em suposa un problema en aquesta ciutat on, amb molt poques excepcions, el noble art de tirar-les bé ni es coneix, ni s’espera”.

Fernando ha sigut de tot: “he estat involucrat en el món de la premsa underground amb diferents fanzines, he estat Dj, professor, conferenciant, corrector, he muntat agències de management, vaig tenir la meva pròpia banda, he organitzat infinitat de concerts i festivals, vaig tenir un segell discogràfic, un bar musical, he escrit llibres, he editat revistes, he fet ràdio i moltes coses més que ara mateix ja ni recordo”. Parla el que va ser músic amb Los Bretones, juntament amb l’enyorat Jordi Calvo; amo del mític Portobello Cafè de Gràcia, organitzador del recordat embull Spanish Bizarro, amb els seus recopilatoris i festivals; DJ resident al Màgic a principis dels 90, editor de la descollonant revista Flandis Mandis i coautor de dos llibres imprescindibles per a la cultura de bar d’aquesta ciutat: els dos volums de Barcelona on the Rocks. Tot això, entre moltes altres coses.

“Totes les aventures duraven fins que se m’acabaven les ganes o els diners, sobretot els diners ja que es feien més des de la passió que des del negoci i, clar, com que hom no porta Pujol o Rockefeller de cognoms, la vida et va posant en el teu lloc a base de grans correctius”.

Històries dins de la Història

L’últim projecte en el que aquest hiperactiu cinquantí s‘ha ficat, a més de coordinar el club de lectura de la biblioteca Vallcarca-Penitents, és El Cafè de la Història, un portal web que busca fer justícia a una disciplina molt maltractada. “D’entrada, la història sempre ha estat aquesta plúmbia successió de regnats, dates, batalles i tractats amb els quals un desmotivat professor et donava la brasa als alumnes de la classe. Avui, és allò que es manipula sense rubor de la mà de taral·lirots i nacionalistes de torn que et volen col·locar alguna bola. Conèixer la història és la millor vacuna davant els deliris i les mentides dels uns i els altres”.

El projecte original no era una web sinó un llibre que recopilés “anècdotes delirants, al·lucinants, hilarants, en fi, curiositats desconegudes de la història”. De fet, anant més enrere, per a Fernando l’espurna del projecte va prendre “en constatar com, quan sortia a col·lació i explicava alguna d’aquestes curiositats, enmig de converses en alguna barra de bar com aquesta a la que estem ara, els meus amics al·lucinaven”.

Càpsules de la història tan verídiques i rigoroses com a estranyes. Per exemple, “un senyor de Lepe va ser Rei d’Anglaterra durant un dia, i no és un acudit. Altra: Joseph Pujol, un francès d’origen català, va ser una de les persones més famoses fa cent anys a Europa gràcies a la seva habilitat tirant-se sonors pets, gravant discos a base de la seva peculiar secció de vent, fent gires mundials amb cues quilomètriques per a veure els seus espectacles. Una altra més: En els anys 90 un barri de Madrid es va independitzar d’Espanya creant la seva pròpia moneda, constitució, forces de l’ordre, fronteres, etc., amb el suport de Fidel Castro i l’ONU gairebé acaba mediant en aquell desgavell. Més: L’accidentat pas del Buffalo Bill i el seu espectacle per Barcelona”. I així, un llarg etcètera.

Barcelona a  l’ADN

“El meu avi, tot un personatge de novel·la de Galdós, Valle-Inclán o Casavella, depenent del dia i de l’hora, era agent d’espectacles i, en la seva condició, tractava i feia de pont entre els dos extrems de la societat d’aquesta ciutat: els adinerats que el cridaven per a contractar artistes per a les seves festes particulars i, d’altra banda, els propis artistes. La burgesia i la bohèmia barcelonina en un mateix pack”. El petit Fernando era la seva ombra.

“Fent-li d’escuder vaig descobrir una Barcelona amb personalitat fronterera que, per generació, no em tocava. Una ciutat que no sortia a les guies amables, la cara B de Barcelona. Una ciutat de poetes que anaven de bar en bar llegint les seves poesies a canvi d’un entrepà, de vividors, chaperos, fanfarrons, prostitutes, de perdedors de la guerra i de la vida en general que malvivien a pensions del carrer Hospital. Però, l’endemà d’haver tancat tots els bars del carrer Sant Ramón, el meu avi podia portar-me a esmorzar amb el Josep Lluís Núñez o l’Antoni Samaranch”.

Potser és aquest bagatge el que fa que, ara, no se senti especialment unit a una ciutat de la qual li fa fàstic “l’efímera i superficial que és a vegades, el menyspreu que demostra per coses que m’agraden i m’importen i la importància que dona a altres coses que em són absolutament indiferents, però crec que és més el signe dels temps que ens toca viure que no pas de Barcelona en si”.

Fernando demana una altra canya. Al seu voltant, com a abelles en una bresca, s’ha amuntegat el paisanatge del bar per a escoltar les seves anècdotes i històries dins de la Història. De fons sona Ràdio 3, “la sento exclusivament des que tinc memòria”. Posen Walls Come Tumbling Down dels Style Council i somriu, còmplice amb si mateix d’aquell himne de joventut.

–Us poso taula?

–M’agrada més tapejar, dempeus a la barra i amb bona companyia i, veient que les canyes estan ben tirades, el que pugui escaure’s.