Si en l’article anterior parlàvem de gessamins i altres fragants, la rosa mereix un capítol a part. Pot ser considerada la reina de les flors. És la que més història té i sens dubte la que més històries d’amor i desamor ha presenciat, des de l’antiguitat fins al romanticisme; des de les albors de la consciència moderna a Europa fins a l’ambivalent concepció de l’amor que avui predomina, viscuda amb raonable sentimentalisme, i que alterna el desencantament i la necessitat de creure en alguna cosa eterna. S’entén que sigui la flor més present en la lírica. En versos atribuïts a Safo, entre els segles VII i VI aC, se la considera predilecta de Zeus en persona. En el context llatí serà protagonista de la més cèlebre invitació a esprémer el temps de vida, habitualment referida com a carpe diem. Un conegut poema d’Ausoni, ja al segle IV de la nostra era, s’obre amb l’advertència Collige, virgo, rosas: “Cull les roses, donzella” (i prossegueix: “aprofita que la flor està ufanosa i la joventut, i que el teu temps avança”). Una invitació que no poques vegades es reivindica en la nostra època com a xec en blanc, suposat legitimador de conductes que no traslladen precisament gaire saviesa vital.
De qualsevol manera, prosseguint cronològicament i fent un nou salt, en el Roman de la Rose –un dels best-sellers medievals– s’esbossava al·legòricament el vincle d’aquesta flor amb la conducta més delicada i exemplar: l’amor cortès. Un paradigma que amb el pas dels segles evoluciona fins a l’extrem de l’amor-passió, que els diferents romanticismes formulen en termes poètics o fent servir la confluència de les arts, com en el cas del Tristany wagnerià. Aquesta radical forma de mort en vida, o de fusió vital que desemboca en la desaparició dels actors a través de l’anhel eròtic, pot identificar-se sublimada en la figura de la rosa, per part de diversos poetes, des de William Blake fins a Charles Baudelaire, que passa per ser l’autor d’una cita: “L’amour est une rose, chaque pétale une illusion, chaque épine un réalité”. I és que el fet que aquesta flor de perfecció antològica –subtilíssima en aroma i textura– es trobi armada per les seves no menys antològiques espines, podent fer vessar la sang de l’inadvertit o precipitat amant, és una casualitat d’allò més significativa. El fenomen invers es dóna amb els a priori dissuasius cactus, capaços de sorprendre amb floracions generoses i de tonalitats cridaneres.
Sabem, amb tot, que una de les aspiracions més importants de l’ésser humà és controlar la significació i podar qualsevol aspror del discurs, com si el sentiment pogués créixer en absència d’aquest tipus d’elements adversos. Potser podem interpretar en aquest sentit la coneguda interjecció de Juan Ramón Jiménez. L’imaginem cansat per la delerosa recerca d’adjectius amb què es busca traslladar una expressió perfecta, fins a exclamar-se “no la toquis ja més, que així és la rosa”. Arestes amenaçadores, en efecte, poden contrapuntejar la seva immaculada realitat: les esmentades espines, o aquell cuc invisible (“invisible worm”) que evoca Blake en un poema. Malgrat això, les roses són admirades per la seva bellesa, i per les propietats dels seus olis essencials i el seu fruit (gavarrera), emprats de formes diferents per mantenir la salut i com a garantia d’una joventut més duradora. Sens dubte, a la rosa també l’esfulla el pas del temps, i el seu inevitable decaïment insinua la veritat infausta que l’amor vol transcendir. Com succeeix amb les flors totes, actualitza l’atàvica promesa d’eternitat, la perpetuació de la vida. Una vida que comença amb l’impuls de l’atracció i prossegueix amb la cura, a l’espera del fruit.
