Anna Cabó
Anna Cabó va ser la inductora dels clubs de lectura a les biblioteques de la ciutat.
El Bar del Post

Anna Cabó: Cultura, en femení

La seva entrada al Bar és acollida amb reverència, tant per la seva increïble trajectòria vital i professional, com per la seva llegendària destresa culinària, que provoca una cura especial a la cuina. Anna Cabó, pionera en la gestió cultural d’aquesta ciutat, s’acomoda en una taula.

–Un te verd, si us plau–, demana amb un somriure.


–De seguida. Menjaràs alguna cosa?

–Tot i que soc més de salat, amb un te verd o un macha un dolç no està gens malament.

Formada com a bibliotecària i documentalista, i adobada en polítiques públiques d’igualtat en l’administració pública, Anna es defineix a si mateixa com “una dona compromesa amb la justícia i els drets humans, on s’inclouen els feminismes, el dret a la cultura i a l’educació”. Somia “amb poder veure aviat una dona dirigint el Liceu o el MACBA”, alhora que lamenta la reticència de l’àmbit cultural a incorporar una perspectiva de gènere: “Als centres i empreses culturals de Barcelona no hi ha hagut recanvi generacional. No hi ha dones ni immigrants, els de dalt són els mateixos des de fa 30-40 anys. El món ha canviat molt, però ells ho han fet molt poc”.

–Això no és pas Londres, eh?

–No, això no és Londres i no és només una qüestió de pressupost.

Precursora cultural

En els seus dies en l’administració pública, Anna va ser, entre moltes altres coses, la inductora dels clubs de lectura a les biblioteques de la ciutat. “És una època que recordo amb un afecte especial. Vam dissenyar el projecte conjuntament amb la bibliotecària, Rosa Núñez, i l’escriptor i mestre, Jaume Martín. Vam començar amb tres o quatre grups i ara, més de vint anys després, hi ha més de trenta clubs de lectura, alguns temàtics sobre cultura africana o novel·la negra, en diversos idiomes, com ara anglès o alemany i, per descomptat, també n’hi ha en clau femenina”.

Anna Cabó és especialista en polítiques d’igualtat i programació cultural amb perspectiva de gènere.

Abans, al 1994, havia estat convidada a presentar una ponència en un congrés sobre biblioteques i centres de documentació de dones a la Universitat d’Harvard. “Allà vaig conèixer a gent de tot el món i vaig descobrir el que seria Internet, quan a la meva feina no teníem ni un ordinador, ni tan sols fax. Va ser un xoc! Els contactes que vaig fer allà em van obrir les portes a participar a projectes europeus i acabar totalment capficada en polítiques d’igualtat i programació cultural amb perspectiva de gènere”.

Aquell mateix any –“molt especial per a mi–, va conèixer al seu marit, el noruec Svein, “i vaig descobrir que els noruecs aprenen a cuinar i a posar rentadores a l’escola; que els homes feministes existeixen. Els països nòrdics juguen en una altra lliga!”.

–Hola–, se sent una veu amb una inequívoca inflexió escandinava.

És el Svein, entrant al Bar per reunir-se amb l’Anna; agradable, parsimoniós, un punt absent, com a bon catedràtic que és. Ve passejant de la bonica casa que comparteixen al Poblenou.

“Vaig viure molt de temps a Ciutat Vella, fins que no vaig poder més. La invasió de gent que desconeixia la paraula respecte va ser el meu passaport per a descobrir un barri genial per a viure-hi, treballar-hi, passejar-hi i anar a la platja a l’hivern”.

Reinventar-se sense manual d’instruccions

Activa fins al rebombori existencial, insubornablement compromesa amb les polítiques d’igualtat en l’àmbit cultural, Anna es va veure forçada, fa sis anys, a tirar el fre de mà.

“Vaig passar per un quiròfan per a implantar-me sis caragols i un parell de barres de titani en la columna. De sobte, em vaig convertir en discapacitada, impossibilitada laboralment per al que havia estat fent fins llavors. Em van convidar a reinventar-me, però a fer-ho sense un manual d’instruccions i així va néixer LaGroc, una consultora especialitzada en gènere i diversitat”. Un vehicle per a posar en valor tots els seus coneixements i la seva experiència.

Aquesta nova etapa li ha permès, entre moltes altres coses, analitzar les activitats culturals de Barcelona amb perspectiva de gènere, i aquí és on Anna, amb ple coneixement de causa, torna a donar-nos un gèlid i paralitzant bany de realitat: “Sempre es pensa en la cultura com en un àmbit amable per a la dona, segurament perquè, de fet, som consumidores majoritàries de cultura, però la realitat és que els llocs de decisió encara estan vetats per a nosaltres. Segons els estudis que he dirigit fa un temps, i no crec que el panorama hagi canviat molt, al ICUB només un 30% dels llocs de decisió estan ocupats per dones. El mateix passa quan es parla de la direcció de museus”. Una situació que impedeix, al seu parer, que Barcelona sigui més cosmopolita.

–La falta de diversitat ens fa ser provincians–, sentència.

De fons ressonen Mopo, vibrant trio finlandès liderat per una jove saxofonista anomenada Linda Fredriksson. Ossi i contundent Jazz. L’Anna i el Svein en gaudeixen. Els agrada.

–Sona molt bé, això–, observa ella amb afecte.