Agenda cultural món novembre 2022

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

01 / 11 / 22

ORQUESTES CONVIDADES A LA PHILARMONIE

Berlín, Philarmonie, 7, 15 i 30 de novembre

El mes de novembre a la Philarmonie berlinesa es presenta generós en concerts altament recomanables, i això malgrat que, durant bona part del mateix la mítica orquestra estarà de gira per Amèrica del Nord, amb un concert portentós -igualment recomanat a la secció Món de l'Agenda- programat al Carnegie Hall de Nova York el dia 10. En la seva absència, una de les orquestres que val la pena escoltar a la imponent sala de la capital alemanya és l'Orquestra Nacional de França, que sota la direcció de Cristian Măcelaru escometrà la interpretació de l'espectacular simfonia de César Franck. L'organista belga, que sovint es vincula a la concepció wagneriana de la música, demostra en aquesta obra la seva originalitat com a creador d'obres a gran escala, amb una concepció cíclica -i tanmateix evolutiva- que es pot apreciar així mateix en composicions de cambra. Lluny de ser l'únic al·licient del concert, a la primera part es podrà escoltar l'impecable i fogós pianista Daniil Trifonov, atacant la partitura del Segon concert per a piano d'Alexander Scriabin. El mateix dia, 30 de novembre, a la sala per a concerts de cambra, es podrà escoltar un concert vibrant, protagonitzat per Jordi Savall i el conjunt Hesperion XXI, format per alguns dels seus col·laboradors més habituals -especialistes com ell en música antiga- i amb la intervenció del guitarrista basc Enrique Solinís. En aquest cas, s'abordaran tota mena de composicions venecianes, paradigmàticament celebratives i riques en color. Abans que tinguin lloc aquests concerts de final de mes, altres que val la pena destacar -els dies 7 i 15 de novembre- són els corresponents a la intervenció de la Mahler Chamber Orchestra sota la direcció de Joana Mallwitz, i amb un programa que inclou dues simfonies de Franz Schubert, i a la celebració del 80è aniversari de Daniel Barenboim, amb un concert en què el mestre coparà el protagonisme com a solistes del Concert núm. 3 en do menor de Ludwig van Beethoven i del Concert en mi menor núm.1 de Frédéric Chopin, sota la direcció del seu amic Zubin Mehta, que es posarà davant de la Staatskapelle Berlin, un dels conjunts fonamentals a la carrera de l'homenatjat.

FAUST I HERREWEGHE

Viena, Musikverein, 10 de novembre

L'Orquestra simfònica de Viena, que actuarà al Palau de la Música i en diversos dels principals escenaris europeu amb un programa centrat en l’obra de Mozart i Mahler, també oferirà a la capital austríaca -concretament a la mítica sala del Musikverein-, un concert d'altíssim

d'altíssim interès, amb la presència estel·lar de la violinista Isabelle Faust i la direcció del mestre belga Phillippe Herreweghe. Encara que reconegut sobretot per les seves interpretacions amb criteris d'època, ha realitzat enregistraments molt apreciats per crítica i públic de compositors romàntics, entre els quals Beethoven o Schumann. Precisament l'obra d'aquest compositor serà protagonista en l'ocasió, amb un programa iniciat per l'Obertura de les escenes de Faust i una segona part dedicada a la interpretació de la seva expressiva i enigmàtica Segona simfonia. Amb Schumann, l'altre creador convocat, també destacat en el marc estètic del s. XIX, és Antonín Dvorak, de qui es podrà escoltar el seu Concert per a violí. Si bé escassament programada, aquesta obra exhibirà les seves millors qualitats i matisos sonors a la versió de Faust, sens dubte una de les violinistes de referència en els darrers temps, que acostuma a empunyar l'Stradivarius conegut sota l'evocador nom de “bella dorment”.


SCHUBERT I MAHLER

Auditori Nacional, 29 de novembre

L'endemà del seu concert al Palau de la Música Catalana, l'Auditori Nacional de Madrid rep la històrica Orquestra Simfònica de la Ràdio Bàvara dirigida per Zubin Mehta, amb el mateix programa, potent i ric en al·licients.

A més de l'expansiva Simfonia núm. 3 de Franz Schubert, composta en un període especialment fecund, es podrà escoltar una de les composicions més impactants del repertori simfònic, com és la Cinquena de Mahler. Obra que inaugura un cèlebre i minimalista toc de trompeta, al qual seguirà l'estrepitós arrossegament de l'orquestra tota, en forma de marxa fúnebre. A més de comptar amb altres episodis exultants, com el final del segon moviment -o, també, és clar, el final definitiu-, aquesta obra inclou el popular Adagietto, quart moviment, que amb la seva bellesa extàtica sembla traslladar-nos a un indret oníric i desconcertant, amb l'assossec d'esperit falsament a l'abast de la mà.


‘NOZZE’ A PARIS

Palais Garnier, del 23 de novembre fins al 28 de desembre

La preciosa Opéra Garnier, amb el seu cèlebre plafó decorat per la fantasia inesgotable en motius i cromatisme de Marc Chagall, ha programat una de les joies del repertori operístic, igualment ric en trames i humors, ha programat l'escenificació de Les noces de Fígaro. L'homònima comèdia d'embolics de Pierre-Augustin Caron de Beaumarchais

va ser seguida gairebé literalment per l'espavilat llibretista Lorenzo da Ponte, que va traslladar a l'italià les aventures de Fígaro i Susana, així com de la parella d'exenamorats en què es reflecteixen inversament, el Comte i la Comtessa d’Almaviva, la història dels quals va narrar el mateix comediògraf a Le Barbier de Séville. La meravellosa música que Wolfgang A. Mozart va compondre -abans que Rossini fes el mateix, després, amb la precuela- eleva a una dimensió immortal la sèrie d'afectes que es plasmen i enreden, subratllant l'eloqüència del subtítol original, la folle journée. L'elenc de cantants reunits en la capital francesa és sensacional, amb la soprano Miah Persson al paper de la comtessa -un paper que certament sembla fet per a ella-, Gerald Finley al paper de l'autoritari i irracional Comte, mentre que l'enginyós Luca Pisaroni caracteritzarà Fígaro i la molt sol·licitada Jeanine De Bique s'encarregarà del paper de Susana. El càrrec de director l'ocuparà Louis Langrée, que coneix bé els criteris interpretatius de l'època, i sens dubte imprimirà el dinamisme i la brillantor que són requerits per extreure el millor d'una partitura tan rica i apassionant


NOVEMBRE AL CARNEGIE HALL

Nova York, Carnegie Hall, 5, 9 i 10 de novembre

Un mes ple d'actuacions vibrants, que es donen cita a una de les sales més històriques de la ciutat de Nova York. Els melòmans estan de sort, doncs, entre moltes altres propostes -aquí ens conformem a destacar-ne tres- podran gaudir, el dia 5, amb el recital per a piano d'un dels intérprets més subtils i carismàtics de les noves generacions.

El francès Lucas Débargue torna al Carnegie amb un programa que s'assembla en gran manera al plantejat al seu exitós disc de presentació, i que va conèixer una continuació molt celebrada amb l'enregistrament de les 52 sonates per a teclat de Scarlatti. A una selecció de sonates, se li sumaran el Gaspard de la nuit de Ravel, tres peces de Chopin i l'enigmàtica Après une lecture de Dante (Fantasia quasi sonata) de Liszt. Menys contrastada en termes de programa, però no menys emotiva serà, sens dubte, la vetllada en què la mezzosoprano Anne-Sophie von Otter i el fortepianista Kristian Bezhuidenhout interpretaran una selecció de lieder de Franz Schubert -entre els quals "Der Tod und das Mädchen" o "Der Einsame"- a més de cançons d'Adolf Fredrik Lindblad, compositor suec que va viure així mateix al XIX, i que la mezzo coneix bé pel seu origen en comú. Per donar un respir a la veu protagonista, es podran escoltar peces per a teclat sol, bàsicament de Schubert, però incloent-hi la petita meravella que és el Rondo a la menor, Kv.511, de Wolfgang A. Mozart. Finalment, del minimalisme i la delicadesa saltem a una composició enorme, la que s'ha programat al mateix escenari per al dia 10 de novembre, amb la concurrència de l'Orquestra Filharmònica de Berlín. Sota la direcció de Kirill Petrenko, el públic podrà delectar-se amb el monument sonor que és, en veritat, l'enorme Simfonia núm. 7 de Gustav Mahler, una simfonia que els organitzadors no dubten a qualificar d’“experimental”, recordant que fins i tot aquells mahlerians familiaritzats amb el seu llenguatge podran viure com per primer cop la intensitat d'una experiència estètica inoblidable.


MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

01 / 11 / 22

KOKOSCHKA A PARÍS

París, Museu d'Art Modern, fins al 12 de febrer de 2023

Amb un subtítol certament cridaner -un fauve à Vienne, que a la versió anglesa de la web han optat per traduir com “un enfant terrible a Viena- el Museu d'Art Modern de París presenta una exposició monogràficament centrada en la seva polifacètica producció: “Pintor, escriptor, dramaturg i poeta, Kokoschka destaca pel paper compromès en les convulsions artístiques i intel·lectuals de la Viena de principis del segle XX. Combinant un impuls per transmetre la intensitat dels estats d'ànim de la seva època amb un veritable talent per a la provocació, a partir del 1908 es va convertir en l'enfant terrible dels cercles crítics de Viena. Mentrestant, amb el suport de Gustav Klimt i Adolf Loos, va inspirar una nova generació d'artistes, com Egon Schiele”. Com seran els retrats d'aquest últim, els seus es mostren convulsos, explícitament o de forma insinuant, demostrant “una habilitat sense igual per posar al descobert el més íntim dels seus models”. Per la seva condició de viatger, va multiplicar els temes i maneres pictòriques d'abordar-los, arriscant-se a la censura oficial en l'època del nazisme, que va venir a desqualificar el seu art -com el de tants altres- com a “degenerat” (entartete Kunst). De fet, aquesta mostra generosa permet veure l'evolució artística d'aquest creador, compromès -com pocs- amb l'art i les seves repercussions socials; un fet que destaquen els organitzadors en assenyalar que "la seva creença en el poder subversiu de la pintura com a vehicle d'emancipació i educació va romandre indestructible fins a la seva mort". L'exposició que ofereix el Museu d'Art Modern de París, i que es podrà gaudir així mateix al Guggenheim de Bilbao del 17 de maig al 3 de setembre de 2023, reuneix 150 de les obres més significatives de l'artista, i és possible gràcies al suport d'importants col·leccions europees i americanes.

CÉZANNE

Londres, Tate Modern, fins al 12 de març de 2023

Com volent denunciar el caràcter necessàriament artificiós de la impossible reproducció de la realitat -però sense l'explicitació magritteana d’àllò enigmàtic (ceci n'est pas un pipe)- l'obra de Cézanne

desafia les lleis de la perspectiva i fins i tot de la gravetat, com demostren les nombroses fruites que als seus bodegons semblarien condemnades a caure de la taula. L'estil hieràtic i falsament atemporal dels seus jugadors de cartes, o dels seus bevedors, és igualment antològic i memorable, reminiscent d'un tipus de pintura que, tot i abordar els temes més quotidians o naturals amb suposada espontaneïtat –la famosa muntanya de St. Victoire, multiretratada en el curs de la seva carrera- no posseeix ja res d'ingenu. Capes de pintura oculten i revelen, com anticipant el cubisme, les múltiples perspectives sobre objectes o persones que mai no són, en la seva reproducció. La Tate Modern de Londres ha programat fins al 12 de març de 2023 una important mostra dedicada al postimpressionista francès, de qui recullen una afirmació altisonant, així i tot carregada de sentit: “Amb una poma, sorprendré París”. Les pretensions del jove pintor són posades en relleu i il·lustrades en aquesta exposició, que exhibeix moltes obres per primera vegada al Regne Unit. Els organitzadors destaquen “la lluita entre buscar el reconeixement oficial i unir-se als impressionistes emergents abans de perseguir sense descans el seu propi llenguatge únic”. I, afegeixen: “serem testimonis d'un artista que lluita amb allò que significa ser un pintor modern mentre roman profundament escèptic sobre el món on vivia, des de la inestabilitat política fins a una forma de vida en constant acceleració”. Tot i que el temps sembla aturar-se als seus quadres, el desafiament que contenen rau precisament en la tensió que va percebre en el seu temps; una captació de l'instant que es distancia, en realitat, del paradigma impressionista que el va inspirar, obrint les portes a una nova concepció artística.

‘TROMPE L’ŒIL’ AL MET

Nova York, fins al 22 de gener de 2023

Encara que la qüestió del trompe l’oeil pertany d’alguna manera als inicis de la pintura com a art, amb l'il·lusionisme inherent a la possibilitat de reproduir artificiosament la realitat fins a confondre els sentits -com revela el mític relat de Zeuxis i Parrasios, en context grec- va ser en el Barroc, molts segles després, ja a la Modernitat occidental,

quan es va imposar pràcticament com a gènere, en diàleg amb el del bodegó, que mostra a la “natura morta” la impossible reproducció de la vida. Exemplarment, pensem en el cistell de fruita de Caravaggio. Una segona incursió, una revisió crítica de la modernitat tindria lloc amb les avantguardes de principis de segle XX, suposant la desconstrucció del cubisme –i la proliferació de perspectives sobre un mateix objecte– una ocasió privilegiada per al desplegament de l'engany visual que referia el terme francès trompe l'oeil, com també el castellà trampantojo. Inaugurada a finals del mes d'octubre, l'exposició que ofereix el Metropolitan Museum de Nova York fins al 22 de gener del 2023 aprofundeix en aquesta tradició a priori antiacadèmica, que paradigmàticament hauria iniciat Pablo Picasso amb la salvatge representació d'una escena gens apropiada des del punt de vista del cànon artístic, com ara Les demoiselles d'Avignon. Els organitzadors expliquen a propòsit de la present exposició que pretén oferir “una visió radicalment nova del cubisme en demostrar el seu compromís amb l'antiga tradició de la pintura del trompe l’oeil. Un art auto-referencial preocupat per la naturalesa de la representació: el trompe l'oeil (“enganyar l'ull”) sedueix l'espectador amb jocs perceptius i psicològics que compliquen la separació de veritat i ficció”. Donant un nou sentit a l'antiga noció de mimesi, artistes com Georges Braque, Juan Gris o Pablo Picasso “van parodiar els clàssics dispositius de trompe l’oeil i van inventar noves formes de confondre l'espectador”. A més de pintures, escultures i collages cubistes, aquesta exposició exhibirà -per poder aprofundir en les implicacions de la nova praxi, des del contrast- exemples canònics de trompe l’oeil a la pintura europea i americana dels segles XVII al XIX.


AUGUST SANDER

Copenhaguen, Louisiana (Copenhaguen)

Un dels museus d'art contemporani més sorprenents i agradables de visitar del vell continent és, sens dubte, el que es troba al nord de la capital danesa, a la localitat costanera d’Humlebæk (perfectament connectada en tren des

de l'estació central de Copenhague), conegut com Louisiana, en honor a la dona del seu fundador, Knud W. Jensen, que va voler fer arribar als danesos les creacions dels principals artistes contemporanis. Amb els seus jardins poblats d'escultures impressionants, que el passejant descobrirà probablement meravellat -destaca, amb una vista sobre el mar, una de Henry Moore, o diferents obres d'Alexander Calder-, posseeix un fons que envejarien moltes pinacoteques i, per tant, la capacitat per oferir exposicions temporals de nivell altíssim. En aquesta temporada, entre finals de 2022 i principis de 2023 són diverses les mostres actives, totes elles recomanables. De moment ens centrem en la dedicada a un dels referents de la fotografia del segle XX, com ara August Sander (1876-1964). Són més de 250 les fotografies seleccionades d'entre la seva obra capital Menschen des 20. Jahrhunderts (“Gent del segle XX”), un “retrat grupal únic de la societat alemanya durant la República de Weimar” que els organitzadors descriuen com “un clàssic a la història de l’art i la fotografia europea”. Sander realment es va embarcar en aquest innovador projecte, amb fins documentals, a mitjans de la dècada de 1920, mogut pel desig de documentar i classificar -en les seves paraules- “totes les característiques del que és universalment humà”. El seu propòsit -recorden des de Louisiana - va ser “retratar alemanys prominents i anònims de totes les parts de la societat en un estil pictòric simple i pràctic, mentre els dividia en set categories”.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: