Joan Carles Melich
Joan-Carles Mèlich. © Maria Antònia Miret

L’art d’abraçar la incertesa, per Joan-Carles Mèlich

La fragilidad del mundo, recentment publicat per Tusquets, és una lliçó de saviesa humil, que ens convida a rebaixar les pretensions de control de la realitat per viure millor

“Vam oblidar que el món no ens pertanyia (…), que per habitar el món no s’ha de tenir pressa (…), que sense aquesta demora, sense aquesta atenció, el món es converteix en un desert”. Així, amb un to poètic que reapareixerà en moments puntuals, comença La fragilidad del mundo. La triple afirmació de l’íncipit funciona a manera de diagnòstic epocal, i al mateix temps posa els fonaments d’un assaig que l’editorial Tusquets va suggerir redactar a Joan-Carles Mèlich fa un any; des de la situació de confinament, però —matisa, al llarg de la nostra conversa telemàtica— “no sobreel confinament”. Professor de Filosofia de l’Educació a la Universitat Autònoma, va iniciar el seu reconeixement com a escriptor amb la Filosofia de la finitud en un llunyà 2002, i moltes obres després, el 2019, publicà La sabiduría de lo incierto. Lectura y condición humana. Llibres que preludien el present i que suposen un exercici d’erudició pràctica. Coneixement posat al servei del coneixement o, millor dit, del procés d’aprenentatge, que comença amb la necessitat de reconèixer el filtre que tota mirada incorpora.

Seguint des de la distància la mítica presa de consciència socràtica, l’autor —amb qui conversem gràcies a la paradoxal proximitat de la videoconferència— posa el focus crític en la pretensió de conèixer-ho tot, apuntant el que realment encobreix: exercir un control o domini sobre la realitat, una explanació que l’explota en la seva dimensió física i anul·la tota dimensió no disponible. Com ja va intuir Nietzsche, allò que no arribem a entendre o que no ens resulta profitós passa a no existir, o a estar moralment desqualificat. Mèlich, que incideix en la realitat no disponible del món —sigui immanent o transcendent— opta per alinear-se amb un “saber de la incertesa”, conscient de la limitació inherent a tot acte de coneixement. Desplegar una gramàtica pròpia, en forma d’articulació lingüística, es considera fonamental perquè el món pugui ser “habitat”; és a dir, viscut amb sentit i obert al sense sentit que —ho tinguem més o menys present— no deixa d’aguaitar.

La desaparició del sentit del món s’enuncia a l’inici del llibre —el món desertificat— però també retorna a manera de conclusió, amb el no menys líric esment al “comiat” (Der Abschied) de la Cançó de la terra. La melancòlica celebració de la naturalesa que va esgrimir Mahler a la fi de la seva pròpia vida no està exempta de bellesa. Similarment, inclús si el to de La fragilidad del mundo podria semblar pessimista, en el curs de la nostra conversa acabem per concloure que no tant,  o no de manera desesperançada. Mèlich commina al reconeixement de l’ombra que acompanya la raó, diagnosticada críticament des de la filosofia i la sociologia, però això no impedeix una contemplació de la complexitat del món que incita a la conciliació i a l’agraïment. En la seva realitat eventualment abissal es presenta el món més ric i fins i tot bonic, com ha suggerit la poesia de Hölderlin, que batega en el rerefons (“aquell que pensa el més profund estima el més viu”).

Mèlich opta per alinear-se amb un “saber de la incertesa”, conscient de la limitació que és inherent a tot acte de coneixement

La rellevància dels referents culturals que desfilen i il·lustren la proposta de Mèlich (filòsofs com Heidegger, Adorno, Merleau-Ponty o Bergson, i literats com Dostoievski, Kafka, Camus, Kundera o el mateix Hölderlin) rau, de fet, en el seu propòsit pedagògic o —si de cas, com a dalt apuntàvem— propedèutic. Més que ensenyar com són les coses, més enllà d’assenyalar l’estat de fragilitat de l’home i la seva tendència a posar-hi pegats per negar-la —de forma contraproduent, tot i les ostentacions tecnològiques, com si la sensació de seguretat o domini fora ja garantia de salvació—, el que Mèlich planteja és la possibilitat d’un canvi en la concepció del món. Ja que canviar la mirada significa alhora canviar la comprensió, i amb això canviar el mateix món. “Aprendre de nou a veure el món és adonar-se que no tot depèn de nosaltres, que no tot pot ser sotmès als nostres interessos“. I, més eloqüentment encara: “Vol dir que hi ha alguna cosa allà fora que sovint no sabem què és i que, en tot cas, no pot ser fàcilment reconeguda ni pot ser incorporada; vol dir que el món és indisponible”.

Joan-Carles Mèlich reconeix que el seu Assaig sobre un temps precari —segons especifica el subtítol, al més pur estil Montaigne— no es vol sistemàtic ni definitiu. Representa més aviat una temptativa, una aproximació a la noció de “no disponibilitat” des de la consciència que “els humans tenim por a tot allò que no està sota el nostre domini, per això vam inventar sistemes simbòlics de regulació i colonització del món (teològic, polítics, econòmics, tecnològics)”. El lector podria assenyalar amb justificada suspicàcia l’ambigüitat d’aquell terme  —“alguna cosa”— referit com a còmplice, custodi o ambaixador de la “indisponibilitat” i, volent sortir de la foscor o evitar la inefabilitat potser es preguntarà, ¿com ha de ser indisponible allò que precisament tinc davant dels ulls? En aquesta constatació força lògica, com de sentit comú, ressona, amb tot, la pregunta —un punt cínica— que l’entrevistador del Spiegel va dirigir a Heidegger: “En el nostre context de desenvolupament, en què tot funciona quin és el problema?”.

“Hi ha alguna cosa allà fora que sovint no sabem què és i que, en tot cas, no pot ser fàcilment reconeguda ni pot ser incorporada”

La resposta de l’alemany apuntava a l’inhumà —o posthumà, diríem potser avui— del funcionament maquinal, és a dir, a l’alienació de l’home del seu propi fonament. Un desarrelament que el va portar a afirmar paralògicament que “on l’home viu ja no és la terra”. La situació en què l’actual pandèmia ha situat a la Humanitat urgeix a reflexionar, de nou, sobre l’essència d’allò l’humà en relació amb la natura; i tornar així doncs a qüestions que semblarien antigues, o si de cas, resultat d’una mala digestió de les aspiracions de la Modernitat. La prova que la inquietud no ha estat liquidada és la quantitat de publicacions que segueixen aquesta línia editorial (ja hem recomanat en altres ocasions l’imprescindible Fragilidad de Jean-Claude Carrière i, molt més recent, val la pena apropar-se a Frágiles de Remedios Zafra). De fet, aquella “alguna cosa” a què es refereix Mèlich —críptica o no verbalitzable— al mateix temps resulta inequívoca: inherent a la vida en la seva dimensió natural (el que els grecs antics anomenaven physis) no passada encara pel filtre dels conceptes, categories ni, per descomptat, interessos humans.

Interessos tan naturals com aquella necessitat de domini, sens dubte, però responsables així mateix de l’establiment de cosmovisions excessivament rígides i —com dèiem amunt— contraproduents, almenys per a una alta proporció de persones. “Sovint succeeix que la nostra mirada es torna opaca als estrats, transformacions i matisos del món”, potser —explica Mèlich— perquè portem pràcticament de sèrie el filtre de la mirada tecnològica, que projecta la imatge del que hauria d’estar aquí segons —per exemple— ho indica el telèfon intel·ligent. En qualsevol cas, hem de recordar que és un mèrit del llibre el no moralitzar, ni censurar l’ús de la tecnologia. Com va explicar Heidegger a Serenitat (Gelassenheit) es tracta de dir sí i no. La defensa oberta que realitza Mèlich de l’ambigüitat no és paralitzant; al contrari, funciona com un pas enrere que permet agafar impuls per a una comprensió més dúctil i respectuosa, més conscient de si mateixa —més humana, per tant— per establir les bases d’un món habitable.

“Sovint succeeix que la nostra mirada es torna opaca als estrats, transformacions i matisos del món”

Quan se li pregunta per mesures concretes que ajudin a realitzar el gir socràtic-platònic a la mirada de l’individu, es decanta Mèlich per activitats que ofereixin una visió plural, amb el primer i prioritari propòsit d’evitar el dogmatisme, i també el seu revers, el relativisme. Un hoste a priori més amable i agraït, però que un cop s’instal·la pren les regnes i gestiona els costums de la casa amb inesperat despotisme. La frenètica oscil·lació entre els dos extrems, com de brúixola desmagnetitzada, és característica de la raó que Sloterdijk fa gairebé quatre dècades ja va qualificar de “cínica”. Benvinguda sigui tota iniciativa que, com la de Mèlich, s’aventura a transcendir la confortable i triomfal adaptabilitat d’aquella “raó”, i obre la possibilitat d’una mirada més neta, tot i ser conscient de les dificultats —ambigüitats, vacil·lacions, fracassos que es poden presentar al camí—.

No gens casualment la coberta d’aquest assaig mostra un meravellós quadre de Vilhelm Hammershøi: una dona mira a través d’una finestra que deixa entrar la llum que permet que la veiem, sense poder veure què mira, ni la seva pròpia mirada. Un espai tancat i obert, una interioritat que salvaguarda l’enigma del que és viu i s’atreveix a treure el cap per respirar l’aire fresc com per primera vegada, per sortir de l’oclusió i habitar el món.