Twin, l’última revelació del pop orgànic
Són les grans desconegudes de l’escena musical: persones que habiten darrere dels escenaris, fent promoció, booking, premsa, producció… imprescindibles perquè aquest circ funcioni. I entre aquest tipus de gent, encara hi ha qui arriba a compatibilitzar treball i ganes de tocar.
Ana López és una d’aquestes persones. Quan acaba la seva jornada laboral, ajudant a gent com Ferran Palau, Ana Andreu o Joan Colomo, munta un teclat midi per assajar amb la seva banda, Her Little Donkey, o començar el projecte en solitari que avui ens ocupa: Twin.
La nova referència de López és una de les sorpreses de la temporada, una aposta pel pop espacial i punyent. El seu primer treball, de títol Benasque (Hidden, 2021), homenatge a la bonica vila aragonesa, consta de quatre cançons elegants, manufacturades amb cura i que naveguen entre la llum i l’ombra. De moment és un primer envit que transmet viatges onírics, però a llarg termini això té molt bona pinta.
Així es mira la música de Barcelona
Sona a tòpic, però una exposició acostuma a no ser només una exposició. I encara menys si va sobre l’obra de Xavier Mercadé, molt probablement el gran fotògraf de concerts de Barcelona dels últims 30 anys. L’exposició Rockviu, al Palau Robert, serveix d’homenatge al fotoperiodisme musical i a una manera d’entendre la música en directe. Però és, sobretot, el reconeixement a una persona que ha dedicat la vida a deixar constància de tot allò que passava, musicalment parlant, a la ciutat: fossin concerts grans, mitjans o petits.
Sempre ha estat allà i, encara que no hi hagi altres números que ho acreditin, no hi ha dubtes que és la persona que més concerts ha vist a Barcelona: uns 14.000 segons els seus càlculs. La mostra, que compta amb suport institucional, consta de 300 fotografies recopilades en la publicació d’idèntic número de la revista de la qual és cofundador: Enderrock. Si la visites trobaràs llegendes de la música en les seves parades a Barcelona (David Bowie, Rolling Stones, Beyonce), però també, i potser aquesta sigui el seu gran mèrit, un gran nombre de mites locals: de Manel a El Último de la Fila. L’exposició es podrà visitar fins al 29 d’agost.
Un tremendo combo de rap en català
És possible que es trobi a gust sent un secret conegut per uns pocs privilegiats, però ha arribat l’hora de reconèixer els seus molts mèrits: Rodrigo Laviña és el godfather del rap cantat en català i no se’n parli més. Va començar a donar-ne mostres amb la seminal banda de reggae i dancehall, Pirat’s Sound Sistema, i va explotar amb At Versaris. Ells van ser el primer grup de rap en llengua local a tenir en compte com un dels més interessants del panorama estatal.
Per diverses raons, i sense seguir una línia especialment definida, At Versaris van sobresortir amb dos discos plens de lucidesa i un encantador aroma underground. El duet, que completava Pau Llonch, va acabar dissolent-se fa una dècada, però el Rodrigo ha continuat indagant en músiques noves i antigues. Part d’aquesta feina és al seu nou disc, signat com a Extraño Weys, el nom adoptat després del final d’At Versaris. A Rodrigo Laviña y su Combo (Say it Loud Rècords, 2021) hi ha una rica amalgama de tradició mediterrània i cultura pop local que marida amb el clàssic so Detroit. Suma-li el flow que Laviña porta de sèrie i ja tens la formula ideal.
El cicle de concerts a la Monumental
Encara que ja s’hagin celebrat els primers recitals, la programació de la Monumental continua obsequiant-nos amb alguns dels directes més recomanables de Barcelona. Durant els mesos de juny i juliol es concentra gran part del cartell, que ve amb convidats nacionals de luxe. Sens dubte un dels més esperats tindrà lloc el 5 de juny, quan pujaran a l’escenari els imprescindibles The Gramophones All-Stars, herois del soul i ska local, que presenten un espectacular deu polzades com a novetat: Love Letter.
Inspirat en el llegat de The Skatalites, és un EP d’edició limitada que ens obsequia amb quatre noves cançons a les quals sumar una versió de les llegendes jamaicanes, Old Rocking chair. El concert dels gironins no és l’únic a destacar del cicle, que ha programat força coses interessants: Núria Graham, que també presenta noves cançons (4 de juny), Mishima (12 de juny), Pau Vallvé (19 de juny), Javiera Mena (3 de juliol) o l’estrena a Barcelona del nou material d’un dels músics més prolífics de l’escena, El Petit de Cal Eril, que actuarà el 17 de juliol.
Punk que es llegeix
Sant Jordi ja és història, però no el costum de seguir consumint llibres musicals. Aquesta vegada sobre dues referències de l’editorial Neo Person: Haz lo que quieras (Do what you want), la història de Bad Religion, i Asuntos peligrosos, de Wayne Kramer, fundador de la clàssica banda protopunk de Detroit, MC5. Ambdues són biografies de grups imprescindibles per entendre la música popular de l’últim mig segle i tenen la virtut de mostrar, de manera desacomplexada i directa, què significa això de tenir una banda de relatiu èxit. En el cas Bad Religion, són sinònim de compromís amb la comunitat, certa ètica punk i la construcció d’una escena, la del hardcore californià, que va créixer amb ells.
Una de les grans virtuts de Haz lo que quieras (Do what you want) és mostrar com han gestionat el seu brillant llegat al voltant d’un moviment que els té com a mirall de constància, qualitat i, fins i tot, visió empresarial. Wayne Kramer és tot el contrari, exemple de com carregar-se una carrera a base d’excessos i males decisions. La seva és una biografia honesta i plena d’episodis surrealistes que donen a la idea de perquè els MC5 no van acabar sent el que podrien haver estat: la banda de rock més gran del món. Dues trajectòries separades en temps, espai i una certa filosofia vital (construcció vs. destrucció), però unides per un mateix patró: la immortal passió per la música popular i una certa redempció als errors de joventut.
