© Jacobo Zabalo

Complicitat i amor en les sonates per a violí i piano

Si pensem en el duo que conformen piano i violí, sens dubte una de les peces de cambra més interessants de Wolfgang A. Mozart és precisament aquella escollida per obrir el programa dels germans Khachatryan, la Sonata per a violí núm. 32 en si bemoll major, K. 454.

[dropcap letter=”W”]

olfgang i Nannerl esbalaïen com a prodigis de la interpretació durant la infància, quan la pràctica musical es trobava entre els seus jocs favorits. Ha transcendit l’obra del compositor, però no tant els dots de la seva germana, excel·lent pianista, amb qui s’associava sovint. Ja fos per tocar a quatre mans, com evidencia un retrat de la família al complet (els germans compartint teclat, el pare aixecat i la difunta mare al quadre penjat a la paret), o empunyant Wolfgang el violí, instrument que manejava més que satisfactòriament. La conjunció d’instruments tan dispars rep precisament a l’obra de Mozart un tractament nou, en la mesura que equilibra el protagonisme d’ambdós i dona peu als característics diàlegs, tan celebrats a la seva obra.

La presència dels germans Khachatryan —Sergey i Lusine— al Palau de la Música ens remet inevitablement a aquella feliç conjunció, a la fructífera i familiar complicitat que va donar peu a composicions memorables, com ara la Sonata per a dos pianos en do major, K. 448 o el Concert per a dos pianos, compost pensant en Nannerl. Si pensem en el duo que conformen piano i violí, sens dubte una de les peces de cambra més interessants de Wolfgang A. Mozart és precisament aquella escollida per obrir el programa dels germans Khachatryan, la Sonata per a violí núm. 32 en si bemoll major, K. 454. El compositor salzburguès, conegut sobretot per la seva producció concertant, simfònica i operística, demostra aquesta mateixa creativitat en un format reduït. Encara que els recursos són menors, en termes instrumentals, els protagonistes es relacionen gràcies a un aparentment inesgotable elenc de recursos: diàlegs amb registres contrastats, efectes de mirall, o l’enunciació d’un tema amb desenvolupament clàssic, malgrat la seva cridanera expressivitat, i les pertinents i molt agradables sorpreses que incorpora.

Tot això ho trobem en la creació mozartiana interpretada d’inici, juntament amb un moment extàtic, que és un regal autèntic i inesperat: brolla d’una frase somiadora en el si del moviment lent, l’andante, una enunciació d’inaudita delicadesa que s’eleva i que, d’alguna manera, sembla anticipar algun dels passatges més celebrats de la peça programada per al final del recital, l’evocadora sonata de César Franck. L’espontaneïtat mozartiana fa l’efecte de ser atemporal tot i que incorpora elements d’època, i els intèrprets d’aquesta ocasió, Sergey i Lusine Khachatryan, es mostren atents a les indicacions de la partitura. El violí és d’una precisió poc habitual a la seva afinació, sense deixar de ser summament comunicatiu i proper, mentre que la pianista no es conforma en absolut amb el seu paper d’acompanyant, fa sonar l’instrument amb gran personalitat, interpretant —i no merament llegint— el text que desplega, en diàleg amb l’instrument de corda.

L’excel·lent tècnica dels intèrprets, així com la fidelitat a l’esperit dels compositors —evidents, ambdues qualitats, ja en la versió de Mozart—, s’hauria de posar a prova en una acolorida i dinàmica composició de Sergei Prokófiev, la Sonata per a violí i piano núm. 2, en re major, op. 94. Obra exigent, que navega entre el classicisme autoconscient i intempestiu —neoclassicisme, s’entén— i l’experimentació més atrevida, amb ritmes extrets del patrimoni popular. La peça més substanciosa de la vetllada, amb tot, estava per arribar. Després de l’entreacte, ja en la segona part del recital, el nombrós públic que es va apropar al Palau de la Música Catalana va poder gaudir d’una convincent versió de la Sonata per a violí i piano en la major, del compositor belga César Franck.

Cèlebre organista en la seva època i l’ascendència wagneriana del qual sol recordar-se, Franck no va deixar moltes obres a la posteritat. No obstant això, sens dubte, les que ens han arribat són d’una envergadura i qualitat molt destacables, caracteritzades pel seu caràcter orgànic i una expressivitat postromàntica, d’inequívoc regust finisecular. Pensem sobretot en la Simfonia en re menor, el Quintet amb piano o l’hipnòtic Preludi, coral i fuga, compost per a teclat. La peça de cambra programada manté el caràcter cíclic d’aquelles, amb relacions temàtiques més o menys explícites en els diferents moviments. Els lectors de Proust, concretament del relat Un amour de Swann, podran potser identificar-hi la petita frase de Vinteuil (compositor fictici) que segella l’amor del protagonista amb Odette de Crécy. El poder evocador de la melodia del tercer moviment, al passatge Fantasia: ben moderato, fa pensar que potser sí que es tracti, aquest, del referent en què es va inspirar l’autor de la Recherche al seu primer volum.

La complicitat de Sergey i Lusine Khachatryan es va manifestar inqüestionable en una obra que, com succeeix en el cas de la Sonata “Kreutzer” de Beethoven, sembla impregnada d’un halo de misteri i fúria, que de vegades la literatura ha plasmat en termes eròtics (Tolstoi es va inspirar en aquesta segona al seu apassionat relat Sonata a Kreutzer). Ambdues s’aparellen en una gravació molt recomanable, realitzada per Martha Argerich i Itzhak Perlman. Sense dubte es tracta d’una de les millors versions modernes, que a més gaudeix de l’espontaneïtat del directe. El grau de comprensió mútua per part d’aquests intèrprets consagrats és comparable a l’evidenciat pels Khachatryan. Davant la palmària satisfacció del públic, van oferir dos bisos. Primer, una versió rítmicament agitada i virtuosa de la Dansa del sabre, d’Aram Khachaturian, compositor d’origen armeni com els mateixos músics (el cognom dels quals òbviament coincideix, fins i tot si el parentesc no ha sigut acreditat).

I, ja en perfecte castellà, el violinista va anunciar l’última peça que seria interpretada: una cançó de bressol de Manuel de Falla, dedicada al plançó per venir. Creix la família de músics i d’amants de la música, gràcies a interpretacions com ara la viscuda al Palau; de manera que, una vegada més, es mostra fecund a l’enteniment íntim —complicitat i amor— a través de les experiències estètiques que deixen empremta.