Farà quasi dos anys, servidora publicava una Punyalada en aquest mateix digital (Barcelona parla català?, 12-02-2020) arran de l’imparable procés de substitució lingüística de la nostra llengua a l’Àrea Metropolitana. Temps era temps, a l’escrit hi recordava unes dades en aquell moment ja vetustes de l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població (Idescat), mostra que analitzava el període 2013-2018 certificant que, tot i que els barcelonins entenen, llegeixen, parlen i escriuen la nostra llengua en percentatges ben alts (93,4%, 85,3%, 78,7% i 60,6%, respectivament) el català era la llengua habitual d’un escarransit 27,5% de barcelonins i només un 16,5% dels conciutadans l’emprava sempre a l’hora d’iniciar conversa. L’estudi afegia un panorama ben fosc pel que fa l’ús freqüent de la llengua en àmbits tradicionalment catalanoparlants com ara el petit comerç (13,1%), bancs i caixes (24,4%) i hospitals (20,6%). A l’article hi concloïa: “el català, a Barcelona, és una llengua apresa, però que viu un procés de desaparició.”
El debat sobre la salut de la nostra llengua ha tornat als noticiaris de la tribu en publicitar-se una pila d’enquestes recents on es certifica que l’ús del català entre els joves no arriba al 25% en cap districte, situant-se en percentatges de pràctica desaparició en indrets com ara Nou Barris (5%). M’ha fet certa gràcia, per no dir plorera, que a la majoria d’autoritats municipals i nacionals els hagi agafat un sobtadíssim atac per dotar de millor salut la nostra llengua; com he dit a l’inici, aquests percentatges se sabien com a mínim de fa un lustre sense que ningú hagi mogut el cul per mitigar-los.
Els catalans, és prou conegut, tenim una tendència natural a pencar només quan toquen campanades a morts, però faig constar en acta les dades (recollides per la pròpia administració!) perquè qui imposti cara de sorpresa quedi si més no com a cínic. Les autoritats del país, especialment les d’àmbit cultural, sabien perfectament el que passava i han optat per sestejar o reaccionar només quan la pobra bèstia ja ha perdut litres de sang.
L’Enquesta de la Joventut 2020, recentment ressuscitada per molts mitjans, certifica que l’ús habitual del català entre la gent de 15 i 34 anys (ben aviat, dit sigui de pas, la joventut arribarà als 40!) ha caigut del 35,6% al 28,4%. En efecte, no existeix un sol districte barceloní on el català predomini entre els joves, i a banda del percentatge cridaner de Nou Barris hi tenim altres d’especialment preocupants com ara el de Ciutat Vella (16%), Sants (23%) o l’Eixample (35,9%). A molta gent li ha sobtat que la millor puntuació dels nostres barris se l’endugui Sarrià-Sant Gervasi amb un 44,9%, però s’erren del tot, perquè Sarrià fou un dels últims pobles que s’uniren a Barcelona pels volts de 1921, i resulta ben normal que els seus habitants prenguessin cura de la llengua com un valor patrimonial; en aquest punt, com passava el 2020 i s’esdevé ara, rau la clau de volta de tot plegat. La llengua sobreviu i s’enriqueix quan administracions i ciutadania la conserven i en tenen cura com a clau fonamental del seu lligam cultural, econòmic i polític.
Resulta ben curiós que Ada Colau i companyia hagin reaccionant a les xifres citades afirmant que promouran l’acostament d’influencers a les escoles i amb un augment de la formació lingüística de professionals en àmbits com ara la sanitat. Tot això està molt bé, i celebraré que l’alcaldessa aconsegueixi fer interpretar El Cant de la Senyera als Coldplay; però tota quanta mesura serà un simple pegot si no es promou abans que el català sigui necessari i imprescindible per viure a la ciutat, la qual cosa no només vol dir que tingui idèntica protecció que l’anglès a Londres o el francès a París, sinó que la llengua sigui un vehicle prou prestigiat com per fer-lo requisit insalvable a nivell econòmic i laboral. Les llengües, contra el que diuen els cursis, no són formes de comunicar-se, sinó els vehicles de coacció i poder mitjançant els quals s’imposa una cultura. Deixem la poesia i parlem clar: el català sobreviurà a Barcelona (i de retruc, a tot el país) si té prou força com per substituir l’espanyol i lluitar de tu a tu amb les escasses llengües globalitzades del món.
Les llengües, contra el que diuen els cursis, no són formes de comunicar-se, sinó els vehicles de coacció i poder mitjançant els quals s’imposa una cultura
O t’imposes o fas poesia. Per la resta, estem un pèl pitjor que fa un lustre i amb unes autoritats que s’han demostrat incompetents de revertir les xifres. Continuo essent optimista; el català no el va destruir ni Franco, ha tingut prou força com per ser la llengua minoritària amb més salut d’Europa i té una literatura i una indústria editorial de primer món. Li falten, no obstant, menys panegírics i més recursos i ambició política. A Barcelona encara es parla català i així serà per molts anys. Però en aquest sentit, i com passa en altres àmbits, necessita uns valedors molt més competents que els actuals.
