“Un cafè. Negre, sense llet ni sucre”. El saxofonista i compositor, Dani Nel·lo, arriba al Bar molt d’hora, gaudint d’aquestes primeres hores del matí “solitàries, molt tranquil·les i en les quals pots veure què t’espera del dia amb una certa perspectiva”.
Músic, compositor, productor, comunicador i, com es defineix ell mateix, organitzador d’esdeveniments escènics, aquest barceloní assegura moure’s “entre el rock & roll, el rhythm & blues, el soul i una mica de jazz”, i viure immers en una permanent missió artística, “com la nau Enterprise de Star Trek”.
Porta així des dels 16 anys, “quan vaig dir als meus pares que volia dedicar-me a la música i no seguir l’itinerari establert d’institut, universitat, feina. Em deprimia pensar que el destí ja estava esbossat, que era com aquells passatemps infantils de ‘segueix els punts’ en què, al final, et queda un conill mal dibuixat”.
Un any després, el 1985, debutava sobre l’escenari del mític Studio 54 del Paral·lel amb Los Rebeldes. “Amb ells vaig estar onze anys i vaig aprendre el que era viure de la música, girar per aquest país, enregistrar discos i gaudir d’una certa popularitat”. Paral·lelament, a poc a poc se li anaven ficant en el reg sanguini els dolços verins del blues, el R&B i el swing, cosa que el va portar a encapçalar dos projectes de llarg recorregut com Tandoori LeNoir i Nel·lo y la Banda del Zoco.
— En aquella època, a més de tocar saxo i guitarra, també cantaves, oi?
— Sí, però mai vaig acabar de sentir-me còmode. La veu amb la qual m’identifico és la del meu saxofon. Després del Zoco i de Tandoori, els projectes posteriors han estat instrumentals. He anat construint el meu vocabulari amb el saxo, un llenguatge directe amb el qual estic còmode. Puc comunicar-me amb la gent a través d’ell i fer sentir bé al públic, cosa de la qual estic orgullós.
Des del 2009, el parroquià lidera els divertidíssims Mambo Jambo: “Vam començar evocant el so dels honkers dels 50, portant-lo a l’actualitat, i hem anat desenvolupant el nostre propi llenguatge. Estic molt content de no haver parat amb un projecte que, en principi, no tenia massa recorregut. Hem viatjat a països com Mèxic, Brasil, Alemanya, Sèrbia o França i, pel fet de ser una banda instrumental, hem connectat amb tothom, ja que el nostre idioma és la mateixa música”, somriu satisfet el Dani, amb una cabellera de vermell foc i uns ulls d’un contundent blau franctirador, abans d’afegir: “També vaig traient discos en solitari. Els dos últims, Los Saxofonistas Salvajes vol.1 y 2, conjuminen reinterpretacions de saxofonistes que van canviar la història de la música popular i van plantar la llavor del rock & roll”.
Una vibració metàl·lica que segueix aquí
El músic xarrupa el seu cafè i dirigeix la seva mirada cap a un punt imprecís de la paret, buscant, en l’espai, l’accés a records remots que el porten a plantar-se en el moment en què va agafar i bufar un saxo per primera vegada: “La vibració del so, del metall a les meves mans, em va impressionar molt i immediatament vaig voler continuar tenint aquesta sensació, que no m’ha abandonat mai”. Una reminiscència que connecta amb un altre gran moment en la seva vida. “Quan vaig enregistrar als estudis Kiva de Memphis amb Los Rebeldes. Vam col·laborar amb gent com Steve Cropper, Brian Setzer i Lee Rocker, i amb els Memphis Horns. Per a mi, tots són llegendes de la música, de la meva música. Cropper havia escrit per a Stax himnes amb Otis Redding, Wilson Pickett, Eddie Floyd o Booker T & The MG’s. I en aquell moment estàvem tocant plegats! Amb Setzer i Rocker, dels Stray Cats, el mateix. Els Memphis Horns havien gravat amb l’Elvis, amb l’Aretha i ara, jo, un noi del barri de Magòria, estava bufant al costat d’ells. Va ser molt especial”.
En els seus més de trenta anys de carrera musical Dani Nel·lo ha tingut la sort i talent de col·laborar amb músics com Los Lobos, Nick Curran, Mike Sanchez, Jackson Browne, Bunbury o Barrence Whitfield. Alhora, produeix bandes com Koko Jean & The Tonics, Rambalaya o Sick Boys i, des de fa ja cinc temporades, dirigeix el seu propi programa de ràdio, Jazz Watusi, a iCat FM. “Vaig començar amb una mica d’incertesa, però de seguida vaig sentir que és un mitjà fantàstic per compartir música. Estic força enganxat a aquesta experiència radiofònica!”.
— I, ara, què tens entre mans?
— En l’actualitat estic girant amb els Mambo Jambo presentant el nostre últim àlbum, Exotic Rendezvous, i d’aquí poc presento nou single sota el meu nom.
Una Barcelona que enamora pel seu passat
“Com molta gent de la meva generació he presenciat diferents auges i caigudes de la ciutat. La vaig conèixer preolímpica, olímpica i l’actual. M’agradaria dir que aquesta última m’enamora, però no és així. Tot i que et diré que, viatjant per grans capitals europees, tens la mateixa sensació de despersonalització, d’invasió de les franquícies, d’homogeneïtzació dels centres urbans. Hem construït un model basat en l’obtenció del màxim benefici sense importar res més. En aquest escenari, la vida quotidiana, la vida de barri, l’encant de la vida local queda en segon pla”, raona el Dani que, de nou, en la recerca d’aquelles coses que el van enamorar de la urb, se submergeix en els camins de la memòria.
“De petit, tot Montjuïc em semblava al·lucinant. La meva família vivia just sota la muntanya. El Teatre Grec, l’hípica, el camp de rugbi de la Foixarda, aquell Estadi Olímpic d’abans de la reconstrucció, en què ens colàvem i passàvem por. Quan el meu pare treballava al Teatre Romea, del que va ser director teatral entre altres coses, m’encantava visitar-lo buit i caminar entre aquelles bambolines fantasmagòriques. El Gòtic de la meva infància era increïble. Un matí de dissabte passejar per la zona era màgic. La llum del sol entrant pels petits carrers, anar baixant des de la Catedral fins a la Ciutadella. Hi havia silenci i els carrers regats feien sensació de benestar. També em va enamorar el Rompeolas abans de la reforma. Molts dies hi anava a menjar, allà, entre els blocs de ciment, amb la meva bicicleta i un sandvitx”.
— Parlant de menjar, aquí hi ha entrepans, menús, plats combinats… voldràs alguna cosa?
Un somriure de mitja ganyota es dibuixa en el rostre de Dani Nel·lo, que liquida les últimes gotes del seu cafè abans de replicar, amb una clarividència de parroquià bregat en moltes barres:
— Plat combinat o menú, si haig d’estar assegut. Ració, si haig de romandre dempeus.
