No hi ha res menys immutable que l’art urbà. Precisament, les pintades i els grafits dibuixen el contrari: un permanent estat de variació, d’alteració de l’ànim, ignició creativa i manifestació expressiva, aliè a dogmes i territoris sagrats. La gran obra d’avui pot desaparèixer demà, sepultada per un altre esprai. I tothom està en pau amb això.
L’street art proposa una transformació constant que convida a la troballa contínua. Cada albirament d’una pintada es converteix en una mena de privilegi íntim i efímer. Barcelona sempre ha desbordat art per cada racó, però ara multiplica la seva expressivitat creativa gràcies a una radiació de talent urbà que avui dia arriba a la seva màxima expressió.
Els impredictibles afloraments gràfics en murs i persianes converteixen la capital catalana en una ciutat que està sempre a punt d’esdevenir, on res roman i les marques externes revelen un metabolisme intern en perpetu moviment.
De tant en tant, aquestes mostres d’art salten a l’actualitat, però això tampoc dura. En aquest univers de traços colorits, símbols altisonants i notòries firmes, la imatge més popular o polèmica del moment pot ser ràpidament desplaçada i oblidada. Pensem per exemple en les recents protestes en contra de l’empresonament de Pablo Hasél i l’acció col·lectiva a favor de la llibertat d’expressió que va tenir lloc al Parc de les Tres Xemeneies del Poble-sec, capitanejada per l’artista Roc Blackblock i el seu bust del rei emèrit.
Primer va ser l’Ajuntament qui va fer desaparèixer aquell dibuix del monarca amb diverses fletxes clavades, encara que tot seguit es disculpés oferint mitjans per tornar a pintar la imatge. Blackblock es va negar a reproduir de nou el mural. A canvi, va replicar amb una estampa de Franco al mateix lloc. El que pocs saben és que als pocs dies, la seva darrera obra, juntament amb la de multitud d’altres artistes com LaCastillo o Sigrid Amores, que van pintar en el mateix mur més grafits a favor de la llibertat de Hasél i contra la censura, van ser destruïts amb guixades vandàliques i anònimes. Ara ja gairebé ningú parla sobre allò.
Murals nous i reivindicatius
Els jardins de les Tres Xemeneies s’han convertit darrerament en el gran epicentre de l’art evanescent. És cert que allà trobem una activitat nodrida i una intervenció urbana permanent, però aviat veurem que no és l’únic lloc. Qualsevol dia podem passejar-nos per aquest espai diàfan i concorregut al ritme de la particular orquestra que conformen els esprais agitant-se junt amb els skaters rebotant contra el terra, per veure de prop com muta la ciutat. A resguard de les altes xemeneies d’aquella central elèctrica coneguda popularment com “La Canadenca” podem veure aplicats grafiters arquejant-se sobre els murs, i delectar-nos amb obres tan al·lucinants com aquella pintura d’un home coronat que ens convida a tornar-li la mirada amb gest murri, obra de l’actiu Tim Marsh.
A prop de l’enrenou hip-hopero de les Tres Xemeneies trobem més explosions de talent a la Plaça de Raquel Meller. La paret que corona aquesta pestanya de ciment sobre Paral·lel s’ha convertit en un projecte mural amb caràcter rotatiu batejat com Arnau Gallery, justament per estar situat en un espai emblemàtic de Barcelona: l’antic Teatre Arnau. Aquesta iniciativa està dirigida i produïda per Difusor i Street Art Barcelona. L’última vegada que vam passar per allà de la paret brollava una animada selva urbana, habitada per una munió d’animalons multicolor. És obra de Zach Oreo y Ekosaurio.
Als costats d’aquest gran mural s’adverteixen altres dos, el primer situat a la cantonada amb Nou de la Rambla, una colpidora pintura en la tradició del muralisme sud-americà, signada per l’artista xilè Estoy.
La paret de la Plaça de Raquel Meller s’ha convertit en un projecte mural amb caràcter rotatiu
Fascina especialment la que està situada just al costat del cartell del carrer de les Tàpies: una dona cyberpunk en tons blaus amb la qual Deih postula una Barcelona del 2049 i ens fa volar la imaginació als mons de Moebius.
Si hi ha un escenari que es significa avui dia com a espai per a la transformació i la reivindicació contemporània, aquesta és l’antiga presó Model. Des de fa poc, els seus murs acullen una nova intervenció artística, un mural feminista que representa la diversitat de les dones i els seus rols en la societat. Aquesta obra de les il·lustradores Lola Vendetta, Maria Pichel, Amaia Arrazola, Vicky Coll, Carolina Monterrubio i Marina Capdevila s’ha realitzat en col·laboració amb la publicació col·lectiva i autogestionada “Femiñetas”. Defensa el lema Juntes, diverses i rebels, amb la necessitat de visualitzar l’activisme feminista i les polítiques amb perspectiva de gènere aplicades a la ciutat.
L’antiga presó Model s’ha convertit en un escenari de transformació i reivindicació contemporània, amb intervencions com “Juntes, diverses i rebels”
Més enllà d’aquesta recent obra, recórrer el perímetre de la Model actualment és com passar per les diferents estances d’un museu. A cada tram de paret pots trobar-te amb un ximpanzé gegant vestit amb xandall car, una cara invertida i somrient, hipnòtics personatges en blanc i negre o al·lucinants geometries amb coloracions que salten del pla.
Un altre acte reivindicatiu contemporani a destacar és el moviment de l’artista anònim Sinpapeles. Aquest Banksy de Barcelona escampa la seva signatura en cursiva, feta amb una estilitzada lletra lligada pròpia d’un col·legial, per jardineres, murs i estacions de metro del centre de la ciutat. El seu lema s’ha vist fins i tot al Macba o la Filmoteca. Amb aquesta repetició d’un missatge unívoc, l’artista tracta de recordar que mentre algú amb papers es beneficia, sempre hi haurà un bon nombre d’estrangers indocumentats netejant cases i servint taules. La seva veu ressona: hi ha qui fins i tot s’ha tatuat la seva signatura.
Poble Nou és una altra trinxera gràfica d’acció permanent. A l’antic barri industrial de Barcelona l’avantguarda de l’aerosol es multiplica per moments. L’art urbà s’obre pas sobre els totxos en indrets com la Biblioteca de Sant Martí o l’illa dels carrers Agricultura, Veneçuela, Treball i Pallars. A la confluència del carrer Espronceda amb Marroc, a més d’albirar una gegantina columna romana ennoblint una vella façana, podem veure a grups de nens sent instruïts en l’art de dibuixar sobre el mur. Fa temps que aquesta paret es va convertir en llenç.
Arribant al final del carrer de Pere IV del Poblenou ens saluden les acolorides formes geomètriques que adornen la majoria de baixos d’aquesta vorera, presidida pel centre de creació La Escocesa. En aquest marc de solars en construcció i locals atrotinats neix la fantasia. A la cantonada de Pere IV amb Selva de Mar assistim a un esclat policromàtic on s’amaga un rostre misteriós. Just al costat, una noia en banyador camina entre línies daurades i centelleigs psicodèlics. A sobre, un senyor fuma des del seu balcó. Per un moment, l’observem com si fos un altre dibuix.
Molt a prop d’aquí, a la cantonada Selva de Mar amb Perú, localitzem un dels grafits més populars de Barcelona: el cantant Pau Donés de Jarabe de Palo vist per l’artista JLG Arte.
Un altre submón de la il·lusió gràfica és la Nau Bostik, el recinte de la qual deslliga un fabulós mostrari d’art a l’aire lliure. Visitar aquest espai de creació jove de la Sagrera no només és una oportunitat sensacional per submergir-nos en exposicions fotogràfiques, retrospectives històriques i mercats vintage. Totes les seves façanes estan inundades per expansives mostres d’art urbà. La diversitat de formes i estils és desbordant: aquí un cap de lleopard, allà una noia amb vestit estampat en una postal evocativa; ara taques sinuoses barrejant tons, al cap d’una estona caricatures histriòniques sobre fons rosa, després un inquietant personatge amb abric i passamuntanyes signat per Jofre Oliveras. És un trànsit tan evocatiu i sorprenent que amb prou feines val la pena intentar explicar-ho amb paraules. Es fa obligat visitar la Nau Bostik i un cop allà exercitar pupil·les i cervicals per apreciar com es mereix cada mural.
Més enllà d’aquestes concentracions d’street art, convé tenir clar que l’esprai pot esquitxar qualsevol racó de la nostra ciutat. Un bon exemple és la rampa final del carrer Lepant. En tot just uns passos, o amb un simple gir de cap, podem gaudir de dues obres glorioses: al número 409, l’artista francesa Miss Van adorna una casa amb dos vistosos personatges de vestits venecians; en el nombre 424 del mateix carrer, la façana posterior d’un edifici revela un colossal mural abstracte, obra de l’artista internacional SIXE. Es va elaborar a l’entorn del festival d’art urbà Open Walls Conference 2016, i està considerat el més gran de Barcelona.
Clàssics estoics
Sorprenentment, hi ha obres d’art de carrer que han resistit el pas el temps. Barcelona els ha concedit el benefici de la posteritat a alguns artistes, les obres del quals aguanten els anys sense ser substituïdes o tacades. Així, encara avui poden contemplar meravelles com el fotomosaic El món neix en cada besada, de Joan Fontcuberta, que segueix il·luminant imaginacions i omplint Instagrams des del seu racó de la plaça d’Isidre Nonell. Més enllà de tot comentari llueixen encara els arxifamosos murals de Chillida i Keith Haring a la Plaça dels Àngels, al costat del Macba.
Barcelona concedeix el benefici de la posteritat a alguns artistes, les obres del quals resisteixen el pas del temps
Una altra estampa a punt de considerar-se clàssica és el fabulós mural de còmic que l’historietista valencià Daniel Torres va pintar el 2011 sobre la façana del nombre 89 del carrer Fluvià, en el que solia ser magatzem de l’editorial Norma Còmics. Tot un homenatge a la línia fina i l’elegància de la bande dessinée, el còmic franco-belga.
La llista de murs que han aconseguit esquivar les escomeses dels anys és llarga. L’art segueix integrant-se amb el barri gràcies a obres com Panorama, colossal retrat femení de l’artista cubà Jorge Rodríguez situat al 215 del carrer Selva de Mar, i Els gats de l’il·lustrador Arnal Ballester al carrer Xuclà. Una mica malmesos resisteixen els castellers que va aixecar l’artista Gonzalo Borondo al carrer Pallars, així com les parets que homenatgen la rumba catalana al carrer de la Cera, obra de Luis Zafrilla.
Per desgràcia, la llista de baixes també creix per moments: poc ens imaginàvem que la pandèmia es portaria per davant l’icònic mural de la façana de La Carboneria al carrer Urgell. La desaparició del Franco Zombie de la plaça Urquinaona també va significar una pèrdua dolorosa.
Personatges, persianes i fantasies inesperades
Certes pintades ens agafen per sorpresa, i aconsegueixen que ens freguem els ulls de pura estupefacció. El mural que trobem al número 25 de l’Avinguda de Francesc Cambó ens deixa aclaparats. Els pintors Miquel Ballester, Rafael Cerdan, Jonathan Cerdan i Andreu Mitjans van simular una continuació de la façana de l’antiga polleria modernista Pavia, sense escatimar en detalls. Aquest formidable artifici recrea detalls com la dependenta rebent-nos a la porta del local, i diversos veïns abocats als balcons superiors, entre ells un gosset. L’obra Balcons de Barcelona, creada el 1992 pel grup Cité de la Création, aconsegueix un efecte similar. Va néixer en el context de la vella campanya Barcelona posa’t guapa de restauració de façanes i de monuments, i es pot veure des de la plaça Pablo Neruda de l’Eixample.
Malgrat la seva finor estètica, algunes d’aquestes pintures són poc més que reclams, com els curiosos pàrquings decorats amb grafits de l’empresa ArteExtra, o aquests llustrosos llangardaixos que ronden per la paret del Bar Konbe a les Corts. Altres murals representen veritables explosions creatives, com el fascinant Tribut a Joan Miró que, de la mà de l’artista Sixe Paredes, aflora per sorpresa d’una paret mitgera entre els carrers de la Riereta i de Sant Pau, al Raval. Reverències també per l’enorme mural col·lectiu que dóna aires multiculturals a la Plaça del Poble Romaní, a la Gràcia gitanera. Al cap i a la fi, l’epifania artística a peu de carrer està servida. Tant és que creuis els Jardins Sant Pau de Camp esglaiat per un formidable cosmonauta postrat davant un prisma resplendent, o et trobis amb l’homenatge gràfic a David Bowie que acaben de pintar els alumnes de l’Institut Maragall a les parets del centre.
Precisament, descobrir mites populars és un dels més grans divertiments a l’hora de contemplar les parets de la ciutat. A l’alçada del número 32 del carrer Creu Coberta es pot albirar un fenomenal retrat gegant de l’artista Rosalía, obra del grafiter Uriginal. Un altre ídol recentment immortalitzat és Maradona. Signat per tvboy a l’inici de 2021, aquest bust pintat del Pelusa llueix equipació blaugrana fins a la meitat del cos, amb els colors de la selecció argentina de l’altre costat.
Sens dubte un exercici vibrant és descobrir personatges i figures a les portes de locals. Un atent tour pels carrers atenent a les persianes abaixades pot deparar diverses aparicions serigrafiades. Des de fa poc temps es pot veure al cèlebre The Weeknd, autor del hit “Blinded by the light”, sota el rètol d’una fruiteria al carrer Torrijos.
Un exercici vibrant és descobrir personatges i figures en les persianes dels locals de Gràcia
El signa el també popular Joel Arroyo, artista que es prodiga sense control per les persianes de barri de Gràcia. Homenatja la pintora Tamara de Lempicka en els porxos d’un edifici del carrer Encarnació, i dedica un gran mural a la pintora mexicana Frida Kahlo a Ros de Olano. Però veuràs més obres seves si camines pels carrers Montmany i Martínez de la Rosa.
El Cluedo de personatges en persianes es multiplica exponencialment: podem veure a Amy Winehouse al carrer Mozart, a Daenerys Targaryen al número 23 de Bruniquer, a Darth Vader i uns quants soldats imperials a Torrijos, i al mateix monstre de Frankenstein a la persiana de l’Estudi Karloff.
En definitiva, l’art urbà fa que els nostres carrers girin en més d’un sentit, i que la ciutat mai estigui completa. Els grafits no han vingut per quedar-se, només per alleujar certes ombres i anticipar noves destreses.
