Amb la primavera, arriba el primer cap de setmana de desconfinament comarcal i per primer cop en mesos puc anar a Barcelona en dissabte. A què? “A fer recados”, que diria el meu difunt pare.
La meva filla adolescent i jo agafem un tren i baixem a la Plaça Catalunya. Fa molt de temps, molt, que, juntes no fem aquest ritual que no sabíem que ho era fins ara: pujar les escales de la sortida de l’estació i trobar-nos a mà esquerra el Zurich i a mà dreta el kiosc. I veure molta, molta gent (nosaltres, esclar, no som “gent”). Quan era petita i ho fèiem ella exclamava: “Quants genolls!”, perquè el primer que veia eren cames. Jo em vaig inventar una cançó —immortal— que deia: “Genolls, genolls, genolls per tot arreu, genolls, genolls, molt més amunt que el peu…”, que encara recordem.
“Quanta gent!”, diem (perquè nosaltres no som “gent”). La pandèmia ens ha desacostumat de les aglomeracions, i hem de fer, de nou, allò: caminar ràpid i esquivar, sense perdre el ritme, els que baden, s’agafen de la mà ocupant tota la vorera, parlen enmig del carrer fent rotllana o passegen gossos amb corretja extensible. Deixeu-me fer un excurs, aquí. Adoro caminar ràpid, no m’agrada caminar a poc a poc, si vull contemplar alguna cosa, m’aturo, i, per tant accepto estoica els retrets irònics dels monologuistes d’autoajuda que diuen: “Us heu fixat que la gent a Barcelona camina molt de pressa? Que potser se’ls escapa el tren? On van tan de pressa? A apagar foc?”. En fi, si a mi se m’escapés el tren o anés a apagar foc no caminaria, correria. Però justament, camino de pressa perquè no vull que se m’escapi cap tren, vull arribar i que encara falti estona perquè surti. Tenim mala premsa, sí, perquè caminar ràpid ens fa semblar menys equilibrats emocionalment, quan m’agradaria afirmar que és just el contrari.
Esquivem, fintem, com autos de xoc bípedes, com espadatxines, tota la munió de gent (nosaltres no, no som gent). Ens arribem al Portal de l’Àngel i, de camí, veiem la cua del Primark, llarguíssima. El Pull and Bear està tancat, l’Stradivarius també. el Pimkie està obert i no en té, de cua. Cap al Pimkie. Només volem mirar, com abans, com quan no tenies la consciència d’estar molestant els dependents si t’emprovaves un vestit —ara l’hauran de desinfectar— com quan podies tocar, distretament, les peces de roba.
Enmig del Portal de l’Àngel hi ha una rotllana, una immensa rotllana, de badocs. Al mig, un grup de ballarins acrobàtics es prepara per actuar. Un d’ells, amb accent argentí, diria, fa broma amb el públic. “Sé que algunos no tenéis monedas, pero aceptamos Bizum”, diu. I tot seguit els adverteix que ja poden començar a gravar amb els mòbils i que els faria molta il·lusió que ho compartissin a les xarxes socials. Tothom riu moltíssim, entenc que els que es miren aquest xou improvisat tenen ganes d’espectacle en viu, d’aplaudir, de comentar el que han vist.
Se’ns fa difícil esquivar, ara sí. I ja sé que tothom que mira va amb mascareta i al tren també estem junts amb desconeguts durant una bona estona. Però aquella sort de normalitat culpable, de la que, ho vulgui o no, també en formo part, perquè passo per allà per anar a “mirar roba”, ens portarà directament a la quarta onada. Els colors de la primavera, pel que veig, són el carbassa i el lila.
