GOOD NEWS | TRUE STORIES
SUBSCRIU-TE
ES | CAT
Tokyo Street. Photo by George Kedenburg

En el planeta Tòquio

Viure a Tòquio és viure en el futur, en una metròpolis d’uns 36 milions de persones que uneix tecnologia i tradició. Gratacels, se suposa, a prova de terratrèmol amb casetes de fusta i temples mil·lenaris. Autopistes urbanes elevades amb carrerons laberíntics. Gastronomia local única. Escamots de funcionaris uniformats i fidels amb joves rebels en la seva indumentària i comportament. I, sobretot, una megalòpolis on el tren i el metro són els reis que marquen l’agenda diària

“Tòquio és una col·lecció de poblats”, va definir l’escriptor Junichiro Tanizaki, autor entre altres obres de L’elogi de l’ombra.

Però, com un pop que estira els tentacles, les múltiples xarxes de tren es completen amb una xarxa de metro de dotze línies que en total tenen més de vuit milions d’usuaris diaris. Aquí és habitual que tot giri al voltant dels rails. Els toquiotes inverteixen una mitjana de dues hores diàries en algun tren per anar de casa a la feina, a l’escola, a comprar, o als parcs, com el més famós a Ueno, quan arriba la festa del Sakura i tots van de pícnic a veure els cirerers florits. Impressiona el visitant l’ordre amb què es mou la massa humana, per exemple a l’estació del barri de Shinjuku —on hi ha un formiguer de gratacels edificats amb sistemes antisísmics i la seu del govern metropolità—, l’ordre i el relatiu silenci amb què tot transcorre entre andanes i passadissos. Sorprèn, a més, la neteja gairebé total de llocs tan concorreguts. Barris com Shibuya, un dels preferits de la gent jove, tenen el monument al cèlebre gos Hachiko, punt obligat de trobada, que va morir al mateix lloc en no moure’s esperant que el seu amo tornés.

L’antiga Edo, l’actual Tòquio, que significa ‘capital de l’Est’, va sorgir quan el 1868 la cort, imperial es va traslladar de Miako, l’actual Kyoto, fins a la riba est de la gran badia que abraça les aigües d’aquesta zona de l’oceà Pacífic

En sortir de qualsevol de les desenes de sortides que tenen les grans estacions, algunes de les quals amb accés directe a grans cadenes comercials, hi ha sempre un formiguer de petites botigues i restaurants de tota mena. O les parades de taxis en què el conductor acostuma a conduir amb guants blancs, la porta s’obre automàticament i al respatller hi ha puntes de fil blanc. Sota els ponts del ferrocarril es fan les millors degustacions de yakitori (broquetes), sushi, shashimi, sukiyaki o udon i sobas, entre les formes variades de preparar fideus, tot això acompanyat de bons sakes, que aquí es prenen tebis, o cerveses. Sense oblidar en l’àmbit gastronòmic l’oferta de tot tipus de cuina, els plats gairebé sempre estan exposats als aparadors dels restaurants amb rèpliques en plàstic idèntiques a les que el comensal podrà degustar. I sempre pendents de no perdre l’últim metro o tren, abans d’arribar a l’estació de destinació on el problema és trobar la bicicleta per arribar fins a casa, en funció de quin sigui el grau d’alcohol que hagi aguantat el cos després de la llarga jornada laboral. Bany al furo, amb aigua gairebé bullint, i a primera hora del matí següent preparats per repetir el recorregut en tren. Així és la vida per a milions d’habitants del gran Tòquio, que cobreix gairebé mig arc de la badia, des de Yokohama, al sud, fins a Chiba, cap a l’oest.

Man eating at a noodle bar in Tokyo. Photo by: Alva Pratt

L’antiga Edo, l’actual Tòquio, que significa ‘capital de l’Est’, va sorgir quan el 1868 la cort, imperial es va traslladar de Miako, l’actual Kyoto, fins a la riba est de la gran badia que abraça les aigües d’aquesta zona de l’oceà Pacífic com una petxina. Una badia a la qual van arribar els vaixells de guerra del comodor Perry, quan la naixent potència colonial dels Estats Units va començar a imposar les seves regles a mig món. Així va acabar el shogunat feudal dels Tokugawa per deixar pas a la modernització del país, durant l’era de l’emperador Meiji, origen del creixement continuat de la urbs japonesa.

Des de l’estació de Tòquio va començar el desenvolupament d’una de les xarxes ferroviàries més complexes del món cap a la resta del país —el Shinkansen, el tren bala, funciona al Japó des del 1964—, però també la xarxa de tren metropolità circular, la línia Yamanote, que va anar incorporant zones on els poblats es transformaven en ciutats dins de la gran urbs

Va ser a partir del recinte del palau Imperial on viu l’emperador i la seva cort, un oasi de jardins emmurallats protegits per fossats d’aigua, que va començar a créixer una ciutat sense centre, però en forma de cercles com el tronc d’un gran cedre pel qual es van estenent els barris. A finals del segle XIX de la nostra era —al Japó els anys es compten en funció de les eres de cada emperador— Tòquio ja era una ciutat amb tres milions d’habitants, relativament oberta a les influències estrangeres, després de diversos segles tancada a pany i forrellat, amb influència europea en aquella revolució industrial que donaria origen a l’imperi econòmic japonès. Prop de la gran esplanada, a l’entrada principal del palau, es va construir l’estació de ferrocarril de Tòquio i al seu voltant, el barri de Maronouchi per ubicar-hi l’administració i les seus principals d’empreses creixents. És una zona que actualment conserva la seva essència amb la Dieta, el parlament, i la residència del primer ministre. I, també, seus bancàries, centres comercials i l’emblemàtic hotel Imperial, encara fòrum d’esdeveniments socials de l’elit. Des de l’estació de Tòquio va començar el desenvolupament d’una de les xarxes ferroviàries més complexes del món cap a la resta del país —el Shinkansen, el tren bala, funciona al Japó des del 1964—, però també la xarxa de tren metropolità circular, la línia Yamanote, que va anar incorporant zones on els poblats es transformaven en ciutats dins de la gran urbs: Akihabara, Ueno, Otsuku, Shinjuko, Harjuko, Shibuya, Meguro, Kita-Shinabara, Hamucho i Shimbashi, per esmentar les més importants.

Tokyo landscape. Photo by Sven Scheuermeier

No tot és feina per als toquiotes, encara que la pressió per la competitivitat és norma de vida. Quan arriba el diumenge, ja que continua sent força normal treballar almenys els dissabtes al matí, és el dia per anar a comprar —al barri d’Akihabara, si es busquen les últimes novetats en l’últim crit tecnològic—, d’oci o, simplement, per quedar-se a casa a descansar. Tòquio ofereix per divertir-se diversos espais de parcs extensos. En alguns, com el Yoyogi —on es modernitzen instal·lacions olímpiques del 1964 per als propers Jocs Olímpics del 2020, a més d’altres de noves— l’espectacle està garantit. Aquí cadascú pot muntar els seus números de música, balls o el que li vingui de gust per descarregar l’adrenalina acumulada al llarg de la setmana. Al costat de Yoyogi hi ha els jardins i el temple Meiji, de proporcions colossals i recinte de pau per a la tranquil·litat de l’esperit. Bon lloc per contemplar casaments o passejades de boniques japoneses vestides amb quimonos tradicionals. Pel que fa a temples, que un troba a molts barris ja siguin dedicats al xintoisme, la religió pròpia japonesa, o al budisme, cal no deixar passar una visita al temple Kannon, on els japonesos es purifiquen amb fum que desprèn l’encens, després de creuar l’avinguda plena de botigues de records, entre ventalls, galetes o para-sols. Per als japonesos és gairebé obligatori anar a un temple el dia de Cap d’Any a comprar una fletxa per llançar-la a la foguera i demanar un desig per a l’any que comença. I per fer-ho no segueixen l’“any de l’era imperial”, sinó el del calendari universal gregorià.

Assistir a una representació de kabuki, el teatre nacional japonès, és una altra forma de visualitzar la cultura popular amb els actors masculins, interpretin papers femenins o no. Les representacions duren hores al llarg del dia i els espectadors criden, aplaudeixen o mengen en funció dels estímuls que reben. I per als més exquisits hi ha el teatre Nô, on l’acció de moure un braç, per exemple, pot trigar diversos minuts enmig d’un silenci sepulcral. Entre les curiositats toquiotes hi ha el mercat del Tsukiji, la llotja de peix més gran del món, on el baf de les tonyines congelades —algunes peces se subhasten fins a desenes de milers d’euros— i la varietat de peix i marisc formen part de l’espectacle. Cal anar-hi de matinada i disposat a ser sacsejats pels compradors professionals, que no sempre comparteixen els gustos del visitant intrús. Un mercat en vies d’extinció perquè està en procés de traslladat per deixar pas a instal·lacions olímpiques. També recomano una visita al Museu Nacional de Tòquio, el més antic del país situat al parc de Ueno, com una introducció a la sofisticada cultura japonesa. I per entendre millor el conflicte bèl·lic de la Segona Guerra Mundial, cal visitar el santuari xintoista Yasukini, on honoren els soldats morts en la contesa —amb polèmica contínua per incloure els que van ser condemnats i executats com a criminals de guerra— així com el museu del costat, on hi ha fins i tot una estàtua a la figura del kamikaze.

Per viure a Tòquio és millor no ser propens a malalties cardiovasculars. Perquè les sacsejades de moviments sísmics són freqüents. Si és de dia i t’agafen al carrer o al tren, moltes vegades ni es noten. Però de nit, quan les sacsejades són verticals o comença a tremolar la cristalleria de l’armari és millor encomanar-se a Déu, o Buda

Travessar el pont de l’Arc Iris és endinsar-se en el centre de la badia de Tòquio, on l’enginyeria ha guanyat terrenys al mar a Odaiba. Allà, com en una illa enmig de la badia, es respira l’aire marí entre centres comercials i un veritable complex de restaurants, bars i discoteques. Per als joves toquiotes equival a l’última frontera de la modernitat. I, per a una de les millors vistes de la inabastable visió de la metròpolis toquiota, no hi ha res millor que pujar fins a l’última planta de Roppongi Hills, un dels barris clàssics d’oci nocturn, des del mirador-restaurant del qual es pot contemplar, si la pol·lució ho permet, el cim nevat del mont Fuji, icona nacional del Japó..

Per viure a Tòquio és millor no ser propens a malalties cardiovasculars. Perquè les sacsejades de moviments sísmics són freqüents. Si és de dia i t’agafen al carrer o al tren, moltes vegades ni es noten. Però de nit, quan les sacsejades són verticals o comença a tremolar la cristalleria de l’armari és millor encomanar-se a Déu, o Buda. Al final un s’hi acostuma, però no deixa de recordar que la urbs es troba en plena falla tectònica i que en el terrible terratrèmol del 1923 hi va haver més de 140.000 morts, entre aquests les víctimes dels incendis declarats pel sisme en una ciutat on gairebé totes les cases eren de fusta. Va ser una destrucció per foc semblant a la que van patir els toquiotes amb els intensos bombardejos nord-americans durant la darrera etapa de la Segona Guerra Mundial, abans de posar punt final a l’imperialisme bèl·lic japonès amb les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki, l’agost del 1945. Va ser aleshores el moment en què els japonesos van sentir per primera vegada la veu de l’emperador Hirohito, al qual consideraven un ésser celestial, llegint a la ràdio pública NHK el comunicat de rendició. D’aquelles cendres i de la tenacitat dels japonesos va sorgir la reconstrucció de Tòquio.

Com que els carrers no tenen nom, excepte les grans avingudes, moure’s a Tòquio entre els seus carrerons marcats per chome —petit districte— i els números de les cases és una experiència que desenvolupa la memòria visual. Una benzinera, un petit supermercat, una botiga de moda o una llibreria sempre són referències a l’hora de trobar una adreça. Quan et conviden a una casa sempre va acompanyat d’un minimapa amb l’estació de metro i les referències que trobaràs abans d’arribar, si ho aconsegueixes. Sempre ho pots preguntar, tot i que els teus coneixements de l’idioma siguin precaris i trobaràs diverses persones disposades a ajudar-te, però de vegades amb indicacions contradictòries. Tòquio, on per haver-hi de tot hi ha fins i tot una reproducció idèntica de la Torre Eiffel parisenca, és una ciutat de ciutats, de contrastos tan peculiars que no deixa ningú indiferent. Tòquio enamora, o no, però sempre sorprèn. És una mica un viatge al que podria ser, gairebé, un altre planeta.

El més llegit

Tokyo Street. Photo by George Kedenburg

En el planeta Tòquio

Viure a Tòquio és viure en el futur, en una metròpolis d’uns 36 milions de persones que uneix tecnologia i tradició. Gratacels, se suposa, a prova de terratrèmol amb casetes de fusta i temples mil·lenaris. Autopistes urbanes elevades amb carrerons laberíntics. Gastronomia local única. Escamots de funcionaris uniformats i fidels amb joves rebels en la seva indumentària i comportament. I, sobretot, una megalòpolis on el tren i el metro són els reis que marquen l’agenda diària

“Tòquio és una col·lecció de poblats”, va definir l’escriptor Junichiro Tanizaki, autor entre altres obres de L’elogi de l’ombra.

Però, com un pop que estira els tentacles, les múltiples xarxes de tren es completen amb una xarxa de metro de dotze línies que en total tenen més de vuit milions d’usuaris diaris. Aquí és habitual que tot giri al voltant dels rails. Els toquiotes inverteixen una mitjana de dues hores diàries en algun tren per anar de casa a la feina, a l’escola, a comprar, o als parcs, com el més famós a Ueno, quan arriba la festa del Sakura i tots van de pícnic a veure els cirerers florits. Impressiona el visitant l’ordre amb què es mou la massa humana, per exemple a l’estació del barri de Shinjuku —on hi ha un formiguer de gratacels edificats amb sistemes antisísmics i la seu del govern metropolità—, l’ordre i el relatiu silenci amb què tot transcorre entre andanes i passadissos. Sorprèn, a més, la neteja gairebé total de llocs tan concorreguts. Barris com Shibuya, un dels preferits de la gent jove, tenen el monument al cèlebre gos Hachiko, punt obligat de trobada, que va morir al mateix lloc en no moure’s esperant que el seu amo tornés.

L’antiga Edo, l’actual Tòquio, que significa ‘capital de l’Est’, va sorgir quan el 1868 la cort, imperial es va traslladar de Miako, l’actual Kyoto, fins a la riba est de la gran badia que abraça les aigües d’aquesta zona de l’oceà Pacífic

En sortir de qualsevol de les desenes de sortides que tenen les grans estacions, algunes de les quals amb accés directe a grans cadenes comercials, hi ha sempre un formiguer de petites botigues i restaurants de tota mena. O les parades de taxis en què el conductor acostuma a conduir amb guants blancs, la porta s’obre automàticament i al respatller hi ha puntes de fil blanc. Sota els ponts del ferrocarril es fan les millors degustacions de yakitori (broquetes), sushi, shashimi, sukiyaki o udon i sobas, entre les formes variades de preparar fideus, tot això acompanyat de bons sakes, que aquí es prenen tebis, o cerveses. Sense oblidar en l’àmbit gastronòmic l’oferta de tot tipus de cuina, els plats gairebé sempre estan exposats als aparadors dels restaurants amb rèpliques en plàstic idèntiques a les que el comensal podrà degustar. I sempre pendents de no perdre l’últim metro o tren, abans d’arribar a l’estació de destinació on el problema és trobar la bicicleta per arribar fins a casa, en funció de quin sigui el grau d’alcohol que hagi aguantat el cos després de la llarga jornada laboral. Bany al furo, amb aigua gairebé bullint, i a primera hora del matí següent preparats per repetir el recorregut en tren. Així és la vida per a milions d’habitants del gran Tòquio, que cobreix gairebé mig arc de la badia, des de Yokohama, al sud, fins a Chiba, cap a l’oest.

Man eating at a noodle bar in Tokyo. Photo by: Alva Pratt

L’antiga Edo, l’actual Tòquio, que significa ‘capital de l’Est’, va sorgir quan el 1868 la cort, imperial es va traslladar de Miako, l’actual Kyoto, fins a la riba est de la gran badia que abraça les aigües d’aquesta zona de l’oceà Pacífic com una petxina. Una badia a la qual van arribar els vaixells de guerra del comodor Perry, quan la naixent potència colonial dels Estats Units va començar a imposar les seves regles a mig món. Així va acabar el shogunat feudal dels Tokugawa per deixar pas a la modernització del país, durant l’era de l’emperador Meiji, origen del creixement continuat de la urbs japonesa.

Des de l’estació de Tòquio va començar el desenvolupament d’una de les xarxes ferroviàries més complexes del món cap a la resta del país —el Shinkansen, el tren bala, funciona al Japó des del 1964—, però també la xarxa de tren metropolità circular, la línia Yamanote, que va anar incorporant zones on els poblats es transformaven en ciutats dins de la gran urbs

Va ser a partir del recinte del palau Imperial on viu l’emperador i la seva cort, un oasi de jardins emmurallats protegits per fossats d’aigua, que va començar a créixer una ciutat sense centre, però en forma de cercles com el tronc d’un gran cedre pel qual es van estenent els barris. A finals del segle XIX de la nostra era —al Japó els anys es compten en funció de les eres de cada emperador— Tòquio ja era una ciutat amb tres milions d’habitants, relativament oberta a les influències estrangeres, després de diversos segles tancada a pany i forrellat, amb influència europea en aquella revolució industrial que donaria origen a l’imperi econòmic japonès. Prop de la gran esplanada, a l’entrada principal del palau, es va construir l’estació de ferrocarril de Tòquio i al seu voltant, el barri de Maronouchi per ubicar-hi l’administració i les seus principals d’empreses creixents. És una zona que actualment conserva la seva essència amb la Dieta, el parlament, i la residència del primer ministre. I, també, seus bancàries, centres comercials i l’emblemàtic hotel Imperial, encara fòrum d’esdeveniments socials de l’elit. Des de l’estació de Tòquio va començar el desenvolupament d’una de les xarxes ferroviàries més complexes del món cap a la resta del país —el Shinkansen, el tren bala, funciona al Japó des del 1964—, però també la xarxa de tren metropolità circular, la línia Yamanote, que va anar incorporant zones on els poblats es transformaven en ciutats dins de la gran urbs: Akihabara, Ueno, Otsuku, Shinjuko, Harjuko, Shibuya, Meguro, Kita-Shinabara, Hamucho i Shimbashi, per esmentar les més importants.

Tokyo landscape. Photo by Sven Scheuermeier

No tot és feina per als toquiotes, encara que la pressió per la competitivitat és norma de vida. Quan arriba el diumenge, ja que continua sent força normal treballar almenys els dissabtes al matí, és el dia per anar a comprar —al barri d’Akihabara, si es busquen les últimes novetats en l’últim crit tecnològic—, d’oci o, simplement, per quedar-se a casa a descansar. Tòquio ofereix per divertir-se diversos espais de parcs extensos. En alguns, com el Yoyogi —on es modernitzen instal·lacions olímpiques del 1964 per als propers Jocs Olímpics del 2020, a més d’altres de noves— l’espectacle està garantit. Aquí cadascú pot muntar els seus números de música, balls o el que li vingui de gust per descarregar l’adrenalina acumulada al llarg de la setmana. Al costat de Yoyogi hi ha els jardins i el temple Meiji, de proporcions colossals i recinte de pau per a la tranquil·litat de l’esperit. Bon lloc per contemplar casaments o passejades de boniques japoneses vestides amb quimonos tradicionals. Pel que fa a temples, que un troba a molts barris ja siguin dedicats al xintoisme, la religió pròpia japonesa, o al budisme, cal no deixar passar una visita al temple Kannon, on els japonesos es purifiquen amb fum que desprèn l’encens, després de creuar l’avinguda plena de botigues de records, entre ventalls, galetes o para-sols. Per als japonesos és gairebé obligatori anar a un temple el dia de Cap d’Any a comprar una fletxa per llançar-la a la foguera i demanar un desig per a l’any que comença. I per fer-ho no segueixen l’“any de l’era imperial”, sinó el del calendari universal gregorià.

Assistir a una representació de kabuki, el teatre nacional japonès, és una altra forma de visualitzar la cultura popular amb els actors masculins, interpretin papers femenins o no. Les representacions duren hores al llarg del dia i els espectadors criden, aplaudeixen o mengen en funció dels estímuls que reben. I per als més exquisits hi ha el teatre Nô, on l’acció de moure un braç, per exemple, pot trigar diversos minuts enmig d’un silenci sepulcral. Entre les curiositats toquiotes hi ha el mercat del Tsukiji, la llotja de peix més gran del món, on el baf de les tonyines congelades —algunes peces se subhasten fins a desenes de milers d’euros— i la varietat de peix i marisc formen part de l’espectacle. Cal anar-hi de matinada i disposat a ser sacsejats pels compradors professionals, que no sempre comparteixen els gustos del visitant intrús. Un mercat en vies d’extinció perquè està en procés de traslladat per deixar pas a instal·lacions olímpiques. També recomano una visita al Museu Nacional de Tòquio, el més antic del país situat al parc de Ueno, com una introducció a la sofisticada cultura japonesa. I per entendre millor el conflicte bèl·lic de la Segona Guerra Mundial, cal visitar el santuari xintoista Yasukini, on honoren els soldats morts en la contesa —amb polèmica contínua per incloure els que van ser condemnats i executats com a criminals de guerra— així com el museu del costat, on hi ha fins i tot una estàtua a la figura del kamikaze.

Per viure a Tòquio és millor no ser propens a malalties cardiovasculars. Perquè les sacsejades de moviments sísmics són freqüents. Si és de dia i t’agafen al carrer o al tren, moltes vegades ni es noten. Però de nit, quan les sacsejades són verticals o comença a tremolar la cristalleria de l’armari és millor encomanar-se a Déu, o Buda

Travessar el pont de l’Arc Iris és endinsar-se en el centre de la badia de Tòquio, on l’enginyeria ha guanyat terrenys al mar a Odaiba. Allà, com en una illa enmig de la badia, es respira l’aire marí entre centres comercials i un veritable complex de restaurants, bars i discoteques. Per als joves toquiotes equival a l’última frontera de la modernitat. I, per a una de les millors vistes de la inabastable visió de la metròpolis toquiota, no hi ha res millor que pujar fins a l’última planta de Roppongi Hills, un dels barris clàssics d’oci nocturn, des del mirador-restaurant del qual es pot contemplar, si la pol·lució ho permet, el cim nevat del mont Fuji, icona nacional del Japó..

Per viure a Tòquio és millor no ser propens a malalties cardiovasculars. Perquè les sacsejades de moviments sísmics són freqüents. Si és de dia i t’agafen al carrer o al tren, moltes vegades ni es noten. Però de nit, quan les sacsejades són verticals o comença a tremolar la cristalleria de l’armari és millor encomanar-se a Déu, o Buda. Al final un s’hi acostuma, però no deixa de recordar que la urbs es troba en plena falla tectònica i que en el terrible terratrèmol del 1923 hi va haver més de 140.000 morts, entre aquests les víctimes dels incendis declarats pel sisme en una ciutat on gairebé totes les cases eren de fusta. Va ser una destrucció per foc semblant a la que van patir els toquiotes amb els intensos bombardejos nord-americans durant la darrera etapa de la Segona Guerra Mundial, abans de posar punt final a l’imperialisme bèl·lic japonès amb les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki, l’agost del 1945. Va ser aleshores el moment en què els japonesos van sentir per primera vegada la veu de l’emperador Hirohito, al qual consideraven un ésser celestial, llegint a la ràdio pública NHK el comunicat de rendició. D’aquelles cendres i de la tenacitat dels japonesos va sorgir la reconstrucció de Tòquio.

Com que els carrers no tenen nom, excepte les grans avingudes, moure’s a Tòquio entre els seus carrerons marcats per chome —petit districte— i els números de les cases és una experiència que desenvolupa la memòria visual. Una benzinera, un petit supermercat, una botiga de moda o una llibreria sempre són referències a l’hora de trobar una adreça. Quan et conviden a una casa sempre va acompanyat d’un minimapa amb l’estació de metro i les referències que trobaràs abans d’arribar, si ho aconsegueixes. Sempre ho pots preguntar, tot i que els teus coneixements de l’idioma siguin precaris i trobaràs diverses persones disposades a ajudar-te, però de vegades amb indicacions contradictòries. Tòquio, on per haver-hi de tot hi ha fins i tot una reproducció idèntica de la Torre Eiffel parisenca, és una ciutat de ciutats, de contrastos tan peculiars que no deixa ningú indiferent. Tòquio enamora, o no, però sempre sorprèn. És una mica un viatge al que podria ser, gairebé, un altre planeta.