El bateria suec Anton Jarl. ©Joelle Gueguen
EL BAR DEL POST

Anton Jarl: No cal evitar les emocions fortes ni les grans melodies

Quan tenia sis anys, a l’Anton Jarl els seus pares li van regalar per Nadal la seva primera bateria. “Des de llavors, porto tota la vida donant cops a tambors innocents i així em guanyo la vida”, fa broma el músic i compositor originari de Malmö, Suècia, i establert a Barcelona des de fa dues dècades, fins al punt de no saber ben bé “si em sento més a casa aquí o allà. Suposo que sempre em sentiré un suec de fugida!”.

Assaboreix un Dry Martini “molt sec” a peu de barra, mentre els compassos de La nevada d’en Gil Evans guien a l’oïdor a endinsar-se cap al seu monumental Out of the cool. “Els meus germans grans tenien una banda de punk. Jo jugava a bàdminton els dissabtes, però no hi tenia gaire traça i vaig pensar que era millor apostar per la bateria. Vaig passar la meva adolescència al soterrani amb la meva banda de metal. Feia molt de fred, però tocant metal et mantens en calor!”, rememora en relació amb la seva joventut a una Malmö grisa i industrial “de gent treballadora, els meus pares ho eren”, tan diferent de com llueix avui.

“Amb 14 anys vaig prendre la meva primera lliçó de bateria amb l’Henrik Rosengren. Allí va ser quan realment vaig entendre el que és aprendre a tocar un instrument. Com és de difícil i el sacrifici que suposa, m’hi vaig capficar de ple i no va haver-hi marxa enrere“, explica a propòsit de submergir-se en la professió.

—I quan vas apostar també per la composició? O tot va anar alhora amb això de tocar?

“El 2018 vaig veure una master class de l’Stephen Sondheim per YouTube, parlant de la seva manera de compondre i d’escriure textos, el seu mètode. Jo ja havia escrit cançons i lletres per a algunes de les meves bandes, però en aquell moment va ser quan vaig veure que aquest era el meu camí. Me’n vaig anar al llit sense poder dormir, molt inspirat pel Sondheim, pensant a apostar per aquesta nova faceta meva”.

També cita dos discos que li van canviar radicalment l’existència. El primer és Transition del John Coltrane amb l’Elvin Jones a la bateria. “El vaig escoltar el 1991 i aquella energia intensa, lliure i hipnòtica em va deixar una marca indeleble”. El segon el va conèixer més recentment, “una nit de tardor del 2020, a un hotel tronat a València, just quan vam fer els primers bolos després del confinament. És un disc de country del Glenn Campbell cantant les cançons del Jimmy Webb. El vaig escoltar quatre cops seguits i vaig plorar com un nen. El disc es diu Reunion. Vaig pensar de seguida que volia intentar escriure cançons així per a Rambalaya, que ja no calia evitar més les emocions fortes, el punt èpic, les grans melodies”.

Anton Jarl juntament amb el seu platet Zildijian. ©Joelle Gueguen

Un any que és intens

El bateria de bandes emblemàtiques de la ciutat com ara Los Mambo Jambo, Koko Jean & The Tonics i Myriam Swanson bolca en el seu projecte Rambalaya la seva faceta més personal. Després de debutar amb un primer àlbum en plena pandèmia, acaba de treure el segon, Only in my dreams (Buenritmo), al capdavant d’aquesta formació que inclou a rodats i reconeguts músics com el trompetista David Pastor, el guitarrista Héctor Martín o el pianista i organista, Gerard Nieto. 

“La preproducció, enregistrament i mescla d’aquest àlbum ha estat d’allò més bèstia que he fet. Des que vaig començar a compondre per al disc, el 2020, fins al resultat final d’ara, ha estat un viatge llarg, amb molt d’esforç però també molt gaudit. Tenim cordes, un grup vocal i altres músics convidats, a part dels set membres de la banda. És una proposta nova amb arrel musical de R&B, però que sona més melòdica, com Roy Orbison, Tom Jones o Glenn Campbell”.

I si del que es tracta és de no evitar pas les emocions fortes i les grans melodies, aquest 2023 està sent molt intens pel parroquià. “A inicis d’any vam enregistrar el nou disc dels Mambo Jambo, El gran ciclón, que sortirà al setembre i serà el nostre segon disc en format big band… i ha de ser de les big bands amb més canya de les que existeixen en aquest planeta! És una piconadora de R&R!”.  

A aquests enregistraments se suma una gran quantitat de concerts amb les seves diverses bandes i les actuacions amb Symphonic Jazz Sketches, “un projecte que tenim amb el quartet del David Pastor i amb el qual toquem al costat de diverses orquestres d’Espanya: una autèntica meravella sonora”. En paral·lel, Anton organitza la festa mensual ¡Yaketi-yak! al Milano Jazz Club: “una sessió de música en directe amb convidats especials i DJ que punxen vinils de R&B, soul i R&R”.

Una ciutat on sobren cotxes

El músic va arribar a Barcelona el febrer del 2004, “no parlava ni una paraula de castellà i estava bastant perdut, però recordo de quan va arribar la primavera d’aquell any. Els dilluns baixava a Plaça Reial per a anar a les WTF jam sessions del Jamboree. L’ambient era increïble per a mi, el caliu, les palmeres, l’arquitectura de la plaça i… el Jamboree. Estava de gom a gom de gent, hi havia una cua per tota la plaça, gent de cultures i nacionalitats diferents, era increïble. Recordo tornar caminant de matinada cap a casa pensant que això és màgic i aquí és on em vull quedar”.

La sala de la Plaça Reial es convertiria, una dècada després, en escenari d’un dels seus records més dolços com a músic: “el concert homenatge a Buddy Rich amb l’Original Jazz Orchestra”.

“La meva relació amb Barcelona és bona! Per la meva feina viatjo moltíssim i, sempre que torno aquí, sento que és una ciutat única i preciosa, de la que continuo enamorat i en la que estic molt a gust”. L’única cosa que grinyola en aquesta relació són els cotxes. “L’altre dia vaig parlar amb el meu amic, l’arquitecte David Bravo, sobre aquest tema, i és realment al·lucinant: hi ha una densitat tres cops més gran de cotxes per quilòmetre quadrat aquí que a Londres o París. És una bogeria com els vehicles privats dominen la ciutat i ni et parlo de la contaminació de l’aire, el soroll i accidents!”.

— Aquí al Bar l’únic accident que pot ocórrer és no triar bé el teu plat. Tenim menú, racions, plats combinats, entrepans o tapes, per si vols sopar alguna cosa després del teu Dry Martini.

Anton Jarl ho rumia un moment i, sense perdre el somriure, deixa que les notes del Stratusphunk de Gil Evans omplin breument l’espai, abans de prendre la paraula:

—Si estigués a Suècia demanaria plat combinat, però estic a Barcelona, així que serà menú!

Anton Jarl somrient. ©Joelle Gueguen