Crònica (apressada) d’un mal any

2023 ha estat un any de notícies més aviat nefastes. A allò que els cursis anomenen la “cronificació” del conflicte d’Ucraïna, ara s’hi ha sumat la massacre de Gaza i, en general, el retorn dels conflictes marcats per allò que el cinisme occidental definia com a “danys colaterals” (que no és altra cosa que molta penya dinyant-la de forma injusta). Els temps decadents ens regalen imatges ben risibles, com ara la d’una reunió d’ecologistes compromesos per evitar el canvi climàtic presidida per un magnat del petroli. El món s’escalfa a ritme de brasa i, en indrets on el clima tendia a ésser temperat, palesem que la terra s’asseca mentre això de la pluja només ho veiem a les pel·lícules. A Catalunya hem comprovat que el món ens mira, concretament perquè els nostres estudiants (és a dir, els nostres adults) suspenem en educació infantil. De política, convindreu amb mi, quasi millor ni parlar-ne. 

Barcelona no se salva d’aquesta dinàmica funesta. Com sabran els meus pacientíssims lectors, tinc autèntica devoció per la meva ciutat; però l’amor incondicional no em priva de notar que, d’ençà que tinc consciència, diria que mai havia vist la capital del país en hores tan baixes. En aquest punt, no hi ha més remei que xerrar sobre governança, bàsicament (i breu) per constatar que no hi ha un sol polític de l’àmbit municipal que tingui un projecte engrescador i ambiciós per Barcelona (la sensació, començant per l’alcaldia mateixa, és justament la contrària; tothom sembla viure ben a gust exhibint perfil ben baix). Ho escric i repeteixo per centmil·lèsima vegada: sigui per l’augment inassumible del cost de vida o per la manca d’oportunitats laborals ben remunerades, Barcelona és a punt de patir un èxode d’indígenes que la poden convertir en una ciutat de simple visita.

Que les macronotícies del món siguin més aviat per somicar i que la meva ciutat i el meu país s’estiguin convertint en el pitjor que pot esdevenir un col·lectiu urbà (a saber, un indret tirant a avorrit) no em fa perdre l’esperança. A pesar de l’esforç de les autoritats per convertir-la en una capital on sigui difícil viure, Barcelona continua essent una de les ciutats més belles del món i una gran generadora de talent. Per coses de l’existència i de la feina, conec un bon estol de músics, escriptors, traficants d’idees i gestors de la cultura que podrien viure perfectament del seu art o comandar qualsevol equipament artístic de primer nivell mundial. El problema és que, per molt que ens pesi, a Catalunya no tenim indústria en l’àmbit de la cultura; i és així com, dia rere dia, contemplo desenes de joves de la ciutat que foten el camp a l’estranger, perquè allí tenen el detall de pagar-los una nòmina.

A pesar de l’esforç de les autoritats per convertir-la en una capital on sigui difícil viure, Barcelona continua essent una de les ciutats més belles del món i una gran generadora de talent

Aquesta situació no regeix per llei divina. Barcelona pateix d’una deixadesa que no és imputable a una sola administració ni a la política en general. També, per ser honestos, té origen en la nostra pròpia mandra; fet i fet, aquí s’hi viu prou bé a base d’anar tirant i d’organitzar algun megasarau d’aquells que et posen uns quants dies al mapa mundi del business. I si ens avorrim, ai las, sempre ens quedaran polèmiques de tres al quarto com el pessebre postmodern de la Plaça de Sant Jaume o la sobrepresència de patinets a Ciutat Vella. De fet, i no és cosa menor, el debat públic de la nostra ciutat és d’una qualitat cada dia més pèssim i difícil de digerir. Els meus amics optimistes diuen que tot això és una fase, que la Rosa de Foc tornarà aviat, perquè sempre desmenteix els seus il·lusos enterradors. A mi, què voleu que us digui, cada dia em costa més veure-hi alguna escletxa de llum. 

D’aquest 2023, un mal any, se’n poden dir ben poques coses alegres. Esperem, si més no, que el canvi de dígit del calendari no ens depari un futur encara pitjor. L’amo d’aquesta Punyalada, a pesar de tot plegat, us desitja una bona irrupció al 2024, esperant que el pugueu abraçar en la més estricta intimitat.