Diada de Sant Jordi. Fotografia de Mar Coll del Tarré, 2011. Flickr

L’art de vendre llibres

La indústria editorial viu Sant Jordi com una bombolla de feliç anestèsia entre l’optimisme per la recuperació econòmica, l’adaptació a les noves formes de consum digital i els dubtes envers la inestabilitat política.

[dropcap letter=”H”]

i ha un cert consens en el sector editorial respecte de la recuperació, però també trobem unanimitat en l’opinió que res tornarà a ser com abans, l’època de les vaques grasses. A les oficines de Penguin Random House l’activitat és frenètica i Claudio López Lamadrid, director editorial, ens rep en el seu despatx ple de llibres: “És un bon moment perquè hem superat una crisi molt profunda i molt sistèmica que ha durat molt de temps, i que ha provocat una caiguda del mercat del 40 %. Durant els últims anys s’ha recuperat i va creixent, poquet, però va creixent… Aquest serà ja el tercer any que creix. Així que considero que la crisi es pot donar per superada”.

Per a Maribel Luque, agent literària de la mítica Agencia Balcells, “La situació és preocupant. Hi ha una bretxa massa gran entre els dos grans grups que lideren el sector amb quotes de mercat cada vegada majors i les petites editorials independents. Els editors dels grans grups estan molt pressionats pels seus directors financers i publiquen, bàsicament, els llibres que tenen determinades garanties comercials, mentre que les petites editorials independents són més aventureres. Per desgràcia, en moltes ocasions la infraestructura i els mitjans de les petites editorials no els permeten arribar tan lluny com voldrien, però les que ho aconsegueixen tenen un paper molt important, tant a l’àmbit cultural com de contribució a la diversitat editorial. Aquest problema no és intrínsec del sector editorial espanyol, sinó que afecta tot el món. I el que és més lamentable és que aquestes circumstàncies permeten que llibres boníssims es quedin sense publicar…o sense escriure!”.

“Els canvis tecnològics, la velocitat a què circula la informació, la multiplicació de possibilitats per accedir al coneixement i a l’entreteniment, hi ha moltes coses que estan transformant el nostre sector i la feina de l’editor. Però en essència continua sent la mateixa: fer accessible als lectors l’obra d’autors necessaris”, afirma Silvia Sesé, d’Anagrama. “L’editor és un home d’orquestra”, continua Malcolm Otero Barral, de Malpaso, “abans es dedicava a decidir i a seleccionar, i ara ha de fer de tot: xarxes socials, promoció, estar molt en contacte amb els mitjans, dedicar molt més temps als llibreters perquè et coneguin i cedeixin espai als teus autors. Cal fer-se un lloc. Has de fer més coses perquè els teus llibres sobrevisquin”.

L’anomenat “model Netflix” ha transformat els fonaments del consum cultural a les pantalles. Un model basat en la triple A: accessible, assequible i atractiu. “Netflix és el gran editor del segle XXI”, reflexiona Celaya.

“El canvi fonamental”, per a López Lamadrid, és “la proximitat amb el lector final. Ara et pots dirigir a un sector molt concret, al lector de thrillers, per exemple, mentre que abans llançaves una campanya que arribava a tot el món. Per això l’obsessió del màrqueting ara és aconseguir bases de dades fiables”. Tanmateix, per a Malcom, “l’assignatura pendent és el contacte amb el lector, nosaltres tenim sempre un filtre, que és el llibreter, un intermediari de qualitat”.

Les noves tecnologies i els canvis en els hàbits de lectura són, sens dubte, factors que mantenen el sector molt despert i en adaptació constant. Javier Celaya va muntar l’any 2004 l’empresa Dosdoce amb la intenció de proporcionar al sector editorial recursos per adaptar-se a l’ecosistema digital. I ara ha obert a Barcelona una sucursal de l’empresa sueca Storytel, que ofereix audiollibres per subscripció. L’anomenat “model Netflix” ha transformat els fonaments del consum cultural a les pantalles. Un model basat en la triple A: accessible, assequible i atractiu. “Netflix és el gran editor del segle XXI”, reflexiona Celaya. “És una plataforma que et conta històries. La gent abans llegia i ara es connecta a Netflix… A Espanya entre un 10 i un 12 % del total de les vendes de llibres són digitals. Hi ha un creixement anual del 50 % any a any i del 20 % en audiollibres”.

“Barcelona no aprofita el seu potencial. Per començar, la gran fira en llengua espanyola no es troba a Espanya… És molt trist”.

Amazon no revela xifres ni dades de venda, però Betty Argilés, responsable de continguts per a Kindle a Espanya, ens confessa que “n’hi ha prou amb entrar a un vagó de metro, a un tren o a un avió per veure que mentre fa uns anys la gent portava llibres físics, ara pots comptar quanta gent porta dispositius electrònics o quanta llegeix amb l’app de Kindle en un dispositiu mòbil, sigui un smartphone o una tauleta tàctil. Això permet fer-nos una idea de quant popular s’ha fet la cultura digital en aquests sis anys i del que ha suposat per a la indústria editorial espanyola”.

Fins fa poc ningú semblava posar en dubte el protagonisme de Barcelona com a capital de l’edició en llengua castellana. Ara, entre la situació política i la falta d’una iniciativa clara i decidida per part de les institucions, la polèmica és sobre la taula. López Lamadrid no amaga el seu disgust: “per començar necessitaríem un territori comú, posar-nos d’acord entre les dues meitats… I tornar a anar tots a l’una, la qual cosa sembla ara impossible. Hi ha coses que funcionen molt bé perquè darrere hi ha iniciativa i voluntat privada (Sónar, Primavera Sound, Saló del Còmic i del Manga) no perquè les institucions hi donin suport ni perquè hi hagi un gran consens”. L’opinió de Mònica Martin, de l’agència literària MB, és bastant semblant: “Barcelona no aprofita el seu potencial. Per començar, la gran fira en llengua espanyola no és a Espanya… És molt trist”. I també la de l’agent Maribel Luque: “Crec que hi ha un dèficit d’atenció cultural a causa de la hiperactivitat política i de l’atenció mediàtica que genera. Hem viscut durant molts anys a una Barcelona cultural, oberta, diversa i plural que no hauríem de perdre de vista ni posar en risc sota cap circumstància”.

Tot i que Malcolm Otero Barral, net d’un dels grans protagonistes de l’època daurada de la Barcelona literària, Carlos Barral, creu que potser no n’hi ha per a tant: “la comparació amb la dècada dels seixanta i la Gauche Divine és injusta. Allò va ser més un grup d’amics que el moviment d’una ciutat en si mateixa. Ara a Barcelona passen coses i hi ha un número molt important d’autors amb un gran pes intel·lectual”.