Voldria destacar en aquesta columna dos esdeveniments culturals de Barcelona esdevinguts les darreres setmanes. N’hi ha segurament molts més, potser amb igual o major rellevància, però hom no pot arribar arreu i, en això de seleccionar, també compten els gustos de cadascú. Aquests dies, doncs, m’he desplaçat, en primer lloc, al CaixaFòrum per visitar la gran exposició sobre el còmic i, uns dies després, vaig anar al carrer Montcada per assistir a l’obertura de la Concept Store, la nova oferta de botiga del Moco Museum, que aquests dies complirà el primer any a la capital catalana.
Més de 300 originals ofereixen un viatge per una mica més d’un segle d’història del que s’anomena vuitè art, arrencant amb una pàgina de Yellow Kid, el personatge creat per Richard F. Outcault i publicat com a tira a finals del segle XIX a la premsa nord-americana. Amb Yellow Kid es considera que s’inicia el camí del còmic. Entre altres mèrits, va ser el primer a utilitzar globus o entrepans per als diàlegs entre els personatges. Així mateix, va donar nom a la denominada premsa groga, en aparèixer simultàniament al New York Word, de Joseph Pulitzer, i al New York Journal, de Randolph Hearst.
A partir de Yellow Kid, es despleguen les pàgines d’altres pioners, com ara Little Nemo i Krazy Kat. L’exposició està dividida en vuit grans apartats. Després dels orígens, la mostra s’endinsa a l’edat d’or del còmic nord-americà, amb personatges llegendaris com Popeye, Dick Tracy, Tarzan i Flash Gordon. Seguim amb els superherois encarnats per mites com Superman, Batman i Capità Amèrica, entre d’altres, i després podem donar una ullada a la història del còmic a Espanya, des d’Opisso, el Capitán Trueno i l’underground de Nazario i Gallardo.
En paral·lel, té un gran protagonisme el còmic francobelga de Tintin, els Barrufets, Astèrix i Blueberry. També l’anomenat eix Itàlia-Argentina, amb el Corto Maltès d’Hugo Pratt, juntament amb les aventures nascudes dels pinzells de Milo Manara i Quino. La fantasia i la ciència-ficció de Moebius, Corben i Loisel ocupen un altre dels espais temàtics, que finalitzen amb la irrupció de la novel·la gràfica. La mostra deixa de banda el manga i altres gèneres orientals, per la qual cosa en realitat narra la història del còmic occidental.
L’exposició es completa amb alguns escenaris destinats a què el públic pugui immortalitzar la visita amb fotografies. En destaca una reproducció del llit elevat de Little Nemo, una maqueta del delirant bloc de 13 Rue del Percebe i, com a gran cirereta, poder posar entre Astèrix i Obèlix i amb la resta de personatges de l’univers gal i romà d’Uderzo i Goscinny al darrere. Un surt del CaixaFòrum amb la sensació d’haver presenciat una de les grans exposicions de l’any a Barcelona.
El Moco Museum ja fa gairebé un any que va obrir les portes a l’antic local de la galeria Maeght al carrer Montcada, en un format importat d’Amsterdam pel matrimoni format per Kim Prins i Lional Logchies. Dotze mesos després, han decidit evolucionar i incloure en la seva oferta una botiga singular, on la major part dels productes a la venda supera els mil euros. No és una botiga perquè el visitant adquireixi un souvenir del museu, sinó que està destinada a un públic col·leccionista d’art.
El Moco Museum és una interessant oferta que venia amb l’etiqueta de l’èxit de la capital holandesa. El temps dirà si la darrera aposta museística del carrer Montcada es consolida també a Barcelona. Mentrestant, cal reconèixer que una visita a les sales no deixa ningú indiferent. Algunes de les obres són impactants, amb firmes d’icones com Banksy i un nou tipus d’obra d’art efímer i en canvi constant nascut de la revolució digital. El Moco porta al museu conceptes nous com l’art immersiu, en el qual l’espectador se submergeix a l’obra, i l’art NFT (non fungible token).
Tots dos creen polèmica i debat. Hi ha una obra a una de les sales que va generant contínuament un vídeo, de manera que les imatges que veu l’espectador mai no són iguals. Es calcula que perquè una imatge es repeteixi haurien de transcórrer com a mínim 600 anys.
Però més enllà de polèmiques, no es pot negar que això del Moco Museum no és allò que en castellà en diuen moco de pavo. Ho sento, no m’he pogut resistir. Recomano igualment la visita.
