Senyor Pla, de què serveix la burgesia?
Un dels primers deures, en efecte, de l’home liberal és defensar els diners del país contra l’Estat omnipotent, sobretot contra un estat dirigit per una política que no ha pas demostrat precisament una capacitat constructiva remarcable.

Existeix un ideal burgès?
El burgès tendeix a la respectabilitat. Però sobre aquest punt hi ha una cosa per aclarir. El burgès intel·ligent no aspira a la respectabilitat per raons purament personals; hi aspira per l’ofici que fa, pels coneixements, pel métier. Arribar a ser respectable és l’ideal de la burgesia.

Un ànim burgès…
Un burgès autèntic no pot ser un derrotista.

Una burgesia del país?
Així considera que l’amor al seu país és cosa tan òbvia i indiscutible com el liberalisme polític i econòmic, com la competència comercial, com la respectabilitat familiar i social, com la tolerància i la llibertat política, com l’exercici dels drets i dels deures.

Burgesia vol dir capitalisme.
El capitalisme és anàrquic, jo també ho crec, però humanament parlant és eficaç i productiu. El socialisme és adequat però és ineficient.

I la pàtria?
El patriotisme és un sentiment del qual s’ha abusat tant i d’una manera tan perillosa, que potser no val la pena d’al·ludir-hi ni de parlar-ne. Sembla que hi ha d’haver uns principis generals, relacionats íntimament amb la tribu amb la qual hom conviu, posats a més alçada que els exabruptes i capricis particulars. És perfectament clar. Quan el patriotisme falla, apareix de seguida la fraseologia de la traïció. El traïdor és el contrari del patriota. En temps de pau el contrast queda molt suavitzat.

Com veu el patriotisme a Catalunya?
A molts catalans els interessa Catalunya, però no hi creuen. Els passa exactament el contrari que amb la religió i l’altra vida: hi creuen, però no els interessa.

Quin poder?
Jo preferiré sempre una Catalunya dirigida pels nostres industrials i comerciants amb tots els seus defectes que dirigida per buròcrates ineptes i per socialistes puritans, propugnadors de falses estadístiques. Jo soc un partidari de l’individualisme —factor de tota economia possible— però m’agradaria un individualisme cortès, ben educat i conversacionalista.

Com són els catalans?
Catalunya és un país d’eròtics corregits per l’avarícia. És una forma de salut nacional apreciable.

I com conviuen?
El país és molt petit: petitíssim. I, precisament, perquè ho és tant, no ha estat mai considerablement acceptable la crítica —ni tan sols la més normal—. És el país dels elogis, de l’optimisme sistemàtic. No presentin mai cap objecció, encara que sigui la més fonamentada.

Vostè creu en una sentimentalitat catalana?
En aquest país s’ha exercitat, d’una manera excessiva, el sentimentalisme.

Però, i el seny?
El seny català sembla una forma comercial, positiva, de l’escepticisme.

Defectes?
El català és un corrosiu. La corrosivitat és utilitzada sobretot contra qualsevol forma de facilitat —de realització—. Això molesta, emprenya. El que empipa més dels altres és el que fan. Els altres són sempre uns imbècils, però els més imbècils són els que fan.

Amb quina geografia?
El català, mentre no es demostri el contrari, és un muntanyenc exacerbat que treballa a la plana amb idees de muntanya.

Un país petit?
Tan petita és Catalunya que no pugui comportar, en els límits de la seva àrea, un home equivocat? Més encara: tan petita és Catalunya que s’hi hagi de sentir com els representants més qualificats de la seva cultura foragiten un català amb unes maneres d’un plebeisme grotesc, inquisitorial, d’un africanisme mai vist? El patriotisme és una cosa molt seriosa. És de les coses més serioses del món. Aquests que el serveixen a tort i a dret i per cada dia li fan un flac servei; aquests que l’usen per decapitar els veïns desagradables i per dividir els ciutadans en bons i dolents, en nom de quina cultura i de quina civilització parlen? Què és la civilització, en realitat, sinó l’eliminació dels arguments del caníbal xovinista en el tracte social i polític?

Com fer política?
I és que la política no és solament un art de manipulacions empíriques. És un art d’elements i de principis eterns, principis geogràfics, tradicionals, espirituals, que són imprescriptibles.

El pacte, la transacció…
En els països consolidats, la política és l’art de la negociació segons les conveniències de cada moment. En el nostre país, la política és una lluita —penseu en el segle passat i recordeu aquest— i totes les lluites acaben malament i entre nosaltres sanguinàriament.

Què provoca una guerra civil?
En els països de guerra civil i de convulsions violentes, el contrast funciona amb el mateix tallant que la guillotina. Apareixen els dos camps separats per una ratlla intraspassable. Per això són certs els mots de Talleyrand que escriví en les seves Memòries, parlant d’ell mateix: “La traïció és una qüestió de dates”. Jo hi afegiria: “I de situació geogràfica”. Els que hem viscut la darrera guerra civil ho sabem massa.

Aleshores...
La política és l’art d’evitar la guerra civil.

I després d’una guerra civil?
Un dels efectes més curiosos, encara que perfectament previsibles, de la darrera guerra civil fou la immersió d’una immensa quantitat de gent en una zona d’ombra molt densa respecte no ja dels anys immediatament anteriors, sinó dels segles anteriors. En un moment determinat semblà (per la sofisticació de la propaganda) que érem contemporanis dels Reis Catòlics i que d’un moment a l’altre veuríem passar pel carrer Felip II. Es produí sobre la història una espècie de miratge, la resurrecció d’un món falsificat, l’aparició d’una llum fictícia destinada a crear l’aparença d’una realitat immediata destinada a infiltrar en l’esperit de la gent una nova concepció del món.

Amb tanta barbàrie, què hi fa la cultura?
He viscut una època en la qual s’han comès les més grans crueltats, les més impressionants salvatjades. Ha estat, al mateix temps, l’època en què s’han editat i llegit més llibres. Per tant, si la cultura són els llibres, i la salvatgeria coetània ha estat tan enorme, els llibres no fan la cultura. És gairebé segur que augmenten la follia. La cultura no té res a veure amb els llibres: la cultura és un determinat estat d’esperit, una comprensió, una tolerància, una hospitalitat. He conegut molts analfabets totals o semianalfabets incomparablement més cultivats —més culturals— que tants intel·lectuals intrigants, fanàtics, perillosos, que també he conegut. Ara, quan una determinada manera de ser ve reforçada pel coneixement d’uns quants llibres, llavors apareix un home ben fet.

Quines idees polítiques l’exasperen més?
Jo comprenc totes les utopies socials, totes les idees, les que siguin. L’anarquisme, però, m’ha produït sempre una sensació de molèstia física, de desori desagradable —d’arribar al llit i trobar que encara no està fet—.

Què fa que un país sigui gran?
Els països no són importants pel fet d’ésser grans o petits. La seva substància depèn de la qualitat de la gent que hi viu. Suïssa és un país petitíssim, objectivament pobre però importantíssim. És un país que ha aconseguit la confiança universal per la seva situació intrínseca. Els països petits són els únics que caben en el cervell de les persones. Poden ocupar-se del tot i de les parts: poden esdevenir, en molts aspectes, d’una perfecció estupenda.

I quina és la circumstància d’Espanya?
Tot el problema consisteix a judicar quin avenir té la moderació a Espanya.

La història no progressa…
La història és un immens esforç per no donar cap solució a res. La història és una descripció del món vegetal i animal. La història és Darwin.

Senyor Pla, se’l té per un individualista total...
O individualisme o decadència.

Quina és la responsabilitat d’un escriptor?
Jo no crec que l’escriptor porti cap missatge personal exclusiu. Aquesta és l’última forma del romanticisme literari, la més pretensiosa i pueril que el romanticisme literari ha produït. El que jo crec, per contra, és que l’escriptor té una responsabilitat total davant de l’època que li ha tocat viure. La primera obligació d’un escriptor és observar, relatar, manifestar l’època en què es troba. Això és infinitament més important que les inútils i estèrils temptatives per arribar a una originalitat salvatge i primigènia.

I escriure, és viure?
L’escriure ha creat, dins del meu jo íntim i espontani, una persona estranya, que moltes vegades ni jo mateix no comprenc el que té a veure amb mi, tantes diferències hi constato. En virtut d’aquest desdoblament, resulta que si jo, per naturalitat, soc un ésser feble i míser, quan tinc una ploma a la mà esdevinc dionisíac i ofensiu, entro en un estat d’exaltació silenciosa i soc capaç de mantenir una oposició fins a les darreres conseqüències.

Creu que la cultura és progrés?
En tot cas, la literatura sembla que serà el gran remei contra l’avorriment. La gent llegeix perquè s’avorreix. El fet vol dir, en definitiva, que els escriptors sempre es guanyaran —més o menys, és clar— la vida. Els sociòlegs diuen: la gent cada dia llegeix més. La cultura progressa, va endavant. No. El que progressa i va endavant és l’avorriment.

Quin escriptor ha volgut ser?
He fet el que m’ha semblat més urgent: una literatura fàcil, clara, intel·ligible, corrent. Vaig iniciar un camí literari vulgar però sense pornografia, ni xafarderia, ni anarquia, sempre a favor d’una societat plena dels defectes que vulguin, però que és la més racial. M’he equivocat moltes vegades, certament, però no hi puc fer res: és normal. He estat un dels escriptors més atacats d’aquest país. És indiferent. Molt més m’he atacat jo a mi mateix.

És possible una literatura sense prosa?
Les genialitats formals només es poden donar en aquelles literatures en què la claredat i la comoditat expressives són un estat unànime intangible.

Escriure és una forma d’ordre?
Jo alço la bandera d’una norma contra el caos, de l’arquitectura contra la geologia, de la gramàtica contra la confusió, de la sagrada família contra la bohèmia errant i desfermada. La meva idea és que aquestes coses no poden ser desenfocades per l’art i que quan es trenquen les lleis de la vida humana a favor de la vida còsmica, no hi ha art possible, encara que es puguin produir —grans— secrecions de fisiologia i, no cal dir-ho, plaents secrecions de fisiologia.

I les novel·les?
En la vida no es produeixen arguments més que per una raríssima casualitat i, per tant, les novel·les amb argument, més que reflectir la vida no fan més que arbitrar una forma d’artificiositat.

Quin és l’egoisme possible?
No defenso l’egotisme de la irresponsabilitat. Defenso l’egotisme defensable, fent abstracció del pes mort de l’època.

Paisatge i literatura…
El paisatge us fa comprendre la literatura, perquè la literatura és la memòria del paisatge en el temps.

Paisatge i civilització…
Contemplant el pla de les vinyes, amb els camins d’arbres, les cases blanques i torrades cobertes de fullatge, els pous amb l’arc, el rieral polsós i rogenc amb la roba blanca assecada, la taca blava de la mar i la rosa de la platja, les esglésies del país, els campanars catalans, de color d’ensaïmada, un sentiu tant el cap sobre les espatlles, se us fa tant estrangera tota imatgeria de monstres, tota visió metafísica, que arribeu a veure la vida i el desenfrenament de tota forma humana sota el plec del treball i de l’ànsia ordenada de les civilitzacions passades, de l’ambició considerable i obscura dels avis. I la civilització no és més que això: poder reduir mentalment un tros de terra monstruosa a la corba antiga d’una ametlla tendra.

Un menú recomanable?
Si algun dia d’hivern es troben a Nova York, jo em permetria de proposar-los el menú següent per dinar: una dotzena i mitja d’ostres i un steak de bou passat per les brases. És una perspectiva de tota confiança i a més realitzada amb elements de la més gran simplicitat. Els Estats Units no són pas, precisament, un país de salses i d’històries d’aquesta classe. Si fan el que modestament els proposo, que ha d’anar acompanyat d’un vi francès o italià car, sortiran del restaurant plens de força i vitalitat i podran dir alguna cosa positiva a aquelles persones que afirmen que en aquell país es menja malament. Acabat el dinar estricte, demanin un formatge anglès autèntic, un cafè italià i un marc de Borgonya o una grappa.

L’aperitiu…
Hi ha dos aperitius magnífics a França, que són dos vins: el champagne nature brut i el blanc de blanc del Loira, que és un vi petit, lleugerament boirós i tèrbol, que és excel·lent.

Per què és un conservador?
Només és digne de ser anomenat racional l’home que en cada moment salva, conserva, millora, la major quantitat possible de coses, d’afectes, de seguretats, de qualitats. La naturalesa destrueix. El que amb esperit de síntesi s’anomena la cultura, que essencialment és memòria i experiència —un esforç de memòria i d’experiència en la vaguetat indescriptible de la vida—, té per finalitat essencial mantenir. No hi pot haver una qualsevol forma de civilització sense una actitud prèvia de conservació.

Arreglar el món…
He vist els grans criminals de la nostra època amb els meus propis ulls moltes vegades: Mussolini (a Milà i Roma), Hitler (a Berlín i Nuremberg), Trotski (una vegada a París). No he vist mai Stalin, que potser era el més gran criminal. Tots han estat redemptoristes, han volgut arreglar el món, i com més l’han volgut arreglar, més l’han destruït, adolorit i assassinat.

Civilització és memòria?
L’home en estat natural no té memòria: és la criatura que viu davant la naturalesa en una situació passiva. L’home civilitzat aspira a tenir-ne.

Civilització i destrucció?
El que anomenem, parlant amb la màxima generalitat, la civilització pretén ésser, sospito, un esforç per retardar, en el possible, la destrucció ineluctable de les coses, per construir-ne d’altres que facin més suportable l’existència. Davant d’una naturalesa que porta en la seva arrel mateixa la devastació de tot el que no s’ajusta als seus encegats instints, l’empresa de la civilització és una alta, magnífica, heroica empresa. Però que dèbil és la seva força…! És un petit artifici, muntat a base de l’astúcia, de la prudència, de la tenacitat, davant del Megazou, de la Bèstia còsmica imponent.

En fi, la norma, ser formal.
La nostra civilització consisteix a optar a cada moment entre Naturalesa i Forma. Ésser formal és el contrari d’ésser natural. Més natural que viure higiènicament és viure de qualsevol manera. Més natural que afaitar-se és no afaitar-se. Més natural que netejar-se les dents és no netejar-se-les. Més natural que un sonet és el vers lliure i càndid. Més natural que viure d’un treball continuat, constant i modest és col·locar-se a la cruïlla i fer el que es presenti. Més natural que construir és destruir alegrement.

L’altra cara de la civilització?
La frustració, això no obstant, és exactament igual a civilització. Vostès són persones frustrades perquè són persones civilitzades. Frustració, diríem per sintetitzar, és igual a civilització.

La importància de la memòria…
Però la memòria és una arma de doble tall: si d’un cantó ens manté en una il·lusió de fixesa davant del temps, de l’altre, en tant que ens constata els canvis dels moments successius, aguditza el dolor de la fugida de les hores. És el record de les lluminoses hores passades el que ens fa veure la precarietat del present i ens proposa la buida foscor del que vindrà.

Durar, sobretot…
L’ésser humà té una força despietada i cega per destruir-se a ell mateix i per trossejar tot el que ha estat construït amb l’ambició de durar. L’home aspira a durar en les coses que fa, però al mateix temps les destrueix. És per aquesta raó que tot ésser humà que addiciona al seu instint frívol i inconscient de destrucció una capacitat reflexiva de destrucció —tot revolucionari— és un salvatge. Les coses inútils, inservibles, anacròniques, cauen per elles mateixes, com un fruit madur podrit.

I queda la família?
La família és una institució que existeix. És una andròmina misteriosa i sagrada.

Viure la memòria?
La vitalitat és la clau de tot. Si jo en tingués de sobres, estic segur que amb una ploma a la mà potser faria alguna cosa. La vitalitat és més important que la intel·ligència. La forma més alta de la vitalitat intel·lectual és probablement la memòria.

Un paisatge, senyor Pla.
Decididament, els paisatges que m’agraden més són els ondulats, amb cafès, restaurants, caixes d’estalvi i senyoretes fines i amables.

Un instant…
De vegades veia l’ocell minúscul, obscur i esquerp picotejar una cirera, englotir la carn àvidament, posar-se a cantar amb una ànsia i una joia líquides i sensuals, com si estigués dominat per una febre.

Per un país més formal?
A mi m’hauria agradat de viure en un país constituït i en una societat perfectament formada, lleugerament hipòcrita, tolerant, agradable. Pensi que l’única manera per evitar que la gent no es baralli és utilitzar un punt d’hipocresia.

Com sent el pas temps?
El temps ho destrueix tot i ens destrueix. Les hores volen. Els anys no perdonen ningú.

Escriure és defensar una època?
Jo navego contra la corrupció del corrent. Jo no soc un producte del meu temps; soc un producte contra el meu temps.

I viatjar?
Arribar a una ciutat desconeguda, baixar a l’hotel, prendre un bany, vestir-me i sortir al carrer a l’atzar, a badar i a fer de franc foraster ha estat per a mi una de les coses agradables de la vida.

Fugir de casa?
D’aquest país, jo no podria ser un trànsfuga desnaturalitzat, sinó un trànsfuga melangiós: aquest és el drama.

El fill pròdig.
Tornar és trist. Tornar a marxar deu ser intolerable.

Escriure és una pàtria?
De vegades, a la nit, sobretot a la matinada, em desperto en el llit, fascinat per la nocturnitat, i m’acosto al foc de la llar, ja moribund. Em poso a escriure. Res. El silenci és total. De vegades sento, molt llunyà, el lladrar desfet d’un gos. M’agrada de veure, per la finestra, la foscor que es manté i les primeres clarors tan pàl·lides, rosades i grogues per imposar el dia.