¡Déu meu! Cinc passions cinematogràfiques (perspectives sobre l’espiritualitat cristiana)

El cinema, des dels seus inicis capacitat per representar l’irrepresentable i fer realitat allò que només la màgia i el món dels somnis permetia concebre ―pensem en l’obra de Georges Méliès, per exemple―, no només va evitar el problema de Déu, sinó que va utilitzar el relat bíblic per oferir un gran nombre de variacions, ja a principis del segle XX i fins avui dia.
Fotograma de la pel·lícula La vida de Brian (1979), Monty Python

4. L’HUMOR COM A TANGENT: La vida de Brian (1979)

Seguim amb el registre lleuger i recordem la comèdia realitzada, sovint de forma irreverent, pel grup d’humoristes coneguts com a Monty Python. La pel·lícula comença amb la visita dels Reis d’Orient, a qui Maria no atén de la forma més esperada. Almenys no segons les Escriptures: “Ens ha guiat una estrella”, li diuen. I la seva resposta: “No, us ha guiat una ampolla”. La vida de Brian planteja una situació intrínsecament còmica, i és l’existència d’aquest ser que se sembla a Jesucrist, que parla a vegades com a Jesucrist i que es pot pensar que, puntualment, es comporta com a Jesucrist… però que no és Jesucrtist. Brian neix com una pària, però passarà a formar part d’un grup antisistema (antiromà), i així serà perseguit fins a patir situacions similars, sense ser en efecte el fill de Déu. Aquí radica la comicitat de l’assumpte: pateix com Crist però no ho és, en una infinitat de picades d’ullet que permeten que l’ésser humà del carrer s’hi identifiqui.

Brian conviu amb el vertader fill de Déu, però la confusió amb aquell vindrà de la ignorància que propicia, precisament, que aquest altre Crist sigui igualment condemnat. Se cerca i s’assoleix l’empatia mitjançant la paròdia més descarada. Com, per exemple, quan Brian entra en contacte amb l’“exleprós”, que ha deixat la seva condició per mitjà de l’acció sanadora de Crist. “Un miracle que em va matar”, explica a Brian. “Jo era un leprós, amb un ofici, ni em va demanar permís: estàs curat, xaval”. Són moltes les referències a Crist que es dispensen en paral·lel a la lluita contra els romans que emprenen Brian i els seus amics. Un grup antisistema que tracta de definir els seus principis, fins i tot si aquests principis i la seva pròpia organització no sempre acostumen a caure en absurditats ideològiques i entrebancs burocràtics, provocats per ells mateixos. I a Brian li encomanen una sèrie de missions, com la d’escriure a la paret alguna cosa com ara “Romans, marxeu a casa”, que no escriu correctament en la seva declinació llatina (i per això serà castigat).

 

En un moment de la trama, Brian és confós amb Jesús. Quan de sobte un cec recupera la visió en la seva presència (suposadament, ja que just després cau per un solc a la terra, que no ha pogut veure), ell es defensa contra el suposat miracle: “Jo no sóc el Messies, feu el favor d’escoltar”. Un d’entre la multitud manté una afirmació contradictòria, i per tant summament representativa del grau de confusió que desperta en alguns la seva aparent vinguda. “Jo dic que ets el Messies, perquè d’això en sé, n’he seguit a uns quants!”. Per molt que Brian en renegués, una creient li replica: “Només el vertader Messies nega la seva divinitat”. Per sortir de la situació, ell va afirmar: “D’acord, sóc el Messies”. I llavors la seva afirmació és creguda positivament: “Ho ha dit, és el Messies”. Aquest absurd intercanvi d’opinions, rèpliques i contrarèpliques no només parodia el desajust social que realment ha ocorregut amb l’arribada de Crist, sinó que sembla apuntar la popular i humana necessitat de creure en alguna cosa, de sostenir algun tipus de principi més enllà de la raó. Una creença que aporti consciència al món, com la que va oferir les diverses sectes gnòstiques a l’època immediatament posterior, com a continuació religiosa d’aquelles escoles filosòfiques d’època hel·lenística, que proporcionaven remeis contra els mals del món, formes de consol per al temps de vida i promeses de salvació més enllà d’aquest.

Cartell de la pel·lícula

Malgrat que a La vida de Brian trobem els mateixos escenaris que podem contemplar a les grans produccions de Hollywood sobre la vida de Crist, i així el tema és identificable sense equívoc, la paròdia trastoca de manera substancial el missatge. La incomprensió que reflecteix Brian quan ja s’ha convertit en ídol de masses (“El seu fill és un líder nat”, explica la Judit a la mare. “Aquella gent el segueix perquè té fe en ell, creuen que ell els donarà esperança”) provoca el riure, i per mitjà d’aquest mecanisme ―que, com va veure Freud, posa en marxa la maquinària del subconscient― un s’aproxima a la vertadera incomprensió (racional) del seu missatge; cosa que, per altra banda, van plantejar en un to molt seriós alguns dels principals teòlegs luterans. Per descomptat, la lectura de Monty Python és de tot menys dogmàtica, i ni tan sols entra a l’arena de la discussió crítica. Ofereix una tangent, un registre que abunda en el pacte de la ficció, inherent a les produccions cinematogràfiques, per allunyar-se de la realitat. I, amb tot, gràcies a això, aconsegueix expressar alguns dels misteris més paradoxals de l’espiritualitat cristiana, als quals apunten tants estudis teològics.

El destí tràgic que espera Brian, crucificat com Crist, regala a l’últim moment un somriure. Somriure amarg, però qui sap si curatiu, ja que deixa per a la posteritat aquest tema encomanadís, un tema que pot ser xiulat, i així rememorat com a consol fins a la pitjor de les circumstàncies. Always look on the bright side of life (“Mira sempre el costat brillant de la vida”).