El turisme, Santa Caterina i Miralles

Barcelona és una d’aquelles ciutats que de vegades et passeja a tu en lloc de passejar-la tu a ella. És allò de què una cosa et porta a l’altra. Aquests últims dies he passejat pel centre per comprovar que els primers turistes postpandèmia es deixen veure ja. Vaig acabar al mercat de Santa Caterina i, en efecte, vaig localitzar-ne a alguns tafanejant entre les parades. Com em passa sempre, al sortir vaig estar uns minuts admirant la coberta multicolor concebuda pels arquitectes Enric Miralles i Benedetta Tagliabue. Són 4.200 metres quadrats de mosaic ceràmic amb els colors de les fruites i verdures. És una obra magnífica que dóna personalitat al mercat, un antic convent, que no desentona en absolut malgrat el seu impacte visual. M’encanta aquesta coberta.

Precisament la coberta em va recordar que s’està commemorant els 20 anys de la mort de Miralles. Va morir prematurament el 2000, amb només 45 anys, en un moment àlgid de la seva carrera, però com ens vam saltar el 2020 per la covid, no ha estat fins aquest 2021 que han coincidit diverses exposicions sobre l’arquitecte a Barcelona.

Una d’elles està al Tinell, on es poden admirar maquetes i esbossos de quatre de les seves obres més representatives: la ja esmentada reforma de mercat de Santa Caterina, el cementiri d’Igualada, el palau d’esports d’Osca i el Parlament escocès, a Edimburg. Una tarda de l’any 2000, a la redacció d’El Periódico, va sonar un telèfon, el vaig despenjar i a l’altre costat hi havia un periodista d’un diari escocès que volia saber si era cert que Miralles estava molt malalt. Li vaig dir que sí, que li havien detectat un tumor cerebral, tot i que no coneixia més detalls.

I és que llavors Miralles era tota una celebritat a Escòcia pel projecte del nou Parlament. Com tota obra que trenca amb els estàndards clàssics, l’edifici projectat per l’arquitecte va ser tant ovacionat pel món acadèmic com criticat per sectors de la societat i la política escocesa, que no l’entenien, així com pel sobrecost final, que es calcula en 10 vegades més del previst.

En qualsevol cas, la proposta de Miralles-Tagliabue per al Parlament escocès és impactant. I, igual que passa amb la coberta del mercat de Santa Caterina, no trenca per res amb l’entorn —des del meu punt de vista, és clar—, sobretot quan un té l’oportunitat de comprovar en directe que dialoga molt bé amb l’orografia de l’entorn d’Edimburg i fins i tot amb l’arquitectura de pedra de la zona urbana en què es troba, molt a prop del palau reial de Holyrood.

El menyspreu d’obres arquitectòniques, quan se surten dels cànons establerts, és un clàssic en la història. A Barcelona, ​​tenim un cas molt il·lustratiu. Quan Gaudí va començar a construir la Casa Milà, al Passeig de Gràcia, va originar una allau de crítiques. La gent va començar a dir a l’edifici de forma despectiva pedrera, perquè, deien, era així de lleig. Avui és considerada una obra d’art de l’arquitecte de Reus i milers de turistes la visiten cada any. També avui, superat el debat, el Parlament escocès forma part de la ruta obligada de tot visitant a Edimburg.

Al Tinell, en l’exposició Miralles. A quarts de quatre, es poden contemplar diverses de les maquetes preliminars i la definitiva de la Cambra alta escocesa. Però hi ha tres mostres més a Barcelona per endinsar-se en la figura de l’arquitecte. Així, al Centre d’Art Santa Mònica, es pot visitar fins al 30 de juny Miralles. Photos & Collages, que repassa la seva trajectòria com a fotògraf. A la Fundació Enric Miralles, s’exposa fins al 23 de desembre Miralles. To be continued, que repassa els projectes que l’estudi EMBT, que l’arquitecte va fundar amb la seva parella Benedetta Tagliabue, ha realitzat en els últims 20 anys, des de la seva mort. Al Museu del Disseny es pot gaudir de la mostra Miralles Perpetuum Mobile, per descobrir la seva faceta de dissenyador de mobles. Finalment, el Col·legi d’Arquitectes s’ha sumat amb un cicle de conferències i una exposició sobre l’activitat acadèmica de l’arquitecte.

És el merescut homenatge a un arquitecte que se’n va anar abans d’hora, però que ens ha deixat obres per a la història.