repartidor Glovo
Un repartidor de Glovo. © Pixabay

Barcelona ‘gloval’

La presència abassegadora de repartidors a domicili a Barcelona no només és un factor de canvi econòmic i paisatge ciutadà; també implica una nova forma de viure, l’existència gloval, que, sota l’excusa de posar-nos les coses més fàcils, també pot convertir-nos en éssers més dòcils i controlables.

No, no és una falta d’ortografia. Com moltes altres ciutats del món, Barcelona ha incorporat els repartidors a domicili com un dels animalons més visibles del seu zoològic urbà; al seu torn, el fet de “demanar un Glovo” ja forma part d’un imaginari lingüístic que subsumeix l’acte de menjar al fet que ens el portin a casa ben calentó. Pels habitants de Ciutat Vella, els repartidors de manduca són una espècie de veí fantasmagòric que, si aquest servidor fos un crític cultural mullacalces, podria definir com una espècie de homeless itinerant molt ben avingut amb la modernitat líquida; en efecte, acostumen a ser conciutadans racialitzats que ens porten la teca a la llar com una espècie de reis d’orient, uns éssers que encarnen l’estrès d’una ciutat en perpetu moviment, la Barcelona gloval, però amb els què amb prou feines intercanviem un diàleg cortès i mig euro de propina.

A diferència de la majoria dels barcelonins, acostumo a estar tremendament a favor del capitalisme i dels genis que aprofiten la nostra ronseria per fer negoci. En aquest sentit, vist que el paradigma gloval s’apoderarà de la majoria de ciutats del planeta, celebro que Barcelona lideri el sector i envejo la genialitat d’Óscar Pierre i Sacha Michaud en inventar-la (posats a congratular-me, també aplaudeixo que els seus fundadors s’hagin fet rics venent part de l’empresa al gegant Delivery Hero, bo i aconseguint que Glovo tingui previst obrir un centre de 30.000 metres quadrats al campus Mile [email protected] de la nostra ciutat). La meva condició de liberal, tot i això, no obsta perquè també em tranquil·litzi la tenacitat de l’administració en auditar les empreses de repartiment perquè els seus treballadors no caiguin en l’estatut quasi esclavista del fals autònom i puguin guanyar-se la vida dignament.

L’existència de la Barcelona gloval no afecta només a l’economia i al paisatge urbà (uns carrers que cada vegada es caminen menys i s’acosten més a pures autopistes de consum); també és el signe d’un enclaustrament existencial i d’una vida cada vegada més centrada en la bombolla de la llar, un paradigma d’ésser que, tot i afavorit per la covid, va més enllà de la por amb què el bitxet groc de Wuhan ens ha fet més sedentaris. L’existència gloval maximitza una comoditat i rapidesa en el consum que, d’ésser exponencial, provocarà ben aviat que sortir a sopar fora de casa o prendre’s la molèstia d’anar a mercat puguin convertir-se en activitats pràcticament anacròniques. Sense ser un tecnòfob ni un nostàlgic de la pagesia, sovint em pregunto si això que fan les meves veïnes de fer-se dur el croissant de l’esmorzar a casa, quan tenen un forn a dos minuts, no acosta la mandra a la follia.

Però tampoc soc un moralista i també he viscut el surrealisme que excita l’existència gloval. Fa pocs dies, a casa tinguérem antull de xurros. Servidora, membre de la generació X i fill de finals del segle passat, va procedir a moure el cul per baixar al carrer Petritxol, tot just a tres-cents metres de casa. Com us podeu imaginar, per Nadal els barcelonins inundaven histèricament La Pallaresa i la Dulcinea amb unes cues dignes d’un concert sorpresa de Bruce Springsteen (sí, la metàfora també és d’Xer). El preu de mantenir el berenar en peu fou obrir Glovo i demanar uns xurros amb xocolata a la Xurreria Jessy del barri de la Creu Coberta que arribaren en poc més de vint minuts (no només estaven molt bons, sinó que la meva condició de nostàlgic va acabar encara més humiliada amb un xurro postmodern, farcit de Nutella, que era el millor de tota la comanda by far).

Si passem de l’anècdota a la categoria, de cara al consum, sempre serà millor que jo no acabés tornant a casa amb les mans buides i sense afluixar la mosca a les granges del meu entorn amb tal que els propietaris de la Jessy i el repartidor que em va dur de forma tan diligent els xurros a casa tinguin feina. Tot això ja ho tenim ben assumit, però també cal advertir que l’existència gloval pot acabar convertint en realitat el somni humit de les elits que malden per una societat més casolana, mandrosa i, per tant, conformista i controlada. Això no és culpa ni responsabilitat dels fundadors de Glovo, pobrets fills meus, que han tingut la gràcia de convertir els nostres antulls en un plat de Nachos amb formatge d’aquells que et foten la dieta a prendre pel sac. Però cal estar atent, perquè les invencions que maximitxen la nostra comoditat també poden, i insisteixo en el poden, acabar castrant-nos.

Tot això ja ho tenim ben assumit, però també cal advertir que l’existència gloval pot acabar convertint en realitat el somni humit de les elits que malden per una societat més casolana, mandrosa i, per tant, conformista i controlada

Com la majoria de lectors, aquest apunyalador intenta buscar la convivència entre la tradició i el canvi de paradigma. Avui (escric la Punyalada divendres, com sempre, abans de dinar) amb els amics envairem ferotgement la cuina de la bodega Gelida o de Can Vilaró, els restaurants que resisteixen la diversitat culinària barcelonina a base de crestes de tonyina i fricandó de tota la vida. De nit, amb el fred que fot i el cansament que duem a sobre de tota la mandanga de Nadal, potser acabem cedint a la temptació gloval d’uns natxos de can Taquería que s’ingeriran apressadament des del sofà. Aquest equilibri, una espècie de tercera via social-capitalista, em sembla prou entenimentat. O potser, simplement, s’adapta millor a la crisi prototípica de la mitjana edat.