Clara Schumann. Notes sobre una artista oblidada

[dropcap letter=”C”]

lara Wieck Schumann (née Clara Josephine Wieck. Leipzig, 1819 – Frankfurt am Main, 1896) fou una artista alemanya que es dedicà tant a la composició com a la interpretació pianística i fou àmpliament reconeguda pels seus contemporanis. Tristament avui en dia el seu nom no pertany al repertori habitual de les sales de concerts més concorregudes, ni tampoc al repertori curricular de les escoles de música.

La família de Clara visqué sempre de la música, primer dels concerts que feia la seva mare, Mariane Tromlitz Wieck, reconeguda i admirada pianista, i posteriorment de la fama de pedagog que el seu pare, Friedrick Wieck, rebé a través de la seva esposa. La mare de Clara era coneguda arreu pel seu talent interpretatiu al piano, però també per les seves classes de cant i piano, que li aportaven una autonomia poc habitual en les joves de l’època. L’any 1823 Mariane marxà de casa deixant enrere els seus tres fills i el seu furibund marit per retornar l’any següent, després d’haver cultivat la seva fama arreu d’Europa. Segons la llei saxona d’aleshores, en cas de divorci els pares tenien la custòdia total dels tres fills grans. Per tant, l’any 1824, quan el divorci entre Friedrick i Mariane es va fer oficial, Mariane va haver d’abandonar els seus fills. Clara tan sols gaudí de la companyia materna fins els cinc anys d’edat.

En un ambient privat del caliu femení, Clara començà a compondre música majoritàriament cambrística i de la mateixa manera que els infants prodigi de l’època, fou duta de gira per les grans corts europees i admirada per la seva fantàstica tècnica. L’any 1840 cedí als desitjos d’un jove Robert Schumann que tendia a la depressió i no comptava amb recursos econòmics, i es casà amb ell. El pare Wieck, que no estava gens d’acord amb la decisió de la seva filla, s’hi oposà fermament, fet que empenyé Clara a dur el seu cas als tribunals, que dictaminaren en favor seu. Arran d’aquesta separació paterna Clara recuperà el contacte amb la seva mare, amb qui Robert tenia molt bona relació, i Mariane fou capaç d’assistir la seva filla com a mare i àvia.

“Una dona no pot desitjar compondre, mai cap dona ha estat capaç de fer-ho. Perquè hauria de ser jo la primera?

La misogínia institucionalitzada de l’època, que actualment es creu superada i acceptada, era un obstacle constant en la vida de les dones (joves i no tan joves) que gaudien d’un talent extraordinari i per tant no és difícil endevinar les relacions anímiques que Clara devia mantenir amb els homes que l’envoltaven a nivell íntim i professional; de fet, una de les cites més conegudes de la compositora és “alguna vegada havia cregut posseir talent creatiu, però he desestimat la idea; una dona no pot desitjar compondre, mai cap dona ha estat capaç de fer-ho. Perquè hauria de ser jo la primera?”, una reflexió punyent que emmarca el pensament d’una època i que mai veurem escrita en cal·ligrafia masculina. Tot i els pensaments tèrbols de Clara, la seva carrera professional acabà d’una manera que molts considerarien brillant, com a professora de piano del Conservatori Superior de Frankfurt.

La figura històrica de Clara fou redescoberta per les musicòlogues dels anys noranta, majoritàriament influïdes per l’anomenat “feminisme cultural”, i ràpidament inclosa dins del cànon clàssic germànic al qual pertanyen personatges com Johannes Brahms, contemporani i íntim amic d’ella. Tot i l’evident importància de Clara Wieck Schumann a nivell històric, cultural i musical, la programació actual segueix obviant aquesta figura que, en vida, superà la fama del seu marit i company de vida, essent ella qui interpretava les obres d’aquell per causa de la seva fràgil salut, essent la persona que aportava els recursos econòmics necessaris per a sobreviure com a nucli familiar. A més, rebé l’admiració de contemporanis de gran renom, com Brahms, Chopin o Mendelssohn.

En la nostra actualitat urgent, quan dones joves d’arreu exigeixen sous paritaris, es planten davant l’abús i la infravaloració constant per part de companys, amistats, historiadors i musicòlegs, deixa de ser vàlid que compositores tan transcendentals com Clara Wieck Schumann segueixin formant part del regne de les ombres. La tasca de les historiadores que van dedicar gran part de la seva vida acadèmica a recuperar-la d’entre els prestatges i els calaixos polsegosos no ha estat en va i és temps d’incloure a la Clara de forma destacada dins de la història contemporània de la música.