Carlos Duran, cofundador de les autoescoles Hoy-Voy. ©Àngel Bravo
L'ENTREVISTA

Carlos Duran: “Avui pot ser un gran dia per tenir un mal dia”

L’empresari fundador de les autoescoles Hoy-Voy s’imagina el futur de la mobilitat volant i levitant, amb zero emissions, drons i viatjant en transport públic per un tub. "No hi haurà sinistralitat quan tots els cotxes siguin autònoms", avança.

Carlos Duran és empresari i músic. Un autònom de tota la vida apassionat per l’art dels quatre acords. Va cofundar Hoy-Voy, que ara és l’autoescola més gran d’Espanya amb 39 centres, 400 treballadors, 300 vehicles i més de 600.000 classes pràctiques i 115.000 conductors. Fem, però, marxa enrere. Duran va estudiar Empresarials i Enginyeria Industrial. Un record d’infància el va marcar, fins al punt de sentir-se estimulat per la incertesa econòmica i buscar la llibertat. No li fa especial il·lusió conduir i li agrada diversificar la seva energia.

Veu Rock’n Roll en la joventut. Es va embriagar d’idees en un Word i va donar ales a la bogeria. La crisi dels 40 va donar ritme i música a la seva vida amb el grup Arroz Rojo. Fa uns mesos va guanyar el Premi Jove Empresari d’Aijec. Assegura que la intuïció, l’emoció i la sensibilitat han guiat la seva vida. L’obsessió per les mètriques i el mètode PMD (Provar, Mesurar i Decidir) també han ajudat. La gent que l’envolta el defineix per la seva passió i la seva empatia. Emocional, però també racional a l’hora de prendre decisions.

En un món ideal faria una gira musical gravada en un documental de Netflix. O qui sap si un bar a Castelldefels o Tulum. “Vivir és urgente”, cantava el seu admirat Pau Donés, tal com ens recorda Carlos Duran.

—  Una infància entre Barcelona i el Pallars.

— Sóc el quart d’una família de cinc germans. El meu pare era enginyer industrial i el van traslladar a la central nuclear d’Ascó i després al Pallars. El meu record d’infància és veure el meu pare fent números al despatx. Tenia un salari fix, jo no ho entenia i ell pensava en l’endemà.

—  L’endemà.

 Vaig pensar que no tenia gràcia viure podent calcular la teva economia del futur. Per a mi ha sigut un trauma. Jo volia llibertat.

—  Com va ser l’alliberament?

— Tenia 16 anys i van traslladar el meu pare a Lleida. Em vaig buscar la vida donant classes de guitarra i física i treballant en una oficina. Volia tenir diners, però no dependre de ningú.

— Va estudiar Empresarials i Enginyeria Industrial.

— Primer vaig pensar en Empresarials, però em vaig atabalar i només vaig fer dos anys. Em vaig passar a Enginyeria Industrial, però s’havia d’aprovar tot.

—  Va tornar a la infància amb el seu pare.

Però jo no volia fer la seva feina i m’estimulava la incertesa econòmica. No vaig ser capaç d’aprovar-ho tot a Enginyeria Industrial i vaig tornar a Empresarials. Se’m va acudir fer de mànager de grups de música. Vaig deixar la carrera, vaig fer un curs d’administració d’empreses i vaig començar en el món dels concerts.

— Després de la música va arribar el màrqueting digital.

— Vaig crear Imaginalia l’any 2001, he passat molts moments barallant-me amb el mercat… I fins avui. Aquest és el viatge. Em costa molt posar tota l’energia només en un lloc. Sóc emprenedor? He començat moltes coses, però sense lligams.

Em costa molt posar tota l’energia només en un lloc. Sóc emprenedor? He començat moltes coses, però sense lligams

— Què vol dir ser emprenedor?

— L’emprenedor és la persona que activa i posa en marxa. És un productor que converteix idees en projectes. La paraula emprenedor porta molt endins això de començar i no acabar. Comences i no saps si acabaràs. He començat i m’he deixat la pell en moltes coses. Assaig i error.

Per Carlos Duran, emprendre vol dir convertir idees en projectes: començar i deixar-se la pell amb moltes coses. ©Àngel Bravo

 Va cofundar Hoy-Voy l’any 2012 i tot va començar amb un Volkswagen Golf del 1991.

— Tenia un grup de música amb la Maria que va ser alumna meva de guitarra. Érem molt amics i vam muntar botigues de fotografia digital que ens van anar molt bé. Li vaig dir que em volia vendre el Volkswagen Golf, em va dir que no me’l podia vendre i li vaig proposar que me’l comprés ella.

— Però ella no tenia carnet de conduir.

— Li vaig posar un caramel a la boca perquè, si es treia el carnet, li canviaria la vida. Vam fer un tracte: ella em comprava el cotxe per 3.000 euros i si en 6 mesos no tenia el carnet, jo li recomprava. Tenia pàrquing i un amic que la portava. Molt divertit: tenia cotxe, però no tenia carnet. I va conèixer un professor que es deia Jordi que ara és el meu soci.

 La paraula emprenedor porta molt endins això de començar i no saber si acabaràs

— Hoy-Voy és la primera autoescola amb filosofia low cost i la més gran d’Espanya. Li agrada conduir?

No sóc un conductor il·lusionat ni m’interessa especialment la conducció. No em feia especial il·lusió crear una empresa d’autoescoles, però venint de la Maria i després de conèixer el Jordi no vaig poder dir que no.

— Va dir sí a la filosofia low cost.

— L’univers del low cost és fruit d’un sopar que vam tenir i que de camí a Lleida em va fer pensar què podíem aportar al món de les autoescoles. Vaig pensar en un model eficient i d’aquí va venir el low cost. Era el moment de Vueling, Booking o Ryanair, així com de l’anticipació de compra, demanda i preu. Tenir un cotxe aturat té un cost. Un cop vaig arribar a Lleida, vaig agafar el portàtil i em vaig emborratxar d’idees en un Word.

— L’embriaguesa d’idees en un Word.

— Encara el guardo i no dista massa del què hem fet. El meu germà va obrir l’ordinador del meu pare, es va trobar un arxiu misteriós, el va llegir i no s’ho podia creure. Jo li veia més Rock’n Roll a la gent jove que a conduir. Vam crear Hoy-Voy quan les autoescoles encara no tenien ni pàgina web ni Facebook. El principi va ser espectacular.

— Per què?

— Vam fer una cosa molt bèstia: carregar-nos el binomi alumne-professor. Llavors tothom reia, però l’autoescola on treballava el meu soci que era la líder a Barcelona va tancar al cap de tres anys. Tothom es pensava que estàvem frivolitzant. Li vaig preguntar al Jordi quina autoescola volia tenir i em va respondre que l’autoescola on li hauria agradat treballar. Li vaig respondre que jo volia tenir l’autoescola on m’hauria agradat estudiar.

Quan et diuen que estàs boig sempre passa alguna cosa interessant. S’han de fer reunions d’innovació i de bogeria

 — Van fer matx.

— Li vaig dir al Jordi que el model no s’aguantava si cada alumne “es casava” amb un únic professor. És una matriu. El Jordi em va dir que si estava boig, però quan et diuen que estàs boig sempre passa alguna cosa interessant.

L’empresari va crear Hoy-Voy per tal que fos l’autoescola on li agradaria haver estudiat. ©Àngel Bravo

— Què va passar?

 Havíem de crear una metodologia única per a tots els professors perquè així l’alumne només notés una petita diferència. Vam crear una Intranet de professors que ara és una aplicació molt potent de multiprofessor i multialumne. Tot té pros i contres, però ho vam humanitzar molt amb un test que s’assembla molt al Set de Vida: llibre, pel·lícula, cotxe, lloc on perdre’s…

— A favor?

— Formar-te amb més d’un professor genera més seguretat al volant quan un ja té el carnet.

En contra?

 — Pot ser que un professor pregunti una cosa que un altre professor no ha apuntat.

 — Hoy-Voy utilitza un sistema d’aprenentatge amb IA i tarifes dinàmiques.

— Tenim un sistema intel·ligent de planificació de pràctiques que aprèn d’ell mateix. Hi ha un secret que és molt simple i efectiu, però no te’l puc explicar. Té a veure amb l’anticipació de les pràctiques i l’ocupació futura. El sistema preveu què passarà i en funció d’això mou el preu, aprèn del passat, compara amb solvència i corregeix preus tres cops al dia de forma aleatòria. També estem treballant la intel·ligència artificial en el sistema de test que aprèn de les respostes de l’alumne. La clau és la inquietud tècnica, l’univers low cost i les tarifes. Li vaig dir al meu soci que havíem de tenir el departament tècnic dins de casa. Paguem un preu alt, però hi ha una capa tecnològica molt potent.

— Ha fet seu el mètode PMD: Provar, Mesurar i Decidir.

— Està molt bé tenir idees, però convertir-les en projectes implica molta energia, temps i diners. Provar, mesurar i decidir. El Carlos Blanco en sap molt d’això. S’ha de fer el formulari encara que falli, però si la gent envia el formulari és que ho estàs fent bé. És la metodologia Lean o Agile. Nosaltres tenim una obsessió amb les mètriques a l’hora de prendre decisions.

Està molt bé tenir idees, però convertir-les en projectes implica molta energia, temps i diners. Provar, mesurar i decidir

— Com és la presa de decisions?

— Hem gastat poca energia en males idees. Fem sovint reunions d’innovació i de bogeria. El dia a dia et fa anar de bòlit, però sempre hi ha aquest clima on tot s’hi val i ningú fa preguntes estúpides. És una forma de ser.

— Com veu la ciutat de Barcelona?

— Molt bé, en contra del que diu tothom. Sóc d’aquí, he viscut fora i ara visc a Alella. Barcelona és una ciutat bestial i il·lusionant! Té i tindrà sempre un clima que la fa única. És una ciutat amb molt magnetisme i al talent li fa il·lusió viure a Barcelona. S’està fent una aposta valenta pel verd i la mobilitat.

Carlos Duran i Víctor Costa en un moment de l’entrevista. ©Àngel Bravo

 Solucions o problema de mobilitat?

 Jo vinc d’Alella en autobús, però podria venir en cotxe. A Barcelona estan passant moltes coses a Les Rambles, al Consell de Cent o a les superilles. No n’era conscient, però Barcelona té un problema més gran de contaminació que de mobilitat. Agafar el cotxe aquí és un luxe en comparació amb Madrid. El gran problema de Barcelona és l’accés a l’habitatge: és molt difícil viure al centre de la ciutat amb un sou normal.

 Barcelona és una ciutat bestial i il·lusionant! El gran problema de la ciutat és l’accés a l’habitatge i la contaminació més que la mobilitat

 — Mobilitat, habitatge i gentrificació.

 — Nosaltres contaminem i estem molt en contacte amb l’Ajuntament de Barcelona per la no petjada de carboni. Hi ha sensibilitat, moltes ganes i energia en això. No és el mateix treballar a Barcelona i viure a Vic que a Gavà.

 — Diu que la vida és provisional. Per què?

 — Va ser cosa de la crisi dels 40. Tinc molt interioritzat que tot és inici, desenvolupament i desenllaç. És llavors quan penses que la vida és un regal i que sempre hi ha problemes. Sóc molt emocional, però decideixo des de la part racional. La crisi dels 40 em va canviar la vida i vaig pensar que potser ja havia viscut els anys que em quedaven.

 I què va fer?

 — Als 20 anys vivia amb intensitat i m’importava tot bastant poc, però als 40 vaig prendre consciència de què em quedava i vaig recordar que 1+1=2. Vaig començar a tenir hàbits més saludables, decisions menys esbojarrades i vaig pensar a comprar un pis en comptes de viure tota la vida de lloguer. Com més gran et fas tens més consciència que la festa s’acaba. Ara intento no fer coses que no m’interessin almenys una mica. De petit tirava molt la tovallola i això m’ha fet pensar que potser sóc una persona poc compromesa. Per què la cultura de l’esforç?

 La crisi dels 40 em va canviar la vida i vaig pensar que potser ja havia viscut els anys que em quedaven. Com més gran et fas tens més consciència que la festa s’acaba

 — Per què?

Si pots no esforçar-te…

 — Seguir la intuïció també implica esforç i valentia.  

— No m’apassiona conduir, però sí veure gent que s’apassiona per allò que fem. Quan m’interessa una cosa hi poso energia. Si m’aixeco pel matí i el mal humor em dura molt, canvio. Vaig escriure una cançó titulada El momento ideal que deia “Hoy puede ser un gran día para tener un mal día”. No val la pena acostumar-se a tenir una relació o una vida que no t’omple. No es poden perdre anys de vida.

— El seu grup de música Arroz Rojo també va néixer de la crisi dels 40 i les pastilles del colesterol.

— Ara ja he canviat a les pastilles que toquen. Arroz Rojo és la crisi dels 40 feta música que sempre ha estat la meva gran passió. M’he envoltat de gent que s’ha unit al projecte i vaig presentar un àlbum el gener del 2020 a Luz de Gas. Va arribar la pandèmia. El meu hobby és fer música, però la música val diners.

— Li va dedicar una cançó a Pau Donés.

— Vaig passar la pandèmia al Pallars, vaig compondre una cançó i la vaig compartir amb el Jaime de Burgos que va ser teclista de Jarabe de Palo i és el teclista d’Arroz Rojo. El Jaime també estava al Pallars i vam començar a tocar junts i a gravar la cançó en piano i veu recordant la gira que ell havia fet amb el Pau Donés per tota Amèrica. El Pau es va morir el mes de juny i em vaig impregnar molt de tota aquella energia.

 Eso que tú me das… Es mucho más de lo que pido…

—  La nostra cançó es diu Hasta siempre i és un recorregut pels dotze mesos de l’any. Volia dibuixar el 2020 a través d’una cançó. La lletra em va costar molt i per a la tornada vaig agafar una frase del Pau Donés que diu així: “Vivir es urgente”.

—  “Vivir es urgente”.

 És una frase que m’hauria encantat robar-li i és per això que d’alguna manera li dedico aquesta cançó. El Pau Donés ha estat un referent, sense tenir una gran veu ni una gran tècnica. El Pau era un geni perquè arribava a la gent, feia fàcil allò difícil amb una melodia senzilla. La cançó No puedo vivir sin ti del Coque Malla són quatre acords, però té molt rotllo. El Pau feia el mateix i era molt inspirador.

 El Pau Donés ha estat un geni i un referent perquè arribava i connectava amb la gent sense tenir una gran veu ni una gran tècnica. Feia fàcil allò difícil amb una melodia senzilla

L’anterior entrevistat de Persona a Persona, Ousman Umar, li fa la següent pregunta: Quina és la teva visió de la mobilitat sostenible d’aquí a 30 o 40 anys? Respostes de futur per a problemes de futur

— Ni l’Alfons Cornella prediu el futur a 30 o 40 anys vista… És una eternitat i encara més en el món de la tecnologia. Ara bé, m’imagino el futur de la mobilitat volant i amb zero emissions.

Fa uns mesos, Duran va rebre el Premi Jove Empresari d’Aijec. ©Àngel Bravo

— Volant i amb zero emissions.

— Sense sostre. Hi veig drons i univers. I molta velocitat. Al·lucinarem. Levitarem. Qui conduirà d’aquí a 10 anys?

— Qui conduirà d’aquí a 10 anys?

 La feina no la tinc jo, la té la DGT. S’haurà de tenir un paperet amb una formació i el gran debat no serà la conducció autònoma que és eficient quan tota la conducció és autònoma. Si l’humà i la màquina s’enfronten, llavors tu tens un problema. Si s’enfronta la màquina amb la màquina, llavors l’ètica té un problema. No hi haurà sinistralitat quan tots els cotxes siguin autònoms, però llavors serà important l’educació o el marc legal. Això serà molt bèstia i mira que encara no podem conduir cotxes automàtics amb el carnet manual. Transport públic? Anirem pel tub.

 El futur de la mobilitat? Volant, zero emissions, drons i pel tub

—- Li preocupa?

— La veritat és que no, cuando lleguemos al río cruzaremos el puente. L’única decisió que no em deixa dormir és anticipar-nos al canvi de normativa amb els 300 cotxes manuals que tenim. Equivocar-nos una mica ens surt molt car. I què he fet malament? Em pregunto.

I què ha fet malament?

— Nosaltres no hem vingut aquí a guanyar diners i només volem viure una mica tranquils. Porto tota la vida sent autònom i no hi ha hagut una sola temporada on hagi pensat que tindria un final de mes tranquil. Amb Hoy-Voy hem fet una cosa molt difícil en un sector molt hostil. El meu soci ho resumeix molt bé: sueldo, horario y trato. Però en el sector de les autoescoles hi ha molt diner negre i és qüestió de temps que no puguin fer trampes. Tot i això, nosaltres competim.

— Com competeixen?

 L’alumne és molt sensible al preu i tothom vol bueno, bonito y barato. A Madrid vam fracassar de forma estrepitosa i si Espanya fossin 17 Catalunyes seria genial.

— Per què van fracassar a Madrid?

 L’idioma del mercat de Catalunya és el curs teòric i les pràctiques. A Madrid van per preu i hi ha molt trampós. Si parles un idioma diferent al del mercat has de tenir temps i diners. De fet, és molt millor parlar un idioma que el mercat entengui perquè reeducar el mercat et pot consumir molt. Hem hagut de fer molts canvis i ens ha costat molt. Hi ha realitats molt diferents.

 Saber dir no és molt important

 —–  S’imagina fent alguna cosa diferent a Hoy-Voy?

— M’encantaria fer alguna cosa amb la música. Molts franquiciats són amics meus i seria incapaç de prendre una decisió que deixés penjat el projecte d’Hoy-Voy. En un món ideal i si em toqués la loteria, m’encantaria fer una gira gravada en un documental de Netflix. I si algun dia marxo d’aquí, serà per un bar a Castelldefels o Tulum. Vaig començar molt aviat i estic una mica cansat. M’agradaria parar.

 I per què no?

 També tinc una part molt bona: llibertat d’agenda i moviments. Saber dir no és molt important. Res és fantàstic i tot és una gamma de grisos. El dia que un metge et diu que et queda poc temps de vida, només et pots penedir de com d’imbècil has estat desaprofitant el temps de la teva vida. Prefereixo pensar allò de “y ni tan mal”… 


SET DE VIDA

  1. Referent: Pau Donés
  2. Llibre: Encantado de conocerme, de Borja Vilaseca
  3. Pel·lícula: La vida es bella, de Roberto Benigni
  4. Cançó: Benvita vida, d’Arroz Rojo
  5. Racó preferit: Illa d’Holbox
  6. Lema de vida: Ho has de viure!
  7. Somni: Viure envoltat de la gent que estimo