Obra de Josep Cisquella. Foto: Jacobo Zabalo

L’artifici de la realitat: representacions ‘veristes’ al Liceu

"Lluny de ser una manifestació natural de la realitat, realisme és de fet una forma extraordinàriament elaborada de ficció" (Gonzalo Goytisolo)

Formulada per un dels artistes que participen en Verisme plàstic: nous realismes a Catalunya —exposició comissariada per Rosa Ferrer i oferta pel Gran Teatre del Liceu fins al 18 de maig, arran de l’òpera Andrea Chénier— l’afirmació «realisme és de fet una forma extraordinàriament elaborada de ficció» (Gonzalo Goytisolo) funciona com una veritable declaració de principis. A més a més, suggereix molt oportunament la necessitat d’un gir en la mirada que s’acostuma a projectar sobre el tipus de representació «realista», aquella representació pictòrica o escultòrica que més fidel es vol a la realitat. Doncs l’artifici és des de sempre inherent a l’art, com recorda la llegenda de Zeuxis i Parrasi: rivals en un concurs de pintura, s’explica que un d’ells va representar suculents fruits, amb el que va enganyar a uns ocells —que sobre ells es precipitaren— mentre que l’altre, el vencedor, ho va ser per confondre al seu rival artista. El veredicte es va confirmar en el moment mateix en què aquell li va demanar que retirés el vel del quadre, per poder contemplar l’obra. Vel inexistent, ja que la pintura representava precisament i fidedigna la tela obturadora de la visió… sense res a veure realment, més enllà.

Obra d’Efraïm Rodríguez. Foto: Jacobo Zabalo

El que se’ns mostra en aquest recull inspirador, amb obres de Pablo Maeso, Josep Segú, Daniel Cuervo, els bessons Josep i Pere Santilari, Josep M. Cisquella, Carlos Díaz, Neus Martín Royo, Sok Kan Lai, Gerard Mas , Efraïm Rodríguez i el mateix Gonzalo Goytisolo —referit a la cita inicial— són diferents maneres de representar l’invisible. Invisible no per abstracte, sinó tot el contrari: invisible per excessivament exposat als ulls, com succeeix amb l’antic, barroc i postmodern trompe-l’œil. No és una paradoxa insoluble, la del nou realisme, de vegades comprès sota l’epígraf d’«hiperrealisme». Al contrari, amb aquesta consciència extrema es pretén afrontar la problemàtica que inevitablement acompanya la visió: que només veiem allò que estem acostumats a representar-nos com a real, sense percebre (amb semblant representació) la multiplicitat d’elements que habiliten la pròpia percepció. Allò que Leibniz ja va intuir, i va traslladar mitjançant l’expressió de «petites percepcions».


Assenyala Carlos Díaz, un altre dels partícips de la mostra, que cal entendre el realisme “no com una meta, sinó com un camí”

Però tornant a la nostra actualitat més quotidiana, pensem en la suggeridora obra de Josep M. Cisquella, desplegada en un «organitzat i experimental laboratori» —recorda Conxita Oliver— que se centrava en «fer visible l’invisible i descobrir el rerefons poètic que posseeixen les coses humils». Les seves dues pintures exposades representen potser el més icònic, o com a mínim inconfusible, de la ciutat de Barcelona: les llambordes hexagonals, suport material que fonamenta amb gust deco —motius florals i en espiral— l’avinguda modernista més transitada. Podria semblar des d’una certa distància que es tracta d’una instantània, una captació immediata de la realitat que tots coneixem, per la familiaritat amb la que invoca la mirada. Si ens acostem als quadres, apercebrem amb sorpresa del puntillisme agressiu i ordenat —dotat així mateix de relleu!— que compon la imatge. Una complexitat en tres dimensions, que en efecte suscita en l’ull l’imatge que la mirada busca i completa, basant-se en representacions mentals prèviament elaborades.

Obra de Gonzalo Goytisolo. Foto: Jacobo Zabalo

Assenyala Carlos Díaz, un altre dels partícips de la mostra, que cal entendre el realisme «no com una meta, sinó com un camí». Molt simptomàtic que es refereixi al filòsof Martin Heidegger per recordar que, sent la realitat «invisible» a l’ull, el compromís de l’art resideix en realitzar-la; a reflotar artificialment la realitat primera, soterrada sota capes de representacions i prejudicis, fruit del costum. En els últims temps la neurociència ha proporcionat evidències que sostenen el que molts psicòlegs havien intuït, a propòsit d’aquest procedir mental (i de les raons evolutives d’aquest processament de la informació, en el nostre dia a dia). Lluny de tot conformisme, els artistes del realisme modern van voler obrir nous camins, com ha recordat Linda Nochlin en la seva clàssica i sensacional obra: «Quan en Constable va dir que intentava oblidar que mai no havia vist cap quadre mentre s’asseia per pintar al natural, o que Monet desitjava haver nascut cec i que de sobte rebés la vista, no només primaven l’originalitat. Estaven fent èmfasi en l’importància de confrontar novament la realitat, de despullar conscientment llurs ments i pinzells de tot coneixement de segona mà i fórmules preconcebudes».

Obra de Carlos Díaz. Foto: Jacobo Zabalo

L’atreviment del realisme contemporani es blinda així mateix contra les crítiques —sens dubte pertinents— d’un Tàpies, qui en La realitat com a art denuncia «la paradoxal sensació d‘irrealitat’ que sentim (…) davant de tots aquells que a l’art segueixen tancats en el realisme del món clàssic». Pensem, sense sortir-nos d’aquesta meravellosa exposició, en la contribució escultòrica d’Efraïm Rodríguez, que aporta dues talles de fusta exemplarment equilibrades en la representació de les figures infantils, que tot i això susciten una perplexitat majúscula per la seva inherent des-contextualització. Com, també, l’adorable representació en marbre blanc que porta per títol Antroporcino: en el suport més noble i «clàssic» que es pugui concebre, un cadell humà de tot just un any i proporcions àuries descansa dolçament, estirat al costat d’un porc ben format, de similars proporcions.

Obra de Gerard Mas. Foto: Jacobo Zabalo