Aquest no és el meu enèsim article defensant la necessitat d’acabar la Sagrada Família, com ja subscriu tothom amb una mica de senderi, sinó posant-hi els peròs i les contradiccions que em provoca el temple. Sí, sempre he cregut (i encara crec) que pretendre aturar les obres és l’equivalent a encallar-nos en el temps, desobeir el desig de Gaudí i demostrar que no sabem anar enlloc sense l’atenta vigilància del Gran Arquitecte de l’Univers. Estic a favor que s’acabi i estic a favor que hi intervinguin artistes contemporanis, com sembla que farà Miquel Barceló a la façana de la Glòria (si succeeix, el resultat serà glorificador), i com va fer Subirachs a la de la Passió, malgrat que el seu resultat no sigui precisament apassionant.
Tot i que hi estaré sempre a favor, fa pocs dies me la mirava amb les noves incorporacions alades (Sant Lleó i Sant Toro evangelistes) i, mentre m’agradava que es continués, sentia també un ai al cor que em deia tan de bo trigui en acabar-se. Continuar em sembla un deure, una obligació moral, una decisió incontrovertible. Però acabar, això d’acabar, ara que ho veig tan a prop, em comença a semblar una cosa propera al pecat. No és aquesta l’actitud que més m’agrada. Caminar i construir em sembla un “must”, però acabar és una sensació que només em provoca nostàlgia. Com si, al damunt de la gran torre central prevista per al 2026, hi hagués de figurar amb lletres gaudinianes i ben grosses: “I ara què?”.
Evidentment que encara faltaran coses: l’esmentada façana de la Glòria va per llarg, així com l’enderrocament de l’edifici de Núñez i Navarro al carrer Mallorca que ha de ser no només enderrocat sinó dirigit cap a l’infern, l’escalinata principal, la nova distribució dels espais, els interiors, el nou museu… Fins i tot crec que aquesta zona hauria de ser objecte d’una cosa semblant a una Superilla, molt més que la beneiteria que estan fent a Consell de Cent, ja que precisament Gaudí va preveure per als voltants del temple la disposició d’una zona enjardinada i ben ampla, en forma d’estrella, que no hauria de costar tant d’anar planejant de manera simultània a les últimes fases del temple. Hi ha feina encara, sí, però ara que veig les torres centrals tan amunt no puc evitar posar-me una mica nostàlgic i enyorar el skyline de sempre. Un skyline que no era només gaudinanament bell, sinó que a més deia al visitant “aquí estem en obres. Aquí no estem acabats. Aquí no ens aturem, el nostre estat és d’un work in progress premanent i això ens fa també singulars”. Com si també fossim la ciutat del mico blanc, de l’ou com balla o de les botigues de Caganer.com.
Te la mires i t’adones que ara va de debò, que ja ocupa quasi tot el seu volum en alçada, i que es tractava de fer un gran temple i no una postal romàntica. Una obra, i no unes obres. Te n’adones que un dia la festa s’acabarà, com si els nens marxessin de casa o com si tanquessis un gran projecte, i et preguntes si et sentiràs bé amb el buit que provoca la nova pàgina en blanc o amb aquesta depressió postpart. Han estat molts anys, creies que la tenies controlada i fins i tot gaudies observant com incorporava peces noves, fins i tot si no estaves convençut d’aquesta intervenció aquí o d’aquella figura allà. Mentre no s’acabava, hi havia vida. I malgrat tot no hi ha cap altra decisió encertada que acabar-la, com no hi ha cap altra decisió encertada que acabar els processos nacionals o les bones idees. L’únic que passa és que aquesta bona notícia, perquè serà una magnífica notícia que el temple s’acabi, en el fons voldrà dir que difícilment sabrem fer res millor. Crec que això és el que em passa. Que les obres prometien, i que les promeses s’han de complir. Però que no hi ha res més trist que quedar-te sense promeses.
