“A nivell literari, crec que el meu gran moment d’inflexió va ser perdre la por a escriure el que volia i com volia, i atrevir-me amb la meva novel·la Justo”.
Carlos Bassas del Rey alça la seva copa de ginebra amb tònica —“sense amanida, si us plau, i tampoc fumejant per culpa del gel sec”— i xarrupa una mica abans de prosseguir: “No les tenia totes, però la resposta que vaig rebre dels meus primers lectors va ser molt bona, vaig confiar en ells i vaig seguir endavant. I tenia raó: gràcies a aquesta novel·la vaig guanyar l’Hammett de novel·la negra. Així que vaig decidir seguir en aquesta línia i atrevir-me amb Soledad”.
Ara arriba el seu nou lliurament, Sinántropos (AlRevés), que l’escriptor avança que va en la mateixa línia. “Em sento a gust aquí. Sóc jo”, assegura després d’haver arribat al Bar del Post a última hora de la tarda, instal·lat en la contradicció de ser, de natural, au nocturna, “tot i que les millors frases se m’ocorren de dia”.
Es defineix com “un juntaletras que va tastar el periodisme i en va sortir corrents”. Ara escriu ficció, “novel·les, i pel·lícules de tant en tant” i ratifica que, malgrat que li va costar treure el nas, no li ha anat malament fins ara. “Això sí, sóc conscient que aquest món és dur: avui pots estar a la meitat de la llista, fins i tot a dalt, i demà desaparèixer. I que ni tan sols et recordin”.
Un futur guanyador
Barceloní collita del 74 “i basc-navarrès d’adopció”, el parroquià és Doctor en Ciències de la Informació per la Universitat de Navarra, i docent a la Pública de Navarra, a l’Escola d’Imatge i So CTL de Pamplona i a cursos FORCEM. El 2007 va ser guardonat amb el Premi Plácido al Millor Guió de Llargmetratge en el IX Festival Internacional de Cinema Negre de Manresa, i el seu guió Malinche va ser subvencionat per l’ICAA.
— En efecte, fins ara no t’ha anat gens malament.
Però, sobre tota la resta, destaca haver guanyat l’Hammett de novel·la negra, que qualifica, sense pal·liatius, de “subidón”, abans de recordar-se moderant una taula a una edició del BCNEGRA juntament amb Carlos Zanón, Alexis Ravelo i Marcelo Luján parlant sobre Vázquez-Montalbán. “Jo els mirava i em deia: ‘Són tres Hammetts, tres escriptors increïbles, cadascun diferent, únic, inigualable’. Aquella mateixa nit, prenent una copa al Boadas, els vaig fer una foto que encara guardo i algú em va dir: ‘posa’t tu ara amb ells, així surten tres Hammett i un futur guanyador’. Va encertar”, explica amb una lluentor especial a la mirada d’un blau ferotge.
En aquests moments, anuncia estar acabant de corregir el guió d’un llargmetratge per a una productora “i pensant en quina nova història començar a treballar. En tinc tres al pensament. Hauré de decidir-me aviat”.
La ciutat més bonica del món
“Vaig tenir la sort increïble que el meu pare, un barceloní de pro del barri de Sants, m’expliqués mil històries de Barcelona, dels seus carrers i de la seva gent. Em va convertir en un addicte”, explica l’escriptor, que no es resisteix a compartir a peu de barra una d’aquelles nombroses anècdotes paternes: “Ell solia dir-me: ‘Ja saps per què el Tibidabo es diu així?’ I jo li responia: ‘Ni idea’. ‘Tibi dabo significa et donaré, i és el que li va dir el diable a Jesús al desert per a temptar-lo. Tot això et donaré si et prostres i m’adores. I aquest això no podia ser una altra cosa que Barcelona, la ciutat més bonica del món. Amb què temptaràs a Déu sinó amb allò millor i més bonic perquè s’ho pensi de debò?’”.
Curiosament, va trigar a atrevir-se a escriure novel·les ambientades a Barcelona. “La primera va ser Justo. Després va venir Cielos de Plomo. Dues èpoques diferents, però una mateixa ciutat”. A totes dues obres, es reflecteixen diverses d’aquelles llegendes i històries urbanes d’una ciutat pels carrers de la qual adora passejar, “imaginant-me-la encara emmurallada, com havia de ser, què ha canviat i què no”. I sempre amb aquesta peculiar noció que “gairebé sempre hem triat malament el bàndol i hem perdut gairebé totes les batalles. Cosa que ens imprimeix caràcter”.
— El que té molt caràcter és la nostra inimitable oferta gastronòmica que, ara que esgotes el teu gintònic, pot portar-te a un bon sopar.
Carlos Bassas del Rey clava la seva pupil·la blava tsunami sobre les delícies exhibides i dubta, davant l’amplitud de les seves apetències culinàries:
— Depèn del moment. Un bon menú amb arròs, potser. Si és plat combinat, sóc del mític ‘sípia a la planxa amb…’. O també del clàssic de milanesa o escalopa de vedella amb ensalada russa i patates fregides. En termes de racions, com a bon navarrès-basc d’adopció jo sóc de pintxos.
El fundador i president de Bon Preu reivindica la gent d’ofici i les grans empreses…
“La veritat és que jo solia ser més aviat nocturna. Sobretot de jove, quan acabàvem…
La remodelació de la Plaça dels Àngels i l’ampliació del MACBA provocaran l’exili de la…
L'adaptació de la novel·la de Casavella explora els límits del teatre amb música en directe…
El magazín digital de bones notícies es converteix en mitjà col·laborador d'aquest temple cultural de…
El director estatunidenc tanca el festival amb 'Hitman', un 'thriller' romàntic amb tocs còmics que…