¡Déu meu! Cinc passions cinematogràfiques (perspectives sobre l’espiritualitat cristiana)

El cinema, des dels seus inicis capacitat per representar l’irrepresentable i fer realitat allò que només la màgia i el món dels somnis permetia concebre ―pensem en l’obra de Georges Méliès, per exemple―, no només va evitar el problema de Déu, sinó que va utilitzar el relat bíblic per oferir un gran nombre de variacions, ja a principis del segle XX i fins avui dia.

 

3. EL PRIMER ÍDOL POP? Jesucrist Superstar (1973), de Norman Jewison

Un canvi de registre total en relació amb la majoria de pel·lícules que traslladen el drama bíblic al llenguatge cinematogràfic. No en va, Jesucrist Superstar va començar sent un àlbum l’any 1970 i, l’any següent, un musical. La pel·lícula va sortir l’any 1973, amb una estètica i una sensibilitat estretament vinculades a aquells anys. En cap cas pretén proporcionar una versió realista, sinó recrear musicalment ―i així actualitzar, mitjançant el pop-rock, el ball i els vestits òbviament moderns― algunes de les situacions de la vida de Crist. Certament ja en la producció de Pasolini la música tenia un paper principal, com a condensadora de les energies espirituals en diàleg intermitent amb el silenci, però la seva presència s’entén aquí en un sentit diametralment oposat. El títol pot sonar provocador, però de fet és perfectament coherent ―gairebé fins a moderat― tenint en compte el tractament dels continguts que rubrica.

Fotograma de la pel·lícula Jesucrist Superstar (1973), Norman Jewison

La qüestió que aborda la pel·lícula segueix sent la mateixa ―la vida i els miracles de Jesucrist―, però plantejada des d’una perspectiva descaradament pop, que es vol atemporal, sense preocupar-se per les diferències de context ni de caracterització. Crist passa a ser el primer gran ídol de masses, i s’implica a títol personal amb personatges històrics que han transcendit gràcies, sobretot, a la seva pròpia transcendència. En termes d’un amor no perfectament correspost amb Maria Magdalena, o mitjançant una íntima animadversió amb Judes, personatge amb qui comparteix protagonisme a la pel·lícula malgrat el seu caràcter antitètic, ja des del principi. Així mateix, apareixen altres personatges secundaris que fomenten o amplifiquen la incomprensió de la seva figura i missatge espiritual: un Ponç Pilat antològicament pragmàtic o un rei Herodes completament desfermat en la seva peça musical, quan la massa demana la crucifixió de l’anomenat “rei dels jueus”.

Com en qualsevol fenomen pop, la perspectiva postromàntica de l’artista ―incomprès i generós en la seva inesgotable creativitat― es mostra summament funcional. El tòpic de la intervenció intempestiva ―la de genis que només poden ser compresos amb el pas del temps i des d’una nova perspectiva― s’actualitza a Jesucrist Superstar. No hi ha ínfules teològiques, però hi ha un patró que hi coincideix remotament, ja que Crist no tindrà el reconeixement real fins després de mort, perquè l’adhesió a l’espiritualitat requereix el sacrifici del fill de Déu per tal que l’home pugui ser salvat, més enllà dels temps. Això si, durant la seva vida, aquest Jesucrist llueix un look atractiu, comparable al de qualsevol estrella de la indústria del pop-rock dels anys setanta i vuitanta. Els paisatges, previsiblement desèrtics, es converteixen en escenaris idonis per al rodatge dels videoclips, moments cantats pels personatges principals que, com passa en tantes produccions del gènere, traslladen d’una forma més directa ―més intensa i emocional― el quid de la qüestió.

Cartell de la pel·lícula Jesucrist Superstar (1973), Norman Jewison

Les peces musicals reflecteixen, condensades, les intencions i els anhels més íntims, però que, com en qualsevol tema pop, poden ser universalment extrapolats a qualsevol vida. La pel·lícula, que comença amb un to de metaficció (s’observa el muntatge de la funció que es desplegarà i la caracterització dels personatges, amb la presentació celestial del protagonista absolut), inclou alguns moments dramàtics, però un regust kitsch ho impregna tot inevitablement. No podem dir, en aquest sentit, que hagi envellit bé, ni que pugui gaudir-se de forma immediata per tots els públics, però si des d’una perspectiva arqueològica, atesa la simptomatologia d’època que evidencia. La caracterització d’un Jesucrist cabellut i amorós ―antisistema radical en plena dècada dels setanta, mentre es consolidava el moviment hippie― anima a estendre el seu exemple, i passa a formar part del sistema. Paral·lelament al triomf del cristianisme, primer secta minoritària, el personatge representat en aquesta òpera-rock s’entén com a ídol de masses. La revolució particular que protagonitza, amb la nova proposta d’amor al proïsme, assoleix un èxit mundial.