El cofundador i codirector de la companyia d’art escènic, fundada a Moià el 1979, és ambaixador de Barcelona produint espectacles de gran envergadura arreu del món: òperes, obres de teatre, festivals, inauguracions…
El record del 92 ens serveix per parlar del futur, de la consciència global, del teatre “immersiu” i, sobretot, dels vaixells. És a dir, dels ventres flotants que naveguen per la seva vida.
— Acabeu de fer un espectacle dalt d’un vaixell per a l’Open Arms. Pel que t’he seguit, això dels vaixells és molt important per a vosaltres.
— Aquest vaixell, l’OPENARMS 1, encara és massa nou. Es nota que el capità i el pilot encara li tenen por. Ells són qui manen a bord, ja ho saps, però voldríem que s’acostessin més al públic dels molls i no gosen. Com que és un vaixell de salvament, té uns motors capaços de fer molta represa i no hauria de donar tants problemes. Disposen de dues grues per poder fer grans xarxes humanes.
— El símbol de la Fura.
— Sí, l’hem executada arreu del planeta i és el que més ens identifica. Per cert, quina gran paraula, xarxa, no trobes? Les dues ics que conté, ja formen una xarxa.
— Ostres, ara que ho dius…
— Bé, doncs una xarxa humana necessita unes màquines que aguantin 1.000 quilos pel cap baix. Mira el nom d’Open Arms, braços oberts. L’any 2017 ja vam fer amb ells un concert per als refugiats, Mare Nostrum, al Palau Sant Jordi.
— Jo us tinc al cap des de l’Arsenal de TV3. Ha plogut moltíssim.
— I l’Estoc de Pop, no te n’oblidis. La Fura ha subsistit al llarg del temps perquè no ens hem repetit, només hem mantingut l’ADN furero.
— Quin és aquest ADN?
— Una onada infinita, una mostra que crea un mar. Un mantra. Tothom porta una fura dins. Jo crec que en el fons la nostra constant és la subversió. Fixa’t que, abans, allò subversiu era el crit. Doncs cridàvem. Ara allò més subversiu és el silenci, i callem. És a dir: no fem sempre el mateix, mai, però sempre subvertim.
— Explica’m més sobre aquesta dèria dels vaixells.
— Te’n puc parlar de tres. Bé, abans t’he d’explicar que jo sóc “el dels barcos”, perquè jo era mariner de safareig. A Horta d’Avinyó, al Bages, jo vaig viure una infantesa com la de Rousseau: no coneixia la civilització, no sabia ni castellà. Jo sentia en José Guardiola (Di papá / dónde está / el buen Dios…)…
— Ufff.
— … Sense aigua, sense llum, bruts, perdent la sabata… I relacionant-me a Moià amb els fills dels treballadors, que eren nens castellans, allà crec que va començar la Fura. De tan animals que eren, em van trencar una dent. I recordo que aleshores la mare em va comprar un vaixell, que jo m’enduia a la riera a jugar. Doncs aquest és el vaixell número u.
— D’acord.
— El segon, el vaixell sobre rodes de l’Estadi Olímpic a la inauguració dels Jocs del 92. Ens va fer immensament populars. Abans de guanyar el concurs, vam tenir un fort dilema: “Voleu dir que no ens fem massa comercials?”. Jo vaig ser l’únic que va defensar que sí, perquè era un repte. Era una cosa que passaria una sola vegada en moltes generacions. Què va passar? Que ens hi vam presentar, vam guanyar i enmig de tots els dubtes aleshores vam decidir tirar endavant.
“No fem sempre el mateix, mai, però sempre subvertim”
— No crec que us perjudiqués, ser “comercials”.
— L’any 81 érem aprenents. Fèiem teatre de carrer, com els Comediants. I el 83-84 ja érem grans, i ho havíem aconseguit subvertint el carrer. Perquè el carrer és de tots, i els llocs abandonats també, per això anàvem a fàbriques i polígons: no hi ha escenari, el públic és dins l’escenari i l’escenografia és la realitat. Ara que es parla tant de “teatre immersiu” amb pantalletes, però si les festes populars sempre han estat immersives! Com més primari és l’art, més immersiu és: mira la Patum, el Carnestoltes, els gegants, els castells…
— I el nom?
— No res, un de nosaltres va dir “Fura” i l’altre va dir “Baus” (que és el nom d’un torrent de Moià ple de cendra on anàvem a jugar) i al final vam decidir “La Fura dels Baus”. M’agrada per la fonètica vocal que té, U-A-A-U. En castellà hem arribat a tenir algun problema, perquè es pensen que significa “La Fúria de los Toros”.
— Fèieu un teatre integral.
— I encara el fem. Exposem allò bo i allò dolent, el dolor i el plaer. La vida té dolor. I l’escenari ha de ser el més total possible, el millor és al carrer i que el públic et toqui, s’acosti, miri de prop… Això està basat al 100% en les festes mediterrànies (les bacanals, les vacances…).
— I vau acabar fent un espectacle inoblidable als Jocs Olímpics.
— Els rems eren d’inspiració fenícia, Barcelona era un argument perfecte com a ciutat de pas, des d’Anníbal fins als comerciants mediterranis o el Quixot, que l’anomena “hostal d’acollida”… Els rems portaven les lletres de l’alfabet fenici, i la força motriu del vaixell eren dos equips de rugby! I passàvem tempestes, monstres, i també hi vam posar la contaminació, el virus de la sida, la mort, la ignorància, la guerra…
— Una bona paella marinera.
— La imatge dels nens dessagnant-se va donar la volta al món. No s’havia fet mai. Recorda que érem en plena guerra dels Balcans!
— Menys Disney i més crua realitat.
— Recordes el Mundial del 82? El nen amb la pilota de futbol al centre, d’on sortia un Colom de la Pau? Volíem aquest efecte espectacular.
“Exposem allò bo i allò dolent, el dolor i el plaer. La vida té dolor. I l’escenari ha de ser el més total possible”
— Ara veniu d’un gran espectacle, a Sicília.
— El Rèquiem d’Eurípides, basada en Les Bacants, una gran tragèdia grega, l’última que va fer. Ho vam fer al teatre grec de Siracusa, un teatre grec autèntic (era la ciutat situada més al sud de l’Imperi, va arribar a tenir un milió d’habitants). Sòcrates només anava a veure les obres d’Eurípides, i aquesta és una mena de “retorn als déus”: després d’una guerra, construeix una mena de retorn al subconscient i ho dedica a Bacus. És a dir que la raó està molt bé, però has de fer les paus amb la teva part fosca, la teva psique, si no vols transformar-te en un pallús. Sòcrates mor bevent de la cicuta, però en canvi Eurípides es va suïcidar deixant que el devoressin els gossos.
— Barcelona ha de fer aquest exercici?
— El nostre espectacle dels Jocs va ser precisament buscar en el subconscient de la ciutat.
— Com arribeu a produir espectacles d’aquesta envergadura?
— A Siracusa ens contracta un festival que ja té 100 anys, un dels més antics d’Europa. Per a ells és molt important buscar un traductor eminent, molt reconegut, que tradueixi el text a l’italià. I cada any escullen un traductor diferent. Normalment ens contracten amb un any d’antelació, però el més important en aquestes obres és el cor de veus: la tragèdia comença amb rimes fàcils i llavors va evolucionant i confrontant idees.
— Saps que encara em falta el tercer vaixell?
— Ah, sí. El tercer vaixell. El coneixes molt bé, és el NAUMÓN, em sembla que hi vas presentar un llibre teu.
— Que expliquis.
— Doncs bé, aquest vaixell ha creuat fins a 18 vegades l’estret de Gibraltar. I ha anat fins al mar de Xina. Fent les naumàquies, homenatges al mar i denúncia de les guerres, però amb un text. I encara hi afegiria el NAUMÓN2, que el tenim ara amb una vela rígida d’última generació basada en les de Jacques Cousteau. Farà d’espectacle flotant arreu del món.
“A tots ens pareixen flotant! Un vaixell ens recorda que érem fetus”
— Al cap i a la fi, tots estem al mateix vaixell.
— Aquest espectacle el dedicarem a l’Oceans Cities, una xarxa internacional per impulsar ciutats oceàniques sostenibles, a través de l’Institut de Ciències del Mar. Sortirà de Barcelona, en ocasió de la Copa Amèrica (o abans, perquè per aquelles dates nosaltres serem a Amèrica). L’any 2018 vam presentar la nova vela, el 2000 vam guanyar el concurs convocat per l’ONU i ara ja ho estem executant.
— Buscar el subconscient per a ser conscients.
— I volta el món per tornar al Born. No pots escapar de tu mateix, per molt lluny que vagis. Ser al NAUMÓN és com si entréssim al ventre d’una balena, un forn, un ventre calent… Pensa que a tots ens pareixen flotant! Un vaixell ens recorda que érem fetus. Un dia em vas dir no sé què dels vaixells en femení…
— Sí, que en anglès els vaixells són l’únic objecte amb gènere.
— Això! Són dones! Això ho farem servir algun dia, veus? She. M’encanta.
— En fi, que no pareu. I per últim: res més, a Barcelona?
— La Norma de Bellini, aquest juliol, dirigida per l’Àlex Ollé. Nosaltres, per molt lluny que anem, sempre serem gent d’aquí.
