— És fàcil trobar-te esmorzant en un bar?
— Quasi sempre ho faig a casa però un dels meus plaers el cap de setmana és baixar al bar i que m’ho facin.
— La vida és millor des que no matines?
— Absolutament millor!
— Quants anys llevant-te a les 4 del matí?
— Uns 4 o 5, que tampoc son tants si ho comparem amb altra gent, però quan et sona el despertador penses: estic jo, Catalunya Informació i el meu cotxe.
— Edites i presentes La Tarda de Catalunya Ràdio, col·labores a l’Està passant de TV3, fas anuncis, presentes actes, et fan entrevistes. L’Elisenda Carod està de moda?
— Jo crec que si! I he d’aprofitar una mica el filó perquè aquesta professió nostra de vegades és una mica desagraïda, premia poc la constància. A mi quan em fitxa l’Està Passant crec que em poso molt de moda i tothom m’associa a l’humor. Ara crec que la gent està descobrint la professional de llarga trajectòria que hi ha al darrere. M’agradaria pensar que no és una moda perquè això voldria dir que les senyores ho estem sempre de moda, però en el meu cas, vindria a ser una mica com l’artista que treu el seu segon disc. Vull pensar que estic consolidant la meva carrera.
— Per què ho hem de justificar més les dones quan ens passa?
— Perquè les dones hem de justificar-ho TOT més. Allò que ens passa, les decisions que prenem, les actituds que tenim, sobretot si les nostres reaccions son similars a les que aplaudeixen els homes. Vivim en un sistema patriarcal. Tots i totes. I això hem d’entendre-ho sobretot a l’hora de criticar-ho. Perquè aquestes actituds patriarcals també les tenim les dones. No estem culpant els homes. Estem culpant el sistema. I nosaltres mateixes moltes vegades ens trobem demanant més explicacions a les dones de les que demanem als homes. El primer pas es ser-ne conscient per desactivar aquest prejudici.
— Justificar-nos és un error o una necessitat?
— És una necessitat, perquè ho demana el sistema però és un error caure-hi.
— Què fas quan no treballes?
— Hòstia, és que només treballo! (riu)
— Saps que això acaba passant factura?
— És que m’agrada molt la meva feina. Soc una workaholic perquè he treballat en tantes feines que he detestat moltíssim i que suposaven un exercici de constància voluntària, que ara quan surto del directe i ja estic pensant en el programa del dia següent miro l’escaleta i penso: quantes coses aprendré. Soc molt afortunada!
— Quines feines has fet que no imaginaríem?
— He netejat lavabos.
— ¿?
— Vaig viure un temps a Anglaterra, al nord-est de Gal·les i vivia en una caravana. Treballava en un restaurant i també en netejava els lavabos. I saps què?
— Què?
— Que al començament dius: hòstia, quin fàstic! Però quan portes 12 hores dreta al final el que vols és netejar vàters perquè pots seure una estona a la tassa. Aquesta és la feina menys agraïda que he tingut, sí.
— Això de viure en una caravana sona molt hippie…
— Perquè treballava en un ressort com el de Dirty Dancing però de caravanes, per sota l’Upper, per entendre’ns. Va ser una experiència dura però com que saps que son finites, son molt enriquidores. El problema és la gent que es veu avesada a viure sempre en aquestes condicions.
— Quants anys tenies?
— 23, imagina’t. M’ho vaig passar teta! I com que vaig aprendre molt d’anglès em van ascendir i em van fer encarregada d’un pub. I també he treballat a la discogràfica Blanco i Negro venent Max Mix i he repartit fulletons a les entrades dels teatres.
— Tornem on érem. Què fas quan tens una mica de temps lliure?
— Durant la setmana poques coses. Ara m’he apuntat a fer Fitboxing 3 o 4 dies a la setmana.
— Et dediques a donar cops de puny!
— A un sac. No em posis mai al davant una persona perquè seria incapaç de pegar ningú. Durant 40 minuts estic lluitant per la meva supervivència i això fa que no pensi en cap altra cosa. També passejo el gos.
— I els caps de setmana?
— El meu hobby son els meus amics i la meva família. Soc absolutament social. Tinc una família molt clúster i necessito veure-la. Les escapades amb amigues, sense gossos, nens ni marits son com bombolles d’aire.
“El meu hobby son els meus amics i la meva família. Soc absolutament social”
— Què o qui et porta als 14 anys a Ràdio Santa Coloma de Gramenet?
— Jo és que a l’escola parlava moltíssim (riu)
— No ho hauria dit mai…
— Sorprenent oi? Al final li he tret rèdit a això de no estar mai callada! El meu professor de literatura espanyola sempre em castigava perquè deia que jo era un focus de desatenció. Em posaves al costat del millor estudiant de la classe i acabava fent que tragués males notes. I llavors em va dir: hem de fer alguna cosa amb això. I em va preguntar si m’agradaria fer ràdio. I vaig dir que si.
— Però d’adolescent això de la ràdio ja t’agradava?
— I tant! Tinc cintes gravades amb 9 anys on jo ja jugava a presentar programes. Així que quan els professor planteja aquesta opció, vaig convèncer 25 companys de classe i vam muntar un programa pilot. El vam anar a vendre per totes les ràdios i ningú ens els va comprar excepte els “bojos” de Santa Coloma Ràdio 99.0 de la FM. I allà va començar tot. Hi vaig fer informatius, programes, estius, matinals… i guanyava els premis del públic! Que això em feia molta il·lusió!
— A Instagram tens un apartat dedicat a les talles. A Twitter has dit PROU a qui de tant en tant et diu que t’has d’aprimar. En aquestes estem?
— És molt subtil. Des que estic a primera divisió en el món de la tele, puc dir-te que he tingut molta sort perquè no he patit un atac directe cap al meu físic. I qualificar-ho de sort és trist. Potser perquè com em dedico a l’humor hi ha coses que poden ser més criticables com el meu discurs.
— Per què dius que en teu cas és molt subtil?
— Perquè no és que em diguin “t’has d’aprimar” directament però sí diuen coses com ”que guapa que ets de cara, hem de ressaltar-la”, “i si et comprem una faixeta?” o “això quan t’aprimis…” com si l’objectiu fos la primor, com si estar prim fos sinònim de felicitat i d’estar sa. I és una mica esgotador.
— I creus que t’has de justificar?
— Em dono molta ràbia quan ho faig! Jo tinc un problema de tiroides i ho explico com per justificar que si m’he engreixat no és perquè m’hagi donat la gana o m’hagi passat pel cony (ho pots dir tal qual, em diu) sinó perquè estic malalta. Però podria ser totalment lícit que em passés pel cony engreixar-me!
“Des que estic a primera divisió en el món de la tele, puc dir-te que he tingut molta sort perquè no he patit un atac directe cap al meu físic”
— Absolutament!
— Et puc posar més exemples de subtilesa.
— Si us plau
— Frases com “t’he agafat una M perquè aquesta marca talla gran”. No passa res! Jo porto una talla gran, i què? M’agradaria desvincular el fet de que portar una talla gran sigui una cosa dolenta.
— Cal educar la societat en que es pot ser no normatiu i tenir èxit
— Però és que el judici existeix. Perquè al final, quan jo faig un tuit dient prou, les respostes de suport que rebia (i que ara no se m’enfadi ningú) eren del tipus: “ets molt guapa!” o “jo et trobo estupenda”. No es tracta de tornar a jutjar en positiu. A mi m’agradaria que s’evités el judici i no posar pressió sobre els altres.
— Tens la sensació d’haver-te convertit en un referent?
— Crec que he obert portes i em fa molt feliç. Perquè la meva carrera ha estat aparentment tranquil·la des de fora però jo he hagut de fer moltes microbatalles en tots els programes on he estat.
— Trencant estereotips
— Abans una tia amb una 44 no estava a la tele. La prova és que a la vestuari de TV3 no hi ha res per a mi.
— No?
— Ara comencen a haver-hi coses i celebro que les que em segueixin puguin tenir roba perquè jo he fet que en comprin. Si tu t’acostumes a veure gent com jo a la tele, la següent et semblarà més evident. Has d’acostumar els ulls a la diversitat.
— T’han rebutjat mai en una feina per la teva talla?
— T’explicaré una cosa. Jo vaig passar un procés de selecció molt exitós per fer un programa de tele i quan ja pensàvem que m’agafaven, no diries mai quina explicació em van donar i el pitjor de tot, jo vaig comprar.
— Quina?
— Que no m’agafaven perquè no em volien exposar, oju paternalisme, a que em diguessin la gorda de la tele.
— No m’ho puc creure!!
— No dic la cadena perquè no cal. Ells ja saben. I aquest comentari me’l fan quan jo portava una talla 40.
“La meva carrera ha estat aparentment tranquil·la des de fora però jo he hagut de fer moltes microbatalles en tots els programes on he estat”
— Tota la vida he volgut portar els cabells del teu color però no m’he atrevit mai
— Des de l’any 2009.
— Tens la sensació que el dia que et canviïs de color de cabells deixaràs de ser l’Elisenda Carod?
— Deixaré de ser l’Elisenda Carod pública. És la carta que em guardo quan vulgui desaparèixer de tot plegat. Canviar de color de cabell, d’ulleres i deixar de pintar-me els morros vermells.
— No t’imagino enfadada
— Doncs em putejo moltes vegades eh. Però em dura poc. Jo crec que la gent no m’imagina trista. I ho estic moltes vegades. Ser vitalista com jo no vol dir tenir diferents pantones d’emocions.
— Als haters, bloquejar-los, contestar-los, ignorar-los. Què s’ha de fer?
— Silenciar-los! Si son educats i fan una crítica a alguna cosa que han escoltat i no els agrada, els contesto de manera breu. Si hi ha mala educació no responc. Mai bloquejo. El que m’encanta fer és silenciar perquè penso que hi ha algú que s’està desgastant molt a l’altra banda i jo no ho estic veient. Silenciar em dona el plaer de l’elegància.
— Parla’m de la Lola
— És la meva gossa, té tres anys. És extraordinària. Ja sé que tothom ho diu dels seus gossos però jo n’he tingut d’altres i la Lola ho és. Ahir em va agafar plorera pensant en el dia que m’hagi d’acomiadar d’ella.
— Decidir si un gos entra o no a casa ha trencat molts matrimonis
— Jo no podria estar casada amb algú que no adorés els animals. Els adoro i respecto com a companys de planeta que son. És una bestiesa tenir un gos sense saber què vol dir tenir un gos. I no depèn de si tens un pis petit o no. Un gos no vol espai. Un gos vol una família, un passeig, socialitzar.
— T’has fet bons propòsits per aquest 2023?
— Un només. Llevar-me més d’hora.
— A quina hora et lleves?
— A dos quarts de nou
— Acabo. El Cola Cao, fred o calent?
— Fred sempre i amb molts grumolls!
