Béla Lugosi i Helen Chandler a Dràcula de Tod Browning, 1931. Universal Pictures / WolfTracerArchive / Photo12 / agefotostock. Imatge de Béla Lugosi reproduïda amb permís de Lugosi Estate

CaixaForum: Fascinació atemporal del mite i gestió del temps

La influència de la mitologia clàssica no coneix fronteres epocals, encara que cada època crea els seus mites i creences. CaixaForum articula una proposta expositiva de gran potència visual, que evidencia la importància del relat en la vivència del temps propi.
T

res exposicions perfectament complementàries en temàtica i format conviuen aquesta tardor a CaixaForum. Art i mite. Els déus del Prado reuneix obres que il·lustren alguns dels episodis més memorables de la mitologia clàssica. Vampirs. L’evolució del mite se centra en un personatge popular que la mentalitat romàntica, tan interessada pel revers de la llum, va plasmar paradigmàticament. Mentre que So Lazy. Elogi del malbaratament, convida a reflexionar sobre els hàbits de consum i la gestió productiva del temps.

Fascinació per la mitologia

L’actualitat del mite rau en no que es troba ancorat en l’estricta actualitat, ni tampoc respon a una concepció del temps lineal i irreversible. Com inspirat pel caràcter cíclic de la natura, tan influent en les societats arcaiques, il·lustra el retorn d’homes i dones a comportaments que en tots els temps han incorregut. L’ús exemplaritzant de les històries recollides per Homer i Hesíode -o, pensant en l’antiguitat llatina, i d’una manera molt més sistemàtica, pel poeta Ovidi- revela el seu potencial de significació. Potencial tan arrelat a la ment humana que fins i tot el pare de la psicoanàlisi, Sigmund Freud, emprà alguns noms egregis per intentar explicar-se l’inexplicable.

Art i mite. Els déus del Prado, a CaixaForum a partir del 15 d’octubre, és una impressionant mostra que no només inclou llenços de la coneguda pinacoteca, sinó que també exhibeix escultures, relleus i altres objectes vinculats la religiositat grega. L’ordenació de les peces és temàtica -es tracta d’una exposició “diacrònica”, adverteixen els organitzadors- i per tant l’espectador enriqueix les seves expectatives amb el tractament diferencial de certs episodis. Episodis com el protagonitzat per Narcís, enamorant-se de la seva viva imatge a l’estany, abans de precipitar-se i perdre la vida; imprudència comparable a la de Faetó, qui volgué conduir el carro del déu Sol. També queda reflectida la irrefrenable tendència amorosa dels immortals a l’Apol·lo perseguint Dafne. Sense oblidar les referències al déu del vi, Dionís, que és trossejat en la seva pròpia celebració per renéixer i propiciar la fructificació de la natura.

Jan Cossiers, Narcís, 1636-38. Oli sobre tela. ©Museo Nacional del Prado

El caràcter antropomòrfic de les divinitats grecollatines habilita la identificació, en una mena de realitat augmentada

Relleus de l’antiguitat tardana conviuen amb la sumptuositat barroca d’un Rubens, o la reminiscència neoclàssica de creadors dels segles XVIII i XIX. Tots ells ofereixen una visió eloqüent de la mitologia clàssica, les ressonàncies de la qual formen part de l’imaginari popular, d’una manera no gens casual. Els organitzadors assenyalen oportunament el caràcter antropomòrfic de les divinitats grecollatines, que és el que habilita precisament la identificació dels homes i dones amb aquelles, en una mena de realitat augmentada: “déus, herois, nimfes, sàtirs i mènades es barregen en relats plens de vicis i virtuts humanes”, donant a entendre no només la transcendència de les empreses que ens ocupen, sinó els factors externs i interns que virtualment les amenacen.

Taller neoàtic, Èxtasi dionisíac, 50-40 AC. Marbre. ©Museo Nacional del Prado

Criatures sinistres: morts que no moren

El Dràcula de Bram Stoker, relat fantàstic aparegut a la fi de segle XIX, suposa la plasmació d’una preocupació real des d’èpoques immemorials. La possibilitat de topar amb algun d’aquells éssers estranys, que tendeixen a aparèixer de nit per alimentar-se de la sang dels vius, ha estat formulada així mateix en termes com l’home del sac o “home de la sorra” (segons la tradició que recull la narració d’E.T.A. Hoffmann). La por atàvica es justifica davant de la humana tendència a l’autoconservació i la perpetuació saludable de l’espècie. En les versions més psicològicament fines, però, la figura del vampir no es mostra des d’una visió maniquea, com a contrari a les esperances de vida dels innocents; sinó que pateix ell en primer lloc, trobant-se atrapat entre dos mons. La màgia de l’art de les imatges en moviment -la cinematografia- aconsegueix captar la seva condició de “mort en vida”. La realitat de l’ombra cobra vida, l’espectre es torna visible, la qual cosa realitza les fantasies d’escriptors com Edgar A. Poe, Mary Shelley, Guy de Maupassant o l’esmentat E.T.A. Hoffmann.

Friedrich Wilhelm Muranau. Nosferatu, una sinfonía del terror, 1922.

L’exposició de CaixaForum rememora el sinistre i icònic perfil del Nosferatu de Max Schreck, el cognom de qui significa, literalment, “ensurt”

La icònica figura del vampir ens remunta, en les seves primeres representacions visuals, al Nosferatu de Friedrich W. Murnau. Una pel·lícula de 1922, en la qual encara afloren les inquietuds i l’estètica romàntiques, inevitablement present a l’exposició de CaixaForum. Vampirs. L’evolució del mite, inaugurada dos dies abans del dia dels morts, rememora el sinistre així i tot recognoscible perfil de l’actor Max Schreck -el seu cognom vol dir, literalment, “ensurt”- ungles per davant, pujant les escales a la recerca de la víctima. Per descomptat, es convoca també el carisma de Bela Lugosi, protagonista del Dràcula de Tod Browning, encimbellat per l’exotisme irresistible del seu accent (que no hauria pogut ser gaudit quatre anys enrere, abans de la sonorització de les cintes, el 1927). Igualment, es podran contemplar creacions més properes a la nostra època, que ratifiquen la vigència dels temors que van donar peu a la metàfora del vampir. Als anys 50 equipat apareixeria ja equipat amb els trets i actituds tòpiques -per exemple, en la versió protagonitzada per Christopher Lee- que el tornaran fins i tot parodiable.

Amb tot, el poder evocador d’aquest perfecte antiheroi, comparable al mite de Don Giovanni pels raptes físics i emocionals que perpetra, es manté en gran manera intacte. L’imaginari col·lectiu es troba sembrat de referències a ell: taüts, ullals sagnants o criatures nocturnes de dubtosa reputació, com els ratpenats. Potser es recorda el celebèrrim gravat amb què Goya delineà la possibilitat sinistra, contrària a l’ús destre de la raó. Alguns dels monstres que se li apareixen a la figura de l’il·lustrat, esvaït sobre un escriptori, són precisament aquests viscosos animalons. El seu paradigmàtic aleteig resulta inquietant, per molt que la ciència hagi declarat al nostre segle  que es troben dotats d’un sistema de radar. Rebre el seu impacte, a priori fortuït, és una experiència que la majoria voldríem evitar.

Sobre la dialèctica hipo-activitat / hiperactivitat

La gestió del temps pot ser abordada com a símptoma de qui som. Encara avui dia es conserva la mítica separació entre oci i negoci (otium / nec otium), temps lliure i temps productiu. Menys clara és la precisió a propòsit del sentit profund d’un i altre, per a cada individu. Sant Agustí va ser el primer a explicitar la connexió de l’estat anímic amb la mesura temporal dels successos rellevants -sempre per a nosaltres, necessàriament- i al segle XX Martin Heidegger ho va formular amb un llenguatge alarmantment abstrús per al·ludir al que, de fet, és més corrent: l’existència quotidiana. El que fem en el temps parla de com estem sent, en un sentit no essencialista; sí en un sentit existencial, obert a interpretacions. Com a mostra, el fenomen de l’avorriment, que ha donat peu -segons conclouen els estudis psicològics- a idees nefandes… però també a altres brillants.

Aquell temps menyspreable, habitacle per a pràctiques d’insubstancial passatemps, representa així mateix una mena de condició de possibilitat de l’activitat profitosa

Cadira Zaj, de Esther Ferrer. “Segui a la cadira i romangui assegut o asseguda fins que la mort els separi “

Tot un encert, que un dels espais de CaixaForum quedi reservat per a les propostes de joves curadors. És un mèrit de l’exposició So Lazy. Elogi del malbaratament, comissariada per Beatriz Escudero i Francesco Giaveri, i visitable a partir del 27 de novembre, mostrar l’ambivalència inherent al temps no productiu. Temps menyspreable des d’una perspectiva tradicional, habitacle per a pràctiques de pur i insubstancial passatemps (Zeitvertreib en la llengua de Heidegger, és a dir, activitat l’única comesa de la qual és dissimular l’inquietant fet que “res” rellevant estigui realment succeint) i, alhora, seguint el dictum de Georges Bataille que recullen els organitzadors (“a La part maleïda defineix malbaratament com l’activitat improductiva necessària per al bon viure en comú”), representa aquell temps una mena de condició de possibilitat de l’activitat profitosa.

Al web informatiu s’anuncia la present exposició com “una crítica a la hiperactivitat contemporània”, que “introdueix l’esperança d’una redistribució de recursos i de temps capaç de repensar el comú”. Precisament per això, sembla de gran interès submergir-se en un recorregut que uneix obra gràfica, instal·lacions i audiovisuals, mostrant actituds en les quals eventualment ens podem veure reflectits. Un mirall, el de l’art, deliberadament distorsionat -fins i tot quan es mostra “realista”, sense artifici aparent- que en aquest cas convida a reprendre les regnes del temps que som, amb més consciència. Un temps falsament alienat.  Fins i tot en les condicions més precàries, mai ha deixat de pertànyer-nos.