Agenda cultural món octubre 2018
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 10 / 18
Orchestre Révolutionnaire et Romantique
Nova York, 14 i 15 d'octubre
L’obra del compositor romàntic Hèctor Berlioz, vistosa i plena de color, ja va despertar l' interès de John-Eliot Gardiner, prestigiós director de música antiga, als seus primers anys. Doncs la consciència del modes interpretatius adequats a cada època no competeix únicament al tipus de música comunament referida com "antiga" (fins i tot aquesta si aquesta ha estat la víctima, en efecte, dels principals abusos interpretatius en bona part del segle XX). Al Carnegie Hall, els dies 14 i 15 d'octubre podran gaudir-se peces de diferents períodes compositius de Berlioz, algunes tan líriques com Harold a Itàlia, inspirada per una obra de Lord Byron i que cedirà part del protagonisme a la viola d'Antoine Tamestit -un instrument poques vegades escoltat com a solista- així com àries extretes de Les Troyens. Pel que fa al dia 15, el plat fort serà sens dubte la Symphonie fantastique, la composició de Berlioz que més s'acostuma a programar pel seu component intensament evocador, que a través de recursos sonors transporta l'oient pels escenaris precisats en els títols de les seves moviments.
JEAN-GUIHEN QUEYRAS - ISABELLE FAUST - ALEXANDER MELNIKOV
París, 17 d'octubre
Tres amics -el violoncel·lista Jean-Guihen Queyras, la violinista Isabelle Faust, i el pianista Alexander Melnikov, que han protagonitzat desenes de concerts i gravacions- reunits a la Philharmonie de París per interpretar peces de càmara d'un compositor, Wolfgang A. Mozart,
que ja a la seva època es reunia amb amics (abans d'això, amb els seus més propers, sobre tot pare i germana) per interpretar la seva pròpia música. Per captar alguna cosa d'aquelles vetllades, els instruments que faran servir els amics a la Philharmonie daten de l'època, començant pel piano que tocarà Melnikov, de 1791 (al desembre d'aquest any va morir Mozart), una de les joies del Musée de la Musique, fabricat pels germans Johann Gottfried i Johann Wilhelm Grabner. Encara que l'empremta de Mozart en Beethoven ha estat sovint recordat, probablement de forma exagerada, sembla pertinent assenyalar com algunes de les peces programades -concretament, la Sonata per a violí i piano, KV 378 i els dos Trios per a piano i cordes K. 496 (en sol major) i 502 (si bemoll major), de gran riquesa de contingut- anticipen, tot i ser profundament clàssiques, la nova i més elevada consideració de les peces de cambra que el geni de Bonn assoliria. A més, es gaudirà de la Sonata per a piano KV. 332, no especialment popular, però de factura excel·lent i amb un moviment lent encisador, que l'art de Melnikov enarborarà per sobre de modes interpretatives i períodes històrics.
Ólafur Arnalds
Leipzig, 10 d'octubre
La sala gran de la Gewandhaus de Leipzig, acostumada a les actuacions de la seva sensacional orquestra simfònica
(aquest mes, sense anar més lluny, programarà simfonies de Beethoven, Mahler i Berlioz, en concerts molt recomanables) acull una actuació de tendència minimalista, protagonitzat per l'islandès Ólafur Arnalds. Certament, en els prestatges de les poques botigues de discos encara estan en actiu pot trobar-se una gravació centrada en Chopin, que reinventa al costat de la pianista Alice Sara Ott, però el seu àmbit preferit no és el de la tradició clàssica sinó la improvisació com a forma de creació partir d'una base ferma, de referència, que li proporciona una altra tradició, la de certs compositors nòrdics, com Arvo Pärt, influències que comparteix al costat de Max Richter -recomanada la seva actuació en Montreal- i el malaguanyat Johann Johannsson, l'última actuació de qui vam recomanar i fa menys d'un any, sense saber òbviament que el final estaria tan a prop...
Max Richter
Montreal, 9 d'octubre
La música de Max Richter beu descaradament de les fonts del minimalisme d'Arvo Pärt i del gust per les cèl·lules recurrents d'un Phillip Glass -per esmentar només a dos, ja que podríem afegir l'experimentació de Morton Feldman i Steve Reich-
malgrat la qual cosa la seva proposta no deixa de sonar captivadora. A l'èxit del seu Vivaldi recomposed, sentit fa un parell de temporades a l'Auditori sota la direcció del violinista David Hope, podem afegir la incursió en el món del cinema, amb la presència sub limine en tantes llars a través de sèries de gran abast com The Leftovers, el tema de la qual -emotiu i punyent- és seu, com també el corresponentment emprat a la pel·lícula Arrival de Dennis Villeneuve. Podríem recordar, així mateix, el seu ambiciós projecte Sleep, un projecte profundament minimalista tot i consistir en la interpretació en directe de melodies que acompanyen la pràctica de l’activitat inconscient comunament referida com "dormir". En auditoris de Berlín, París o fins i tot Madrid es va buidar el pati de butaques, sent substituïdes per matalassos perquè els oients durant una nit es deixessin bressolar per aquelles melodies. Melodies que han estat resumidament recopilades en un CD, també, perquè tothom pugui escoltar-les a casa seva despert o en loop -si ho desitja- dormint les seves set o vuit hores. Tot això per posar en situació, i presentar el concert de Max Richter a Montréal com una cita de gran interès, centrada en la interpretació del disc The Blue Notebooks, que el mateix compositor va elaborar el 2004 emprant textos de Franz Kafka, a manera de reflexió sobre la violència a la nostra societat. Va prosseguir aquest camí amb l'àlbum Infra, de 2010, l'altra obra que s'escoltarà a la Place de Arts.
Cinema i Música. Metròpolis
Madrid, 6 d'octubre
La idea d'interpretar música en directe en ocasió de la projecció de pel·lícules de cinema mut es remunta de fet a la praxi d'aquella època, quan en les albors de la cinematografia, abans de la sonorització de les cintes, diversos músics o un de sol
(habitualment teclat o òrgan) s'ocupava d'il·lustrar les escenes i preparar els espectadors a l'acció representada en pantalla, fent-los partícips d'aquella segona realitat. A l'Auditorio Nacional de Madrid, com al Palau de la Música Catalana, s'ha optat per recuperar el format d'acord amb les possibilitats que s'obren amb aquest retorn als orígens, sigui per interpretar la partitura composta expressament o per improvisar, com ha fet en diverses ocasions l'organista Juan de la Rubia. En la present programació de Metròpolis, l'Orquestra Nacional d'Espanya sota la direcció de Nacho Paz interpretarà la banda sonora originalment composta per de Gottfried Huppertz. L'obra mestra de Fritz Lang, que data de 1927, segueix apareixent-com una producció fascinant i icònica, influent per la seva temàtica i aclaparadora per l’abundància de recursos escènics (extres, efectes especials, decorats, disseny de mobiliari...). Amb el nou metratge, uns vint-i-cinc minuts descoberts el 2008, Metròpolis deixa de ser només una visió distòpica de la ciutat futura. Evidentment, es manté la contraposició de dues formes de vida, oposant la condició esclava dels oprimits, que generen l'energia per la manutenció de l'esplèndida ciutat, als que viuen, feliçment, en la superfície del costat dels gratacels. Però aporta més matisos, i per tant guanya en profunditat. Cal recordar que és, alhora, la primera representació del replicant, l'altre jo (en format cibernètic) que al segle XIX els romàntics anomenaven amb el temible nom de Doppelgänger. L'ombra que, sense ser jo, se’m sembla tantíssim... donant peu a confusions d’identitat potencialment sinistres. És el que passa amb la visió d'una compassiva Maria, un cop és suplantada pel robot Futura, el ball de la qual despertarà els instints més baixos d'uns i altres, en lloc d'apaivagar els respectius ànims, per desgràcia del protagonista que està enamorat d'ella. La reunió d'eros i thanatos, present ja en L'home de la sorra, es retrobarà a través de desdoblaments femenins que representen el essencialment inaprehensible de la realitat desitjada, en cintes tan memorables com Vertigo d'Alfred Hitchcock, o Carretera perduda de David Lynch.
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 10 / 18
Chema Madoz
Madrid, fins al 10 de novembre
L’art del fotògraf Chema Madoz plasma escenes amb objectes artificiosament preparats per donar peu a l'equívoc o, potser millor, a un tipus de confusió profundament significativa, reveladora. No són endevinalles a l'estil de Magritte, ni meres picades d'ullet o bromes, però certament -com en aquells casos- requereixen de la compleció del missatge ocult / visible per part de l'espectador, que assumeix com a propis els elements representats, la simplicitat dels quals no impedeix que despertin una perplexitat inspiradora. A la Galeria Elvira González es mostren 34 fotografies en blanc i negre: "Veurem com la descontextualització de la imatge de l'objecte fotografiat dota a aquest d'un nou significat que adquireix sentit davant els ulls de cada espectador”, expliquen els organitzadors. El filòsof i historiador de l'art Luis Arena, remata: "gràcies a Madoz sabem quantes vides diferents li haguessin pogut esperar a un fòsfor o a una escala, si el seu destí no hagués estat el de servir finalment a la nostra necessitat de foc o de vèncer la gravetat. Tots aquests mons de Madoz són mons improbables, certament, però no impossibles: aquí estan davant nostre per demostrar-nos la seva realitat".
GEORGIA O’KEEFFE: VISIONS OF HAWAI‘I
Nova York, fins al 28 d'octubre
Reconeguda sobretot pels primers plans de flors, en una mena d'intromissió en la intimitat de les plantes, Giorgia O'Keefe és així mateix autora de llenços en què retrata la natura des de certa distància.
Muntanyes, cascades i fruits exòtics són alguns dels seus temes. Molt oportuna la recopilació de 10 obres realitzades durant la seva estada a Hawaii al Museu Botànic de Nova York, en la mesura que permet gaudir no només de la natura reunida i cultivada amb fins expositius i de conscienciació ecològica sinó també una petita mostra de la seva recreació artística.
Through a Different Lens
Nova York, fins al 28 d'octubre
Through a Different Lens: Stanley Kubrick Photographs és una exposició imprescindible per a tot admirador del director nord-americà, i per extensió per a tot amant de l'art cinematogràfic. Com es recorda a l'exposició del CCCB
-que recomanem a l'Agenda Cultural de la ciutat de Barcelona- Kubrick va demostrar a una edat primerenca el seu interès per la reproducció fotogràfica de la realitat, en aquest cas a través de les lents d'una càmera fotogràfica . Es conserven més de 12.000 negatius dels seus treballs per a la publicació Look -amb la qual va començar a col·laborar als 17 anys- corresponents als 129 encàrrecs que li van fer. En la present mostra, al Museum of the City of New York, es pot veure una eloqüent selecció d’aquells així com una sèrie de materials inèdits, que -en paraules dels organitzadors- capten "el pathos de la vida ordinària amb una sofisticació que desmenteix la seva curta edat". Instantànies que demostren ja aquella sensibilitat perfeccionista, l’extrema cura en els detalls de composició i la captació del moment pregnant. Una exposició perfectament complementària a l'esmentada a l’Agenda de Barcelona.
I WAS RAISED ON THE INTERNET
Chicago, fins al 14 d'octubre
Últims dies per gaudir amb una exposició de radical actualitat, i no obstant això "arqueològica". Doncs tal com evidencia el títol de forma màximament clara, del que es tracta, a través de diferents propostes, és mostrar com una generació -els anomenats millennials-
han crescut i per tant viscut des de sempre en l'era digital, disposant de la real virtualitat d'Internet. Al web s'ofereixen explicacions de gran interès, a propòsit de les diferents seccioms que componen la mostra, així com els noms dels artistes convocats. Quedem-nos amb les primeres línies a manera de resum "I Was Raised on the Internet [em vaig criar en l'era d'internet] se centra en com Internet ha canviat la manera com experimentem el món. A causa dels nous tipus de jocs i entreteniment, i l'augment de les xarxes socials i les maneres alternatives de representació, la quotidianitat ja no és el que solia ser. Les formes en què interactuem entre nosaltres han canviat a través de la naturalesa connectada dels dispositius de telecomunicacions a Internet, incloses les aplicacions mòbils, les xarxes socials i els grans motors de recerca, que s'han convertit en eines quotidianes per a persones de tots els àmbits. Noves maneres, no només de veure sinó també de sentir, han sorgit en resposta a això”.
Frida Kahlo: Making Her Self Up
Londres, fins al 4 de novembre
La vida de Frida Kahlo, no només el seu art, s'ha convertit en motiu d'interès i fins i tot veneració, una figura pràcticament mítica o -segons recorden al web- “icònica”.
Per aquesta raó una exposició com la present -per primer cop fora de Mèxic- centrada en els vestits i altres objectes personals podrà interessar i satisfer les inquietuds més o menys artístiques del visitant. La forta personalitat de Frida es veu reflectida en els ítems que exposa aquesta galeria de disseny londinenca, objectes que durant 50 anys van romandre ocults. L'èxit és tal, que s'exhibeix el cartell de "Sold Out", amb l'esperançadora postil·la: "Es pot comprar un nombre limitat d'entrades per ordre d'arribada, a partir de les 10.00 a l'entrada principal".