Featured Video Play Icon
Julià Guillamon ha publicat "Les Cuques".

Els temps de la naturalesa

Julià Guillamon, escriptor i crític, crea un nou artefacte literari a partir de vivències personals. "Les cuques" (Anagrama), en català, i “Mariposas de invierno y otras historias de la naturaleza” (Círculo de tiza), en castellà, ens parla dels estius i els seus paisatges, del pas del temps i dels éssers (humans o no) amb els quals ens creuem constantment.
A

ra sé que tota aquesta ànsia de cuidar roures i boixos, jonquilles i atzavares, ens ha fet servei quan hem hagut de cuidar-nos nosaltres mateixos”. També d’això parla el llibre, de la importància de cuidar-nos.

Però, quin és l’argument de “Les cuques”?

“Les cuques” és la història d’una família que no pot anar al bosc. Estaven acostumats a anar-hi habitualment i, de sobte, han de deixar d’anar-hi perquè la dona pateix un vessament cerebral. I d’aquí surten una sèrie de relats en els quals hi ha tota una reflexió sobre el temps de les persones i el temps de la natura.

La naturalesa té una funció terapèutica?

Aquesta gent es passa el dia vigilant que els cotxes no xafin a les bestioles. I quan els entren insectes a casa, també, els obren la finestra i els treuen. Tenen una relació de convivència amb la natura. Els agrada conviure i sentir-se part d’aquest món natural. I tot això que han après a fer en la naturalesa els serveix per a la seva situació de precarietat de salut i emocional que travessen durant tres anys, que és el període que abasta la novel·la.

L’origen del relat és una vivència personal recent…

El llibre està basat en un fet real. La meva dona va tenir un vessament cerebral i quan va estar en coma, que estava molt greu i no sabíem si sortiria, jo havia d’escriure un article per a La Vanguardia. No sabia si fer-ho o no i, finalment, vaig decidir que sí i vaig escriure sobre el que ens estava passant. A mi em va anar bé però crec que el més interessant va ser comprovar que allò que explicava li interessava a la gent. Molta gent em va trucar, ho va comentar i encara ara hi ha gent que se’n recorda. T’adones que algunes coses, que et semblen molt privades i que te les has de guardar per a tu, si les saps explicar i fer literatura amb elles, poden ser útils per a altres persones.

La teva infància va transcórrer entre Poble Nou i Arbúcies.

Jo vivia dues vides. Vivia a Poble Nou, a Barcelona, ​​que era el menys proper a un món d’insectes, ja que estava ple de fum i fàbriques. I després, com la meva família tenia una fonda a Arbúcies, passàvem aquí des del mes de juny fins al Pilar. Eren dos mons molt diferents i quan arribava aquí em fixava molt en les coses. M’impressionava molt, per exemple, les papallones de nit, que estaven per tot el poble.

A poc a poc vas decidir anar passant temporades cada vegada més llargues aquí…

Sí, ens ho vam anar fent el nostre. I quan podia venia aquí a escriure. A més, vaig fer una cosa que recomano a tots els pares. A vegades ens costa comunicar-nos amb els nostres fills. Jo vaig decidir introduir-lo en el món dels insectes. Com que vivíem al costat del bosc, en sortir de casa en vèiem molts i, després, al tornar, miràvem llibres i manuals per identificar-los i conèixer la seva història. I va ser un vincle molt fort amb la meva dona i el meu fill, sobretot amb el meu fill, perquè vam aprendre moltes coses junts. I després hi ha la vivència de l’escriptor que va sol pel bosc. A mi m’agrada molt anar sol pel bosc.