03Per aquelles coses habituals del món futboler i com era esperable, el Mundial de Qatar ha passat ràpidament d’ésser un aparador mediàtic de performances cíniques sobre els Drets Humans a un event on el que més importa és fotre més gols que el rival. Ironies té la vida, l’ascensor social del futbol ha acabat recaient en la selecció del Marroc, el primer equip africà en arribar a unes semis mundialistes i el vehicle òptim per reivindicar l’estampida de la cultura àrab al món del futbol (dit sigui de pas, complint així els desigs més humits dels corruptes organitzadors de la FIFA i els seus subornats). Per continuar amb la positura i el cinisme, molts habitants d’Occident s’han fet tifosi de la selecció marroquina; entre ells molts barcelonins que, aparcant l’adoració habitual per nostro senyor Leo Messi, han trobat un bassal d’empatia perfecte en el germà pobre d’aquest Mundial.
Els barcelonins coneixem els nostres ciutadans de nacionalitat o d’orígens marroquins? Comencem amb les dades; segons l’Ajuntament (La Població de Barcelona, Lectura del Padró Municipal d’habitants a 01/01/2021), a la ciutat s’hi ajusten poc més de 15.000 persones. De les 179 nacionalitats que cohabiten a Barcelona, el Marroc és la sisena (lluny d’Itàlia, Pakistan o Xina i en números més similars a França i Colòmbia). Si ho mirem per barris, diu la revista Barcelona Metròpolis, hi ha marroquins sobretot a Ciutat Vella (20.8%), Sants-Montjuïc (15.5%), Nou Barris (14%) i Sant Andreu (9,8%). Sabem, doncs, que ronden el 4,3% de barcelonins, aglutinant el 7,3% de les iniciatives empresarials, però totes les estadístiques precedents tenen una esmena: no conten els més de 50.000 marroquins que han obtingut la nacionalitat espanyola des de l’any 2004.
Tot això són dades i blablablà, car la pregunta que he fet abans encara es manté viva; coneixem la realitat dels nostres veïns d’ànima marroquina? Si la resposta és negativa, cosa que ja us avanço, no serà perquè ells no ho hagin intentat. D’ençà de l’arribada dels marroquins a Barcelona (la majoria provinents de França, entre els anys 1967 i 1972), la nostra ciutat ha vist sorgir entitats com la Fundació Bayt Al-Thaqafa (comandada per la filòloga en semítiques Teresa Losada, promou l’acompanyament dels nouvinguts a la plena ciutadania a través d’iniciatives fantàstiques com les Jornades Gatzara) o l’associació de voluntaris Amical dels Immigrants Marroquins a Catalunya, que incentiva la convivència de cultures al Raval. Parlo d’entitats que no són flor d’estiu, amb més de quaranta anys de feina a les espatlles, de les quals la majoria de Barcelonins encara no en sabem prou.
No. La resposta és negativa. Encara que ens dolgui, i per molt que enviem una panera ben curulla d’aliments al Gran Recapte, per molt que fardem de viure en un districte megaxupiintercultural com és Ciutat Vella, i per molt que entonem les melodies de La Gata perduda o tinguem a casa gel·labes i babutxes comprades al Morocco Style… la majoria dels barcelonins no tenim ni la més remota idea del Marroc ni, per altra banda, cap mena de relació profunda amb les demés ètnies i nacionalitats de la ciutat. Ens plagui o no, la nostra vida –laboral, acadèmica, i àdhuc esportiva– és monocolor, eurocèntrica i etcètera, un quelcom que a la majoria de barcelonins que hem viscut a l’estranger només ens ha passat a la nostra ciutat. D’això, només faltaria, no en són responsables els nouvinguts, sinó únicament la nostra desídia en conèixer millor allò que viu a pocs carrers de casa.
Ens plagui o no, la nostra vida –laboral, acadèmica, i àdhuc esportiva– és monocolor, eurocèntrica i etcètera, un quelcom que a la majoria de barcelonins que hem viscut a l’estranger només ens ha passat a la nostra ciutat
Més enllà de solidaritats futbolístiques i d’altres sopars de duro, per comptes de cantar les excel·lències dels esplèndids futbolistes del Marroc, potser hauríem de tenir la bondat de moure una mica més el cul i d’interessar-nos per la nostra conciutadania. Aquestes setmanes d’insofrible publicitat nadalenca, corre per televisió un anunci on una família queda sorpresa quan una de les seves integrants (dona, d’avançada edat) du per sorpresa el seu nòvio (home, més jove… i racialitzat d’origen asiàtic) al sopar de Nadal. Ens pot semblar una situació estranya i poc normalitzada, però no deixa de tenir un ressò amb una realitat cultural monocrom i estantissa. Les entitats que us he citat, i els nostres veïns del Marroc són a pocs metres de casa. Acabarem l’article, assumirem les culpes, i ens hi precipitarem. Al final resultarà que el futbol serveix per alguna cosa més que els gols, ja veus.
