A partir del desvetllament de l’espoli al Palau de la Música i de la posterior sentència condemnatòria del finançament il·lícit de Convergència, Félix Millet (i Tusell) va convertir-se en l’únic català que ha pogut viure la ràpida mutació que hi ha entre un prohom cultural de Barcelona i un esperpèntic ancià mig moribund contra qui la majoria del país —incloent-hi algun dels seus còmplices naturals— expulsava tones de bilis. El pas (velocíssim) de l’Olimp a l’Hades va molt bé per disparar acudits, mems i frases de cunyat sobre l’antic capatàs del Palau, però es queda ben curt a l’hora de calibrar la importància d’un home que encarnava la decadència del país molt abans que coneguéssim les seves aficions al caler i que els seus excessos (el highlight de tot plegat serà, pels segles dels segles, la boda de la filla al Palau finançada pel sogre) formessin part de l’esport nacional de l’escarni.
Abans que res, Millet és i serà un cadàver incòmode pels catalans, pel simple fet que el cas Palau —un procés que s’hauria d’haver dit “cas Convergència”— va quedar tancat en fals amb les condemnes d’un grup selecte de bocs expiatoris que encara representen una mínima part de tota la màfia que hi participava. A hores d’ara, ni la persona més naïve s’imagina que un desfalc tan complex com el de l’entitat fos un simple pícnic de col·legues organitzat per Millet, el seu lloctinent Montull i el tresorer de Convergència, Daniel Osàcar. Ja té la seva gràcia que, a Catalunya i arreu de l’estat, els casos de finançament il·legal i d’adjudicació de comissions a canvi de contractació pública afectin solament comissionistes i tresorers, alliberant de qualsevol culpa una sèrie d’empreses que continuen campant alegres pel món del lliure mercat amb una impunitat que ja la voldria el mateix papa de Roma.
Fèlix Millet marxa amb un grapat de silencis (espero que amb algunes notes reveladores desades en algun calaix de l’Upper Diagonal) i avui, de ben segur, hi haurà genteta que respirarà molt tranquil·la. Això és ben sabut, tot i que cal deixar-ho en acta. Però insisteixo en que la decadència del personatge és anterior a tot el vodevil del Palau. Si hem de recordar Millet per alguna cosa és per encarnar perfectament la decadència d’una burgesia que s’havia fet adulta fortificant culturalment el país (i deixant-s’hi una morterada de pasta) per acabar veient com fills i néts venien tot el seu prestigi a canvi de quatre Ferrari xarons i segones residències que semblaven una mona de Pasqua. El pas que hi ha entre el pare Fèlix Millet (i Maristany), fundador d’El Matí i d’Òmnium, i el seu fill és la transició entre uns activistes de pedra picada i uns simples caixacobri de l’autonomisme.
Caldrà estudiar, i diria que és una feina pendent, com la majoria d’elits culturals que aguantaren el país durant el franquisme van acabar degradades en una descendència que es limità a aprofitar els canals ordits pels seus avantpassats amb tal de fer carrera d’alt funcionari. Això va ser Fèlix Millet, un cortesà que va peregrinar per l’Orfeó, el Barça i Montserrat amb la simple intenció d’utilitzar el valor simbòlic del resistencialisme com a puteta de la nova partitocràcia sorgida de la Transició. Resulta tremebund que, encara avui, hom excusi les malifetes de Millet recordant que, si més no, en Fèlix va reformar el Palau entaforant-hi molts bitllets i molta simfonia, una explicació calcada al fet d’excusar la corrupció com a fonament de modernitat a l’Espanya dels 90. Més que escarnir Millet, l’hauríem d’estudiar seriosament com l’encarnació d’un temps que roman inconegut.
Això va ser Fèlix Millet, un cortesà que va peregrinar per l’Orfeó, el Barça i Montserrat amb la simple intenció d’utilitzar el valor simbòlic del resistencialisme com a puteta de la nova partitocràcia sorgida de la Transició
Les elits barcelonines sabien perfectament dels negocis de Fèlix Millet (aquí tothom s’afaita i, si més no, tot déu hauria de saber sumar) i cal recordar que, en temps d’Aznar, Hisenda ja havia ignorat demandes més concretes que l’anònim amb què es destapà l’espoli al Palau. Durant molts anys, als empresaris del país ja els estava bé que Millet es quedés part dels ingressos de la festa, a canvi que l’Orfeó cantés nadales el dia de Sant Esteve i que les empreses de sempre s’asseguressin les contractacions públiques que els tocaven. Millet fou una baula essencial del sistema, majordom de la party d’una sèrie de penya que, encara avui, pot escoltar Mozart al Palau amb la tranquil·litat de saber que mai no s’hauran d’amagar sota un paraigües al seu Mercedes. Ara tothom riu en veure el déu caigut (i enterrat), però qui gaudeix encara més són els que van pagar la festa al cadàver incòmode.
Ens ha deixat un senyor de Barcelona, d’aquella Barcelona. I mentre no es faci neteja de tot plegat, així l’hem d’anomenar encara. Per molt que dolgui.
