Agenda cultural món novembre 2018

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions

MÚSICA I 
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 11 / 18 

Sheku Kanneh-Mason cello, Isata Kanneh-Mason piano

Liverpool, 30 de novembre

El violoncel·lista Sheku Kanneh-Mason és una de les últimes sensacions del món de la música clàssica. El seu fantàstic disc de debut, Inspiration, mostrava una clarividència en el fraseig poc habitual en un jove de la seva edat i una contundent forma d'atacar partitures d'allò més dispar: des d'un concert per a violoncel de Shostakovich a la seva particular versió de No Woman no Cry , tema popularitzat per Bob Marley, sense oblidar per descomptat -signe de reconeixement- la tasca de Pau Casals, amb la sensible interpretació d'El cant del ocells. Probablement, la intervenció de Sheku Kanneh-Mason durant la cerimònia matrimonial del príncep Henry suposà el reconeixement massiu de les seves habilitats, més enllà del cercle de melòmans. A Liverpool, a principis de mes, s'ha programat un esdeveniment amb orquestra en què interpretarà el fabulós concert d'Edward Elgar, però les entrades estan exhaurides fa setmanes.

El recital que recomanem, a diferencia del que ha succeït amb la seva programació al Barbican londinenc ("Sold out") sí que té entrades disponibles, però s’ha hagut de traslladar-ho a la sala gran de l’auditori de Liverpool (“Due to high demand, this performance will now take place in the main Auditorium, and not the Music Room as previously advertised.”). Sheku Kanneh-Mason és de fet només un dels set germans, tots ells músics, que progressivament -cal preveure- podrien anar-se'n sumant a la causa i protagonitzant esdeveniments tan interessants com aquest, de moment en format duo: Sheku i Isata (piano) s'enfrontaran a un repertori virtuós i divers, amb peces de Boccherini, Debussy, Poulenc i Brahms.

Paul Badura-Skoda

Viena, 6 de novembre

Sentir Paul Badura-Skoda al Musikverein, interpretant les tres últimes sonates per a piano de Franz Schubert, pot suposar una ocasió absolutament inesborrable. Un recital triplement vienès (compositor, intèrpret i auditori), per recordar tota la vida.

El veterà pianista, nascut a Viena el 1927, va ser un dels més discrets de la generació de grans virtuosos, sense reclamar l'atenció d'una manera notòria ni beneficiar-se d'una excessiva promoció. Amb tot, els seus enregistraments són nombroses i de gran qualitat, centrades sobretot en el repertori de tradició vienesa (Mozart i Schubert). La seva praxi interpretativa destaca encara per la calidesa i la intel·ligibilitat de les línies melòdiques. Mai va voler épater a força d'un virtuosisme estrident sinó més aviat buscar la manera més natural i fluïda de lletrejar les composicions, ja fos amb un instrument d'època, fortepiano semblant als emprats pels compositors en el moment de concebre les seves peces, o amb un piano modern (el que previsiblement farà servir per arribar als oients de la sala gran de l'auditori vienès). Les tres últimes sonates de Schubert s'han entès com un testament musical, ja que les va compondre els últims mesos de vida, i es considera que són les més formalment elaborades. Per descomptat, destaquen així mateix per la presència de passatges de gran bellesa, indissimuladament melancòlics. La gestió dels materials per Schubert -la tendència a la repetició en cèl·lules- provoca no només una major consciència del fet musical per l'oient, sinó l'apercepció del timbre del propi instrument, que dialoga amb el silenci -el no-ser- d'una manera tan bonica com abismal. Ningú millor que Badura-Skoda per acompanyar-nos per la realitat de la bretxa que s'obre entre l'absència de sentit i la recerca d'una significació que hem de considerar urgent en el cas d’un Schubert conscient de la seva malaltia i de la proximitat de la fi.

Symphonieorchester des Bayerische Rundfunks

Tòquio, 22 de novembre

La Orquestra Simfònica de la Ràdio Bavaresa (Symphonieorchester des Bayerische Rundfunks), una de les més importants del vell continent, és habitual de les principals sales de concert, a tot el món. L'han dirigit noms tan fonamentals com Leonard Bernstein, Wolfgang Sawalisch, Carlos Kleiber o, recentment, Daniel Harding.

En l'actualitat el director titular és el Mariss Jansons, un músic visionari, amb una encomiable capacitat per promoure versions poderoses del repertori simfònic més complex, mantenint una impecable clarividència pel que fa a l'estructura dels monuments sonors que interpreta. Per causa d’una cancel·lació d’última hora, el carismàtic Zubin Mehta es farà càrrec del nou programa, encara centrat en l’obra de Mahler, que el 10 de novembre haurà interpretat en la seva ubicació més freqüent, la sala de concerts de Gasteig a Munic. Els intricats i excessius efectes sonors que el compositor bohemi recompon amb una inusitada valentia -aquell calidoscopi tímbric, aquella confluència de tradicions- podran escoltar-se a Tòquio junt amb l’última i grandiosa simfonia de Mozart; en un context manifestament allunyat del seu origen malgrat però que porta dècades interessant-se per les composicions, directors i intèrprets occidentals. La distància no només aporta perspectiva sinó una visió diferent sobre el mateix. Sens dubte, el context contribueix amb el significat del text, és a dir, de l’obra interpretada. Qui pogués, en aquest sentit, poder assistir a tots dos esdeveniments, tan iguals i tan diferents!

ELEKTRA

Milà, del 4 al 29 de novembre

L’escenificació de Patrice Chéreau per a l'òpera Elektra, de Richard Strauss, es recupera al prestigiós Teatre alla Scala de Milà. Es tracta de l'última contribució d'aquest metteur en scène,

molt apreciada al Festival d'Aix-en-Provence, i que també va poder ser admirada al Gran Teatre del Liceu fa tot just dues temporades. Destaca per la sobrietat de les línies i proporcions, que recorden al context grec, en què s'inspira la versió de la tragèdia per Strauss. En la versió de Milà, a més, es comptarà amb un director de primeríssim nivell, com Christoph von Dohnányi, i un elenc vocal que garanteix plenament la qualitat de les interpretacions: Ricarda Merbeth, Waltraud Meier, Michael Volle i Roberto Sacca, en els rols principals.

Teodor Currentzis y MusicAeterna

Madrid, 28 de novembre

Theodor Currentzis ha estat coronat com l’enfant terrible de la direcció, des la seva irrupció al panorama musical, els últims anys. Sembla, però, que ja ha acumulat mèrits suficients per deixar-lo de considerar com un mer revolucionari.

De fet, ha passat a formar part dels millors programes i esdeveniments -localitats esgotades en tots els seus concerts, aquest estiu, al Festival de Salzburg- mantenint, això sí, una actitud completament insubornable, que tant pot deparar èxits manifestos com versions aparentment capritxoses. La fama que li va donar la trilogia operística de Mozart n’és, encara, un bon exemple: excel·lent versió de Le nozze di Figaro, interessant Cosí fan tutte i, en canvi, un Don Giovanni decebedor. En qualsevol cas, el caràcter apassionat del director garanteix emocions fortes al concert de l’Auditorio Nacional, molt especialment en comptar amb un programa centrat en un altre provocador -o al menys renovador, parlem de Gustav Mahler- que a la seva època va fascinar a alguns i disgustar a d’altres. Calidoscòpica i sincrètica, la seva obra reuneix influències, tradicions (colors i ritmes) de procedència diversa. Tant el cicle de cançons Des Knaben Wunderhorn com la Quarta simfonia, que culmina amb un moviment cantat, són obres -les dues programades en aquesta ocasió, amb protagonisme del baríton Florian Boesch i la soprano Anna Lucia Richter- representatives de la seva manera de compondre i del seu amor per la natura, en què s'evidencia l'anhel humà de reparar l'escissió i tornar a reunir-se amb l'element originari, des d'una consciència tràgica típicament fin-de-siècle.

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 11 / 18 

Humberto Rivas. El creador d'imatges

Madrid, fins al 5 de gener de 2019

La Fundació Mapfre ofereix una exposició retrospectiva centrada en l'obra d’un dels fotògrafs més influents en el context cultural de la Barcelona de les últimes dècades de Segle XX, i en suma un dels artistes fonamentals per entendre el desenvolupament de la fotografia a Espanya. Arribat el 1976 des de Buenos Aires, Humberto Rivas va destacar per la idiosincràsia del seu llenguatge artístic. Com apunten els organitzadors, Rivas era "tot el contrari d'un 'caçador d'instants'. La seva manera de fer no tenia res a veure amb la casualitat, ni tan sols amb la falsa audàcia del voyeurisme; era un constructor d'imatges. Treballava essencialment en l'estudi amb càmera de plaques, i en exteriors ho feia pensant globalment en el conjunt del seu treball. Amb la seva obra, la fotografia espanyola s'obria a una nova forma de documentar des de la recerca de l'empremta del temps, de la cultura, de la memòria. Les seves imatges sempre incorporen la mirada de l'espectador, i en elles sempre hi ha una possibilitat de diàleg". De fet, la invitació del subjecte a ser retratat és quelcom que el mateix fotògraf va plantejar, donant a entendre la reciprocitat d'influències en el curs del procés creatiu. "Els seus personatges, que igual que els paisatges de la ciutat, segons li agradava dir, ‘el trien per ser registrats per la seva càmera’, atenen una particular contradicció: són paisatges sense persones i persones sense paisatge; o l'un o l'altre, mai junts en una mateixa imatge".

PICTURE FICTION: KENNETH JOSEPHSON AND CONTEMPORARY PHOTOGRAPHY

Chicago, fins al 30 de desembre

La sobreabundància d'imatges que diàriament ens envolta, component gairebé com un collage la realitat que es percep de continu, és reflectida de manera autocrítica a la sensacional exposició que ofereix el Museu d'Art Contemporani de Chicago,

amb un títol prou eloqüent. Picture Fiction: Kenneth Josephson and Contemporary Photography recull en gran mesura la contribució del fotògraf nord-americà. Nascut el 1932, al llarg de dècades va desenvolupar un mena de "fotografia conceptual" que transcendeix de manera autoconscient la mera captació de la realitat, per mostrar que les fotografies no són neutres, especialment no ho són quan semblen representar quelcom de forma natural. Sempre hi ha una idea que es desenvolupa, una intencionalitat més o menys conscient, i algun tipus d’artifici (en la selecció parcel·lada i excloent d’allò representat, a part de la realitat): “L'obra de Josephson se centra en les qualitats úniques d'una fotografia, específicament com es retalla, reprodueix, distribueix o arxiva. Utilitzant tècniques visuals com ara fer fotografies de fotografies, les seves imatges es glossen a sí mateixes amb un sentit d’humor cruel”. La superposició d'imatges dins del marc d'una instantània obre la possibilitat de perspectives inherent a un mirada que mai és única, fins i tot quan una sola és, en efecte, la imatge massivament reproduïda.

Egon Schiele - Jean-Michel Basquiat

París, fins al 14 de gener de 2019

Egon Schiele i Jean-Michel Basquiat, incompresos a les seves respectives èpoques per la vehemència iconoclasta de les seves obres, són reunits en l'exposició de la Fondation Louis Vuitton.

Partint d’una distància temporal evident -el primer nasqué a les acaballes de l'Imperi Austro-Hongarès, el segon a la Nova York dels anys 80- tots dos aconsegueixen qüestionar l'statu quo artístic a través d'una creativitat que s'aparta dramàticament de la calçada real, pel que fa a gustos i tècnica. El caràcter intempestiu i indomable de les seves propostes es corona míticament amb la fatalitat d'una vida breu (28 anys) com si tanta intensitat no pogués desplegar-se al llarg de més de tres dècades.

MAGIC REALISM: ART IN WEIMAR GERMANY 1919-33

Londres, fins al 14 de juliol de 2019

Perfectament conscients de la inadequació del terme "realisme màgic", els organitzadors de l'exposició centrada en l'art d'entreguerres alemany a la Tate Modern aprofiten aquesta denominació gairebé a manera de provocació

(és habitualment aplicada al tipus de literatura, produïda a Llatinoamèrica, que combina elements costumistes, a priori exempts de tota mística, amb la sorprenent presència d’allò l'espiritual o increïble, en les seves múltiples variants). Doncs el que mostren els quadres d'artistes tan coneguts com George Grosz o Otto Dix -així com d’altres menys populars, per exemple Albert Birkle o Jeanne Mammen- és una crua plasmació de la realitat menys creïble i, amb tot, real. Reflecteixen tots ells -en paraules dels organitzadors- "el canvi de l'art de l'era expressionista cap a la veracitat freda i a les imatges inquietants. En el context del creixent extremisme polític, el nou realisme reflectia una experiència social fluïda, així com mons interns d'emoció i màgia". Formes de vida comuns a la seva època, molt contrastades, es reflecteixen implacablement i amb tècniques properes a l'art més primitiu, a vegades d’aparença simplista o grotesca, desafiant fins i tot les ànsies d'experimentació de generacions prèvies. Els temes es troben igualment distanciats de la, en efecte, ja molt distant "acadèmia": des dels desastres de la primera Guerra mundial als noves maneres de diversió, en insuportable antítesi o engrescada retroalimentació, fent bo el significatiu títol emprat a manera de descripció de l'exposició, com per convidar a experiències d'alta intensitat: Encounter the uncanny and mysterious through the art of the Weimar Republic (“Trobada amb allò sinistre i misteriós a través de l'art de la República de Weimar”).

Delacroix

Nova York, fins al 6 de gener de 2019

la meravellosa exposició que el Louvre va dedicar fins al 23 de juliol a Eugène Delacroix, un dels pintors més emblemàtics del romanticisme francès, va implicar a altres pinacoteques de referència, com la del Metropolitan de Nova York, que pren el testimoni.

Aquells que no van poder gaudir-ne a la capital del país que va veure néixer l'artista, tindran ara l'ocasió de veure-la des del nou món, qui sap si amb una mirada diferent. Delacroix, que va retratar a artistes com Chopin, és apreciat per la riquesa de la seva paleta de colors i l'expressivitat del traç. Al Metropolitan podran apreciar-se llenços com l'icònic La liberté guidant le peuple. A diferencia del que es podria pensar -tenint en compte la reproducció insaciable de moltes d'aquestes obres, convertides gairebé en estampes- Delacroix no només pretén que l'espectador assisteixi a una escena, sinó que el fa partícip d'un estat d'ànim, que transcendeix els cànons del que és artísticament correcte. L'agitació, les emocions que plasma es dirigeixen a la manera de mirar del propi espectador, amb el que en molts casos aconsegueix empatitzar. No en va, és la mentalitat romàntica -tot i les avantguardes i revolucions artístiques- encara una de les més emparentades amb l'actual, caracteritzada per la recerca de vivències intenses (que, dit sigui de passada, sovint es confon amb la mera, i més aviat banal avidesa de novetats).

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: