Berta Marsé ha publicat Encargo, la seva primera novel·la.

Berta Marsé: “sóc una contista per vocació”

L'afalaga que a la seva escriptura es perfili l'ombra allargada de Juan Marsé. Escriu d'ençà que té ús de raó, però la seva prudència i l'aclaparador exemple del seu pare li van aconsellar no publicar res fins que la seva literatura estigués madura. El conte és el seu registre, però heus aquí la seva primera novel·la, Encargo: té la intensitat i el ritme d'un relat i es beu com un gran reserva: degustant, però d'una tirada, fins a acabar l'ampolla.

Que la vida s’anava fent rara ho havia intuït la Berta Marsé sense adonar-se’n. Es llegeix a la primera novel·la d’aquesta “contista per vocació”. Encargo (ed. Anagrama), una nouvelle (novel·la curta) de llarg recorregut, però impregnada del ritme i la intensitat del relat, que és el seu hàbitat (és autora dels breviaris En jaque o Fantasías animadas). Va escriure la novel·la amb molt d’esforç, lluitant contra el temps que se li escorria en els anys potser més complicats de la seva vida (Barcelona, 1969): la malaltia dels seus pares, la mort del gran Marsé (l’escriptor va morir el passat 18 de juliol, una data que és com una broma del destí), i altres assumptes personals que li van posar la vida cap per avall a “la Marsé“.

“I ara que tinc temps, que el meu pare ja no hi és —diu amb dolor—, em costa més concentrar-me: no hi ha manera, em desconcerta la incertesa. Tenim temps, sí, però ens han robat l’espai”. No en tornarem a parlar d’aquest tema: “Això que ens passa (la pandèmia), trigarà temps a manifestar-se literàriament; es necessita temps, si més no jo el necessito”; i tot i que són molts els que s’han afanyat i s’han llançat a escriure, ella no, no és així, el seu caràcter ni la gènesi de la seva literatura, massa estrany i brutal per una lectura ràpida.

 
 

Berta Marsé, analista de guions cinematogràfics i lectora editorial, camina amb les orelles ben obertes i una llibreta sempre a la mà, on apunta “frases, anècdotes i sobretot diàlegs i situacions que em fan gràcia, perquè l’humor em sembla essencial, sempre”. Ha tirat d’un brevíssim succés que li va passar amb 22 anys, apuntat i guardat en un dels seus mil quaderns, que, en qüestió de segons, hagués pogut arruïnar o posar fi a la seva vida. Fora de perill per gràcia de l’atzar, al voltant d’aquelles dècimes de segon ha construït una història que t’enganxa a les pàgines i no et deixa respirar fins que arriba el també inesperat final. Pel camí, un preciosista mosaic d’històries de barri i personatges al límit que, inevitable, retrotreuen a la Ronda del Guinardó i, des d’allà, carrer avall fins a arribar al barri de Sant Antoni, on trobem el seu personatge bicèfal, Yesi o Desi, Desi o Yesi. Conversem un matí a través de la pantalla.

— No serà casualitat que les històries més interessants que avui es publiquen facin referència a personatges i situacions que voregen la demència, ¿aquesta dèria que també recorre la seva novel·la, no s’assembla cada vegada més a la vida real?

— Caldria preguntar als especialistes en bogeria. Això meu és ficció pura.

— Ficció que has escrit trencant les fronteres entre relat i novel·la, guió de sèrie i llargmetratge, ¿és possible concebre avui la creació literària sense aquest ritme que imposa el relat i la minisèrie?

— És el ritme que jo trio, sóc una contista vocacional. Això volia ser un relat, però es va allargar, mantenint la intensitat i el ritme de l’escriptura curta. Em sento còmoda en el registre del conte, és el que més m’agrada llegir i també, escriure. Per descomptat que el cinema influeix en tot el que faig.

— Tallers, grups de teràpia i més tallers, ens volen ocupats com si tots patíssim un trastorn límit?

— Bé, jo no he anat a fer cap taller, mai; suposo que hi deu haver una mica de tot en aquests grups de treball, i que hi haurà persones a qui els resultin útils.

Berta Marsé anota en una llibreta anècdotes i vivències del seu dia a dia.

— Sens dubte, novel·les cosides amb puntades a l’aire, però que després guanyen premis com el Planeta i altres. Què diràs quan t’ofereixin el Planeta, o potser ja ha passat?

— Seria boníssim perquè econòmicament m’arreglaria la vida, però em plantejaria un dilema, gairebé prefereixo que no em proposin una cosa així. A més a més, no crec que passi, perquè ara es publicarà un llibre pòstum del meu pare, un diari que va escriure durant l’any que va ser jurat del premi Planeta, el 2004, on explica, precisament, el que acabes de dir: com aquestes novel·les deixen les costures a la vista. Aquells comentaris i la seva dimissió l’any 2005 van fer saltar el premi pels aires i no crec que ara els interessi pas jo, ja en van tenir prou amb un Marsé. D’altra banda, el meu estil no els encaixa molt, no crec que el que jo escric sigui pel gran públic i, donada la quantia del premi suposo que hauran de vendre molt.

— A propòsit de Encargo s’ha assenyalat la teva capacitat per crear sospita, d’evitar el que és evident, una estructura com de focs artificials, hibridació de gèneres, senzillesa extrema… Quant treball hi ha darrere el llibre?

— Moltíssim. Però tot això que dius … Aprenc coses noves sobre el meu propi treball. Escric bastant per instint, per tant no són decisions meditades. No sóc conscient d’evitar el que és evident ni de buscar la senzillesa extrema. Escric i després suprimeixo el que no és essencial, que és el més dolorós, sens dubte: prescindir de fragments que t’agraden, però que dispersen l’atenció.

— Segur que havies escrit molt més sobre aquella galeria de personatges carceraris, em confonc?

— No, havia escrit molt més del que finalment he deixat al llibre i, especialment, vaig desenvolupar força més aquesta part de la presó. Però això passa sempre, i fa mal, però és important fer-ho. He deixat que els personatges secundaris treguin el cap, però sense més recorregut, tindria molt més per explicar de cada un d’ells.

— El que sí que has explicat sobre tu mateixa és que vas pel món amb una llibreta, sempre, on apuntes el que et crida l’atenció. Com a mètode d’escriptura?

— Sí, però és una cosa que suposo que fan la majoria d’escriptors. Tinc amics que diuen “no li expliquis res a la Berta que després ho escriu!” Anoto frases, anècdotes, diàlegs i, si alguna cosa em sembla graciosa, de seguida ho registro, perquè l’humor per mi és essencial, especialment enmig de la tragèdia.

Portada del llibre editat per Anagrama.

—Espero no revelar res inoportú, però sé que la novel·la parteix d’una d’aquestes tantes anècdotes apuntades en una llibreta. Com i quan va succeir?

— Jo tenia 22 anys i vivia al barri de Sant Antoni (on passa la part central de la novel·la), i una nit vaig baixar a passejar el gos i… va ser qüestió de segons: davant meu va parar un cotxàs del qual van baixar dos tipus ben vestits, venien directes cap a mi, però un d’ells va parar a l’altre i li va dir “no, no, aquesta no que porta gos”, i ràpidament van tornar a pujar al cotxe i van desaparèixer. Va ser com una bala que em va passar xiulant. I ho vaig apuntar. Aquell dia va estar a punt de succeir-me alguna cosa segurament fatal de la que em vaig lliurar per atzar, però potser una altra persona no se’n va poder deslliurar.

— I tants anys després, com és que vas rebuscar aquest apunt?

— Vaig veure en un diari que es convocava un concurs de relats i vaig buscar-ne algun entre les meves moltíssimes llibretes. I trobo aquest: quan la fatalitat et frega, però te’n lliures. Començo a escriure i apareix la Yesi, i al final, ni concurs ni res. L’escena obre un forat negre que dura cinc anys, però la novel·la gira al voltant d’aquest buit sense entrar-hi: a la Yesi no li interessa explicar, ni a la Desi, saber.

— Berta, et molesta molt si et dic que no puc evitar llegir a Juan Marsé a la teva novel·la? Aquests episodis teixits de barri, una història de microhistòries…

— Al contrari, m’encanta! Però hi estic molt lluny: el seu món és enorme, la seva història i el seu territori, gegantins, com els de tota aquesta generació que va néixer en plena guerra, que va viure la postguerra i el franquisme. El meu món és totalment diferent, però si en alguna cosa et recorda el seu, per mi és un elogi i un afalac.

— “Llegeixin a la Marsé!”, s’apunta a la contra de la teva novel·la (J.A. Muñoz, Revista de Letras), t’agrada aquesta expressió?

— Em sembla fantàstic, però ni m’hi havia fixat. On dius que surt això, a la faixa o a la contra? Perquè de les faixes sempre me’n desfaig.

— Ha sigut difícil ser filla d’un monstre de les lletres com Marsé i heretar la seva vocació?

— Mai m’he barallat contra la seva influència: sóc la seva filla, què hi farem. No, no em molesta que em llegeixin per ser la filla de Juan Marsé. De fet, puc dir-te que sempre que he participat en la diada de Sant Jordi, de cada 10 dones que s’acostaven a la caseta, dones sempre, 9 ho feien per dir-me que els havia agradat molt Últimas tardes con Teresa. Sempre hi haurà comparacions i fins i tot, prejudicis; però si algú se’m acosta o s’allunya per aquest fet, doncs val, ho entenc. Ho porto molt bé. Afortunadament, sóc la filla d’en Marsé.

L’escriptora ja està treballant en la seva segona novel·la.

— Com va ser l’escriptor com a pare?

—Molt fàcil. En contra d’aquesta impressió d’esquerp que donava, el meu pare era una persona molt accessible. Jo escric d’ençà que tinc ús de raó, però no vaig començar a publicar fins molt tard, amb 30 anys i escaig. I encara sort que no vaig fer-ho amb 20 anys, perquè els meus relats llavors estaven molt verds.

Ell t’ho hauria dit?

— Sí, amb tota seguretat m’hauria aconsellat que no publiqués. Per això dic que va ser una sort que ni tal sols ho intentés, que comencés tard, tranquil·la, sense gran ambició i en una editorial com Anagrama, que té un criteri seriós. Sí, va ser una sort ser discreta i tímida, perquè quan un és jove no té ni món ni estil propis, i mentre busca, còpia o emula als seus escriptors: jo ho feia amb Poe, que em tenia fascinada.

— Berta, has conegut a molta gent que té el ressentiment com a motor de les seves vides?

— No especialment, però si ho preguntes referint-te a la Desi, no crec que sigui només ressentiment el que mou la seva vida, també hi ha amor i odi. I fet i fet, no se sap si actua per venjança o per compassió. El que està clar és que no ho fa a sang freda.

— Segueixes amb la novel·la o has tornat al conte? Propera entrega?

— Doncs mira pensava tornar al conte, en tinc diversos ja escrits per un volum sobre vells difícils, que és un assumpte que m’atrau molt. Però treballava en això quan, enmig del confinament, se’m va creuar una idea per a una altra novel·la curta que a mi mateixa em va sorprendre tant que aquí estic. Encara que en aquesta situació em costa moltíssim concentrar-me, com ens passa a tots, suposo: aquesta incertesa tan gran fa que visquem a l’aire.

Aquí va la Berta Marsé, fent i de puntetes per no ensopegar.