El Harlem Jazz Club es disputa l'honor de ser la sala de concerts més antiga de Barcelona. ©Harlem Jazz Club

Callar i escoltar

Després de molts anys, he tornat al Harlem Jazz Club amb la intenció d’escoltar-hi bona música. L’intent no va funcionar del tot, i la culpa no és dels artistes... 

Feia mil anys que no entrava al Harlem Jazz Club, el mític bar musical del carrer Comtessa de Sobradiel que, amb 35 anys de música sense interrupcions a l’esquena, disputa l’honor d’ésser la sala de concerts més antiga de Barcelona (hi ha rivals a tenir en compte: el Jamboree obrí el 1960, però visqué un temps d’aridesa sonora, i el Zeleste, inaugurat el 1973, canvià de nom i espai, a la qual cosa hauríem d’afegir la longevitat insuperable de sales com ara el Liceu). Però tot això és pinso per historiadors de la música i en el fons tant li fot, perquè haver aguantat la musculatura d’una programació musical durant set lustres i continuar fent-ho en temps de crisi econòmica (encara més en una ciutat amb una administració que fa tot el possible –i l’impossible– per posar traves o directament enviar els bars de live music a la tomba) resulta una cosa francament titànica. 

Els barcelonins –i la cosa és extensiva a la tribu– presumim molt de la nostra vida festivalera i musical, però aquest mateix cofoisme deriva en una mandra espantosa a l’hora de rascar-nos la butxaca per fer costat als nostres programadors i artistes; és així com resulta obvi comprovar que les nostres sales de concert cada dia es guiritzen més (cal dir-ho tot; alguns equipaments –especialment els de la cosa pública– ho posen difícil als indígenes, amb unes entrades a preus de primer món per òperes de segona). Però sigui pel que sigui, aprofitant una suggestió de la meva costella, dijous passat vaig tornar finalment al Harlem; vaig somriure només d’entrar-hi, retrobant les seves parets embrutides i les mateixes cadires incòmodes de sempre (els bars musicals, diu el meu mestre Àngel Juez, “han de regalimar”) que em causaren un mal de natges ben merescut per tants anys d’abandó.  

Al Harlem hi tocava la blues band Mr Shingles. He de reconèixer que les harmonitzacions estantisses del gènere i les lletres més aviat tòpiques dels seus cantautors no són la meva tassa de te predilecta. Però això tant és, perquè el trio format per Brian O’Mahony (veu i guitarra), Dara Luskin (baix) i Brian Curtis (percussió) ho feia tot molt correcte i amb prou ganes, atès el context. Dic això perquè, d’ençà de la primera cançó, O’Mahony es dirigí irònicament a una taula de conciutadans que giraven l’esquena a l’escenari, dedicant-se a xerrar pels descosits i en veu molt alta durant la majoria de les cançons. L’afer era noticiable perquè, a l’inici de la sessió i conscient de la plurinacionalitat del públic assistent al concert, O’Mahony havia fet allò tan pujolista –i efectiu– de preguntar pels orígens de la penya; hi havia gent de Bèlgica, Dinamarca, França, Hondures, Estats Units…

Però resulta que els únics imbècils que destorbaven la feina dels intèrprets (i el gaudi de la gent que havia pagat una entrada amb l’objectiu d’escoltar-los) eren de sang catalaníssima. Cal tenir cura quan es viatja de l’anècdota a la categoria, perquè segur que a la sala hi havia altres barcelonins que assistiren al concert sense tanta grolleria. Però duc molts anys escoltant recitals de clàssica en viu com per certificar que els melòmans catalans tenen el dubtós honor d’ésser un dels públics d’Europa més irrespectuosos amb els músics. Al món de la simfònica i de l’òpera, el fet es tradueix en un cúmul inaudit d’estossegades per minut o telèfons mòbils intrusius i l’hàbit horripilant d’aplaudir entre moviments o massa aviat (com va fer un imbècil descomunal, a qui aprofito per saludar, al final de la recent Missa Solemnis de Beethoven interpretada pel genial Herreweghe al Palau).  

Desconec quin és el mecanisme mental (o l’estat psicotròpic) que du algú a pagar una entrada amb l’objectiu de no escoltar el concert en qüestió i torbar tant els professionals que l’interpreten com l’audiència que els vol escoltar. Entenc que l’audició d’una Jam no exigeixi el mateix silenci sepulcral que la inacabable conclusió de la Novena de Mahler (de fet, no concebem un concert de jazz o rock sense l’afegitó de la  dringadissa de vidre o el cor popular de la grada), però existeix una distància sideral entre un murmuri i aquesta tabarra. La grolleria és encara més supina si hom pensa en el fet que el trio de músics en qüestió va cascar-se un concert de quasi dues hores de llargada pel qual, i m’hi jugaria l’escàs patrimoni del qual disposo, devien cobrar poc més de cinquanta euros (o un tant per cent raquític dels guanys obtinguts per les begudes durant la vetllada). 

Els melòmans catalans tenen el dubtós honor d’ésser un dels públics d’Europa més irrespectuosos amb els músics

En ocasions com aquesta sento molta vergonya d’ésser català, i no només perquè palesi la nostra supina mala educació a l’hora de mostrar respecte per la tasca titànica dels nostres músics, sinó també per aquesta cínica habitud que tenim d’indignar-nos sense posar-hi remei. Perquè la cosa correcta, més enllà d’aquest article, hagués estat dirigir-se amablement als conciutadans en qüestió per demanar-los, amb la màxima educació possible, que fessin el fotut favor de callar la puta boca i tenir una mica de respecte pels músics. Però ja sabeu allò de la pobra, bruta, trista i sobretot covarda terra. Sigui com sigui, ara que s’acosten els bons propòsits nadalencs, abandonaré els desitjos irrealitzables (com ara l’alliberament de la nació o que m’abaixin el lloguer) per centrar-me en una pretensió tan simple com que la gent agraeixi l’art dels nostres músics a força de callar i d’escoltar.

De fet, aprofitem per aplicar-ho a tots els terrenys possibles de la vida. Callem i escoltem, que així tot ens anirà un pèl millor. I que tingueu tots Bones Festes, adorats i fidels lectors d’aquesta nostra Punyalada.