En Rafel, callat i prudent, sap fidelitzar la clientela més que cap targeta promocional. Diu que és herència familiar, un do après dels pares, uns pilars del Pallars: «Ells em van ensenyar a ser empàtics amb la gent. Per la casa pairal d’Astell hi ha passat tothom, i la mare ha cuinat per a Josep Pla, per a molts polítics, i també pels germans Roca». Aquest sentit de l’hospitalitat, cada vegada més estrany en aquesta època de balanços i comptes de resultats, podria ser una altra explicació de l’intangible rafelià.
[dropcap letter=”E”]
ls bars memorables solen passar desapercebuts. La Bodega d’en Rafel, un dels monuments de Sant Antoni, a priori no compleix cap dels atributs que el consagrarien com a temple gastronòmic. No hi ha mobles de disseny, ni una parròquia selecta, ni uns fogons multiestrellats. Per no tenir, no tenen ni terrassa: «Vaig comprar les taules i les cadires, però com que l’Ajuntament em posava pegues les guardo al magatzem», m’explicava en Rafel Jordana, patum del barri i amo del tros.
Des del carrer Manso només veus una porta de vidre atapeïda de propagandes de tota mena, i un cop a dins, els ulls se’n va cap a la barra, llarga com un dia sense pa i amb tot de parroquians aparcats, abeurant-se. Només si ens obrim pas entre la gentada començarem a veure les taules de marbre i els mosaics horrorosos, com de pati andalús, que enrajolen el local. Ja ho dèiem d’entrada: aquí, de glamur, ben poc.
«Tu ja pots tenir el millor mercat del món al costat, o servir el millor menjar, que si no ets empàtic i no estimes la clientela, la gent no tornarà». I té tota la raó: per les cues que s’hi fan, en Rafel deu tenir el cor molt gran.
Sigui com sigui, en Rafel, callat i prudent, sap fidelitzar la clientela més que cap targeta promocional. Diu que és herència familiar, un do après dels pares, uns pilars del Pallars: «Ells em van ensenyar a ser empàtics amb la gent. Per la casa pairal d’Astell hi ha passat tothom, i la mare ha cuinat per a Josep Pla, per a molts polítics, i també pels germans Roca». Aquest sentit de l’hospitalitat, cada vegada més estrany en aquesta època de balanços i comptes de resultats, podria ser una altra explicació de l’intangible rafelià. Al cap i a la fi, «que la botiga la fa el botiguer» és una de les màximes de la casa. «Tu ja pots tenir el millor mercat del món al costat, o servir el millor menjar, que si no ets empàtic i no estimes la clientela, la gent no tornarà». I té tota la raó: per les cues que s’hi fan, en Rafel deu tenir el cor molt gran.
“Si t'agrada la música, el millor que pots fer és comprar discos i anar a…
Parlem amb el director i propietari d’un dels locals més emblemàtics de la ciutat, Pere…
El cantant i compositor arrenca la gira de 'Balla la masurca!' en una sala Apolo…
Barcelona ha viscut aquest divendres el debut borsari més important del món des de començaments…
Últims dies de l’obra teatral 'Jauría' al teatre Romea, un encert en l’elecció de la…
La taxa d’entrada a Venècia ha posat a debat si Barcelona hauria d’impulsar una mesura…