Orfeu i Eurídice, l'òpera de Christoph Willibald Gluck sobre el mite d'Orfeu, ha conegut al llarg de la història versions fantàstiques,

algunes de les quals realitzades al Teatro alla Scala de Milà per directors d’orquestra que amb el pas dels anys s'erigirien ells mateixos en mite, com ara Wilhelm Furtwängler. El drama amb què Monteverdi va obrir el gènere operístic coneix en la seva versió del segle XVIII, realitzada per Gluck, un tractament menys angulós, de gust equilibrat i galant, com manen els cànons clàssics. Juan Diego Flórez, acompanyat d'un elenc lluminós, cantarà la cèlebre i encara impactant ària “J’ai perdu mon Eurydice”, un lament pràcticament contemporani a la inauguració del teatre milanès el 1778.

LLEGIR MÉS

Ievgueni Kissin, el jove prodigi que va enlluernar el món fa ja diverses dècades

, s'enfronta en plena maduresa a una peça cabdal del repertori per a piano, la sonata Hammerklavier, de Ludwig van Beethoven. Es tracta d’una composició absolutament nova en termes d'extensió, però, sobretot, pel caràcter experimental de molts dels seus passatges. El moviment lent ―un adagio extàtic, de recolliment místic, que sembla perfilar algun tipus de transcendència― exemplifica a la perfecció aquesta excepcionalitat. S'explica que, després de crear aquesta sonata, a la recta final de la seva vida, Beethoven es va dir “ja sé compondre”. Sens dubte, els seus atributs més trencadors seran enarborats pel pianista rus, seguidor d'una estirp d'intèrprets llegendaris (Gilels, Richter…) que han brindat versions memorables de les composicions per a teclat de Beethoven. Una selecció de peces virtuoses de Serguei Rakhmàninov ―excel·lent pianista ell mateix, tot i ser reconegut sobretot com a compositor― completaran el programa. Un programa que també podrà gaudir-se a la ciutat de Londres deu dies després, al Barbican Hall.

LLEGIR MÉS

El Design Museum de Londres, que recull l'exposició Ferrari. Under the Skin fins al 15 d'abril, explora el caràcter icònic d'aquestes màquines,

recordant els seus conductors més il·lustres ―des de Miles Davis fins a Brigitte Bardot―, els models que van marcar una època en termes estètics i tecnològics, així com les moltes carreres i campionats guanyats. El nom de Michael Schumacher encara destaca, per sobre de la majoria, i commou per la seva història personal. Des d'una perspectiva més àmplia i genealògica, l'apassionada devoció que al llarg de la història de la cultura ha experimentat l'ésser humà per la possibilitat de l'automoció parla simptomàticament del lloc privilegiat que ocupa en la creació, o ―si es prefereix― en l'àmbit de la naturalesa: capacitat per sortir de la seva natural determinació i no conformar-se amb la bipedestació, per crear artefactes que faciliten la vida i li permeten arribar a altres llocs mitjançant una inversió de temps i energia menor. Amb tot, més enllà de l'aspecte pragmàtic del disseny de vehicles eficients que promouen sense massa esforç el desplaçament (la qual cosa sembla materialitzar la noció de “motor immòbil” present ja en Aristòtil per referir-se a la divinitat), hi ha certes marques de cotxe que han marcat amb foc la consciència moderna, marques associades al luxe, a l'aventura o a la competició. Si n’hi ha una que resumeixi aquests tres vèrtexs, és Ferrari. Associada prioritàriament al color vermell, ha despertat l'admiració per tots els racons del món com a exemple del progrés i d'un determinat ―-llegeixi's “anhelat”, en general― estil de vida. Des que Enzo Ferrari va fundar l'escuderia el 1929, l'imaginari popular s'ha anat alimentant de la llegenda escrita per les seves màquines, cada vegada més perfectes i ràpides, a més de plenes de bellesa. Una de les seves frases cèlebres resumeix exemplarment aquest binomi: “Le auto da corsa non sono né belle né brutte. Diventano belle quando vincono” (“Els cotxes de carreres no són ni bonics ni lletjos. Es converteixen en meravelles quan guanyen”). Una altra cita que se li atribueix al caràcter competitiu ―“agonístic”, podríem dir pensant en el paradigma grec― que s'associa a la incontestable recerca de l'excel·lència: “Il secondo è il primo degli ultimi” (“El segon és el primer dels últims”).

LLEGIR MÉS

Henri Michaux, conegut fonamentalment per la seva activitat literària, va plasmar les seves inquietuds més íntimes a través de mitjans no solament lingüístics.

Creadors com Paul Klee, que va alternar l'expressionisme amb la tendència a l'abstracció, o Max Ernst, un dels fars del surrealisme, van avivar els seus anhels d'experimentació amb la forma i els materials, i va emprar diferents tècniques i suports. El Museu Guggenheim de Bilbao, en l'exposició titulada L'altre costat, comissionada per Manuel Cirauqui, ofereix una visió penetrant de la seva creativitat, classificant la seva obra en tres espais diferenciats: “Aparicions i fantasmisme”, en què s'explicita la demostració de formes no forçosament figuratives que esbossen una realitat subliminal i impredictible; “La vida dels signes”, una sèrie d'obres clarament inspirades per la cal·ligrafia oriental i que suggereixen un codi intuïtiu però de significació esquiva; i, finalment, la secció “Manipular la psique” en què l'experimentació a través de substàncies alteradores de la consciència ―amb finalitats especulatives i artístiques― delinea una o diverses realitats paral·leles a l'interior mateix de la persona.

LLEGIR MÉS