Podríem començar dient que Carrie Mae Weems és la gran fotògrafa de la negritud. “Estic decidida a trobar nous models pels quals viure, i tu?”. Amb aquesta declaració d’intencions, ens endinsem en l’obra d’una dona que sempre ha tractat de recuperar i reconstruir aquells referents negres enfosquits per la cultura blanca dominant, com a fotògrafa, dona, negra.
Considerada una de les artistes nord-americanes contemporànies més influents, les seves obres s’han centrat en investigar les relacions familiars, la identitat cultural, el sexisme, la classe, els sistemes polítics i les conseqüències del poder, temes que ha abordat des de la narrativa més que des del documental.
Ara, de la mà d’Elvira Dyangani Ose, actual directora del MACBA qui ja la va comissariar l’any 2010 a Sevilla, ens arriba al centre de fotografia KBr de la Fundació Mapfre i Foto Colectania fins al 15 de gener, una completa exposició retrospectiva a través de 20 sèries titulada Carrie Mae Weems. Un gran giro de lo posible, a més de la instal·lació Lincoln, Lonnie, and Me (2012) de la mateixa artista, que pot veure’s en la Capella del Macba amb motiu de la mostra.
“Estic decidida a trobar nous models pels quals viure, i tu?”
Nascuda el 1953 a la ciutat de Portland (Oregon), va estudiar art al California Institute of the Arts de Los Angeles, però la seva veritable vocació com a fotògrafa no es va revelar fins a la seva participació el 1978 al The Black Photography Annual, un llibre d’imatges realitzades per fotògrafs afroamericans i en el qual va treballar com a assistent d’Anthony Barboza, un dels pioners de la fotografia comercial inspirada en el pensament afroamericà.
Decidida a entrar sempre a l’escena —tant literal com metafòricament—, Weems ha mantingut un diàleg continu dins del discurs contemporani durant més de trenta anys, que li ha permès desenvolupar una complexa obra d’art en la qual empra fotografies, textos, teles, àudio, imatges digitals, instal·lacions i vídeos. La pràctica artística de Weems transcendeix allò particular i reflexiona sobre un complex passat que es projecta amb esperança en el futur i que connecta diferents generacions.
Així, la seva obra traça un fil vermell que, al llarg de diversos segles, connecti el tràfic d’esclaus a través de l’atlàntic, com a lloc d’origen, amb l’activisme polític afroamericà del segle XX i les lluites actuals contra la violència racial estructural i sistèmica.
No hi ha sèrie o instal·lació que pugui deixar indiferent a l’espectador —ni tan sols, el paper de paret—, perquè en cadascuna d’elles hi ha una reflexió profunda sobre la identitat pròpia i l’aliena, sobre allò que ens és pròxim i allò que ocupa l’espai de l’altre. Aquest altre que és negre en un món de blancs, vist justament des de la perspectiva d’aquest mal anomenat altre.
La pràctica artística de Weems transcendeix allò particular i reflexiona sobre un complex passat que es projecta amb esperança en el futur i que connecta diferents generacions
Ja en les sèries més familiars com és Family Pictures and Stories (1978-1984), tracta d’oferir un nou punt de vista del dia a dia, d’aquesta identitat personal seva i de la comunitat afroamericana, que es converteix en denúncia a les sèries més íntimes, com Not Manet’s Type (2010), on manifesta com la història de l’art, una vegada més, ha deixat de costat als creadors negres i en concret a les dones, a partir d’una seqüència d’imatges, on veiem el cos de la pròpia Weems al seu dormitori, acompanyades de frases esmolades que fan referència a artistes com Picasso o Duchamp.
La pràctica artística de Weems transcendeix allò particular i reflexiona sobre un complex passat que es projecta amb esperança en el futur i que connecta diferents generacions
Cal destacar la que és potser la més punyent de totes les sèries presentades en aquesta retrospectiva, From Here I Saw What Happened And I Cried (1995-1996), la seva recerca més profunda entorn del racisme. En ella, a partir d’una selecció de daguerreotips de 1850 tenyits de vermell i blau —retrats d’esclaus africans encarregats per part d’un científic d’Harvard, Louis Agassiz, l’objectiu del qual era provar que els negres eren una raça inferior—, Weems ret homenatge als homes i dones que van perdre la vida sota el jou de l’esclavatge, posant en valor aquestes imatges a les que vesteix amb frases com “you became a whisper, a symbol of a mighty voyage & by the sweat of your brow you laboured for Self, Family & Other” (et vas convertir en un murmuri, un símbol d’un poderós viatge, i amb la suor del teu front vas treballar per a tu mateix, per a la teva família i per als altres).
Carrie Mae Weems és la fotògrafa de la musa negra. Un personatge femení, una presència espectral que gairebé sempre apareix d’esquena, i actua com a demiürg d’una escena concreta. Encara que en algunes sèries vesteix de blanc, com és el cas de Dreaming in Cuba (2001), en la majoria, el negre és el color que la vesteix i la posa en èmfasi en un entorn que l’empetiteix. La veiem a Museums (2006) i també a Roaming (2006) on ens parla de la insignificància de l’ésser humà davant aquests edificis que també simbolitzen algun poder: “Aquesta dona pot romandre dempeus per mi i per tu; et condueix cap a la història. És una testimoni i una guia”
Com diu la comissària, Elvira Dyangani Ose, al llarg de la seva trajectòria, Carrie Mae Weems ha anat interrogant la història i ha qüestionat la visibilitat o invisibilitat dels qui han contribuït a la seva construcció tractant de subvertir, reconfigurar i influir en el discurs dominant. I això és palpable a The Kitchen Table Series (1990) un projecte narratiu en el qual veiem com una dona negra s’empodera, i som participis de la trobada amb ella mateixa, a través d’una acció performativa de la pròpia Weems escenificada entorn de la taula d’una cuina. I així, com una nova narradora en un gran gir d’allò possible, com un personatge anònim, una musa negra present i absent, reconfigura la idea de fotògrafa, dona, negra.
Carrie Mae Weems ha anat interrogant la història i ha qüestionat la visibilitat o invisibilitat dels qui han contribuït a la seva construcció tractant de subvertir, reconfigurar i influir en el discurs dominant
Ens deixem reservades la colorista i optimista Colored People (1980/90-2019); o el treball que va fer al costat dels seus alumnes del Savannah College of Art and Design a Constructing History: A Requiem to Mark the Moment (2008); o la ironia de And 22 Million Very Tired and Very Angry People (1989-1990), perquè no volem deixar de convidar a fer una passejada immersiva a l’obra d’aquesta potent fotògrafa.
Una retrospectiva imprescindible per als amants de la fotografia que es podrà veure fins a principis de l’any que ve a la ciutat.
