Berni Puig artista
L'artista plàstic Berni Puig.
EL BAR DEL POST

Berni Puig: El color com a protagonista

“Sempre m’ha agradat tocar una mica totes les disciplines artístiques, però fa uns cinc o sis anys que vaig entrar en el món del muralisme contemporani, aprofitant que al Konvent tenia moltes parets per pintar. Arran d’aquests treballs em van anar sortint oportunitats laborals per a poder viure d’això, continuar investigant i pintant”. L’artista plàstic Berni Puig ens explica la seva trajectòria a mig matí, recolzat a la barra del Bar després de demanar “una canya, si us plau” i puntualitzar que, en tot cas, siguin Catalunya Ràdio o Radio3 les emissores que sonin de fons, tal com li agrada a aquest fan declarat “de l’Alcover Moll, el Comunista i Oye Sherman“.

“La meva trajectòria es caracteritza per una progressiva síntesi del concepte i formalitat de l’obra així com del procés artístic, combinant el format d’estudi i el treball mural. Sempre em van inspirar molt les artistes, arquitectes i dissenyadores de la Bauhaus i els cartells polonesos de la primera meitat del segle XX. Suposo que, per això, vaig començar a treballar amb geometries i colors planers, intentant construir una lògica pròpia de dibuix”, explica l’artista, actualment bolcat en el strappo, una antiquíssima tècnica d’intervenció artística mitjançant l’arrencada de la superfície cromàtica de parets i la seva consecutiva resignificació, a la que s’acostà durant una residència artística a la Providence d’Ille-sur-Têt.

Nascut a Castellbell i el Vilar l’any 1990, format com a il·lustrador a l’Escola Massana i com a gravador al Centro Internacional de la Estampa Contemporánea de Betanzos, des de 2017 el parroquià conviu “amb un munt de gent meravellosa” al Konvent, un antic convent de monges convertit en laboratori i espai creatiu situat a Berga, on conflueixen una àmplia diversitat de projectes apartats del focus institucional, i que el Berni no dubta a definir com la seva gran escola i la gran experiència que l’ha definit “com a artista i com a persona”.

En aquests dies, i fins al 15 de gener, exposa a la col·lectiva Aventis de la galeria LegaxArt (Aragó 331) juntament amb Agustín Santoyo, Jordi Guarch, Norbert Bilbeny i Miquel Sabaté.

Mèdium de la memòria involuntària

“Estic treballant al voltant del color com a protagonista de les meves obres. Mitjançant diversos projectes, registro i catalogo el color dels paisatges, i ho faig a través d’un muralisme molt minimalista o d’obres d’estudi. Va ser desenvolupant aquest concepte i idea que vaig aprendre la tècnica del strappo, que et permet arrencar literalment el pigment de la paret. Al MNAC, per exemple, hi trobem les pintures d’art romànic de l’església de Sant Climent de Taüll que van ser arrencades, transportades i exposades amb aquesta tècnica”. 

–Treballes amb restes monumentals?

–No, jo ho faig amb pintura interior d’edificis abandonats. Arrenco pintura que algú va usar per a viure a casa seva. Pintura quotidiana. En aquestes pràctiques, m’interessa deixar d’actuar com a creador intrínsec i assumir més el paper de mèdium. Una tasca de catalogació de la memòria involuntària que roman en el paisatge i la ruïna de les cases abandonades que descobreixo.

Així i tot, l’artista també ha intervingut en obra monumental. Ho va fer l’any 2020, quan va pintar l’interior de l’església Sant Joan Baptista de Penelles, prop de Lleida, un dels primers temples en ús en ser intervinguts per un artista contemporani. 

“Va ser l’obra que em va ajudar a trencar amb el món de la il·lustració. Em vaig deixar anar cap a l’abstracte. Feia molt de temps que sentia una força gravitatòria cap a l’abstracció, però em costava fer el pas. Quan em van proposar pintar l’església, vaig trobar el motiu perfecte: vaig pintar les formes que feien els camps vists des de GoogleMaps. A partir d’allí em vaig desenvolupar en el món abstracte, en el que em sento molt més sincer, perquè crec que la figuració distreu a l’espectador”.

Arran d’aquest projecte, en Berni també es va interessar pel conflicte al voltant de les treballadores temporeres de la fruita a la Plana de Lleida, que donaria peu a l’exposició El preu de la fruita, estructurada en un itinerari de diverses parades en cadascuna de les quals es dona un punt de vista diferent sobre el conflicte a través d’enregistraments d’àudio de jornalers, agricultors o advocats, i que es complementa amb diverses escultures que representen fruites, repartides per diferents punts de Lleida.

L’artista, pintant un dels seus murals.

Barcelona sense presses

“Sempre he estat més de poble, però des de fa un any em sento fascinat per les grans ciutats”, explica el parroquià, que reconeix que, a partir de projectes i residències que li han sortit a urbs com ara Madrid, Berlín o Viena ha conegut “a un Berni que es mou bé per l’asfalt”. 

Encantat amb la seva energia i poc amic de les seves presses consubstancials, en aquests moments l’artista sol fer acte de presència a Barcelona “un o dos cops al mes, a consumir cultura i a veure amics i amigues”. Un gaudi pausat i atent d’una ciutat que li agrada.

–Pots aprofitar també per a delectar-te amb l’oferta gastronòmica urbana. Aquí mateix, sense anar més lluny, tenim de tot i molt ric: menú, carta, racions, tapes, entrepans…

Berni Puig decanta el somriure mentre fa senyal per a demanar una altra canya, i remata:

–Jo és que soc de menú, però de menú de carretera.

–Aquí al Bar som massa pixapins