Agenda cultural món juny 2018

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 06 / 18 

Bach's Goldberg Variations

Londres, 17 de juny

El clavicèmbal es transforma en mans de Jean Rondeau, virtuós francès amb fama d’enfant terrible: passa de ser un instrument d’època ―per a molts oients, connotat per les seves inequívoques reminiscències d’època― a sonar com una màquina infal·lible de fer música, que en la seva alarmant exactitud alhora ofereix sorpreses en la inflexió i entonació de les frases. Aquesta dialèctica es desplega i se celebra d’una manera incomparable en la sèrie de variacions que J.S. Bach va compondre per pertorbar d’insomni del comte Keyserling. Les Variacions Goldberg ―dedicades a l’intèrpret que va haver d’assistir al mencionat aristòcrata― suposen un vertader cavall de batalla per qualsevol pianista, un must que en la visió de Rondeau augura encara aventures tonals i contrapuntístiques.   

Chamber music from the First Viennese School and Romanticism

Berlín, 18 de juny

Tres peces de càmera molt significatives, importants malgrat tenir un format inevitablement reduït

―obres de Ludwig van Beethoven, Wolfgang A. Mozart i Ernest Chausson― són programades en la sala menys coneguda de la Berliner Philharmonie per part d’un conjunt tan consolidat com l’Auryn Quartett (compta amb gairebé tres dècades d’existència rendint a primer nivell, com acrediten les seves actuacions i els premis que han rebut els seus CDs). En els tres casos, les obres programades presenten elements innovadors, o poc habituals des d’una perspectiva formal. El Quartet núm. 11 en fa menor, op. 95 de Beethoven destaca per la seva creativitat intempestiva, aliena als paràmetres de la seva època. El Quartet amb piano en sol menor, Kv 478, de Mozart, ha estat lloat per la seva escriptura concertant, com si es tractés d’un concert per a piano, ja que el pianista estableix una important sèrie de diàlegs amb el conjunt de cordes. Finalment, l’obra de Chausson va ser originalment composta com a Concert per a violí, piano i quartet de corda. El nucli dur d’aquesta proposta són els sis instruments, reuneixen l’Auryn Quartett, la violinista Carol Widmann i el pianista Alexander Lonquich, protanista també en la interpretació de l’obra de Mozart.

MUTI & YO-YO MA

Chicago, 14, 15 i 16 de juny

Intèrprets veterans i venerats, amb una trajectòria extensa i destacats per la seva presència en alguns dels episodis fonamentals de la història recent, el violoncel·lista

Yo-Yo Ma (que va tocar en la presa de possessió de Barack Obama, per exemple) i el director Riccardo Muti (Premi Príncep d’Astúries 2011) s’enfrontaran al repertori exigent i ambiciós, en què les composicions a gran escala de Shostakóvich i Prokófiev comparteixen protagonisme. El caràcter taciturn del primer es mostra especialment expansiu en el Concert per a violoncel núm. 2, mentre que la Simfonia núm. 3 de Prokófiev és un exercici fastuós de dinàmiques i colorit orquestral, que exigirà les millors virtuts de la Chicago Symphony Orchestra, una de les més importants dels Estats Units.

FREIBURG BAROQUE ORCHESTRA & BEZUIDENHOUT

Copenhagen, 3 de juny

La Freiburger Barockorchester, que durant els últims anys hem tingut la sort de poder escoltar al Palau de la Música

(el mes passat, sense anar més lluny, juntament amb Matthias Goerne i Juan de la Rubia) ha dissenyat un programa de gran interès centrat en alguns dels principals artífexs del classicisme, juntament amb el pianofortista Kristian Bezuidenhout, especialista en l’obra mozartiana. A més d’una simfonia de Haydn, es podrà gaudir d’una composició d’un dels fills de Bach, Johann Christian, potser el més influent en Mozart, de qui va ser amic. La figura del salzburguès, amb tot, destaca per damunt dels seus mestres (entre els quals també es troba, per descomptat, Haydn). En aquest sentit, els dos concerts per a piano programats en l’ocasió, malgrat ser concerts de joventut ―no pertanyen a la inigualada sèrie final― destaquen per la riquesa del seu entramat melòdic, que com a tret característic fa l’efecte de ser summament fluid en els diàlegs entre l’instrument solista i conjunt. El Concert per a piano núm. 9 en mi bemoll major, anomenat Jeunehomme (en honor a la jove Mademoiselle, una celebrada pianista amb aquest cognom), alterna passatges de dinamisme revoltós amb un moviment central, l’Andantino, en què s’anticipen les pàgines més fosques del mateix compositor. No menys creatiu i fascinant és el Concert per a piano núm. 17 en sol major, que en la versió de Bezuidenhout i la Freiburger Barockorchester promet traslladar l’oient per camins d’una expressivitat difícilment igualada pels seus contemporanis. No deixa de sorprendre que aquesta música ―que ens arriba avui com a absolutament natural, espontània― pogués, durant l’època de l’equilibri i la proporció, el classicisme, sortir-se de la praxi habitual i sonar massa exigent per a molts oients. Hi ha una cosa certa: el caràcter jocós de Mozart transcendeix el temps i té la màgica capacitat per induir emocions o canalitzar estats d’ànim.

OCNE. Ciclo Sinfónico. La Maldición de Joachim

Madrid, 22, 23 i 24 de juny

Isabelle Faust és una violinista imprescindible. Sigui quina sigui la partitura, aconsegueix repercutir en l’ànim de l’oient, pel seu fraseig espontani, ric i màximament precís.

La forma que tenen les notes d’emergir del seu Stradivarius és sempre nova, i no hi ha partitura menor per tal experiència estètica. En aquest sentit, encara que el Concert per a violí en la menor, op 53, de Dvořák no és de cap manera els més programats (el de Beethoven, Mendelssohn, Brahms, Chaikovski i fins i tot el de Berg són més freqüents), conté passatges de gran expressivitat, molt prometedors en la lectura de la Orquesta Nacional de España, dirigida per David Afkham. En la segona part assumirà un protagonisme absolut per interpretar la Simfonia Alpina de Richard Strauss, una partitura inspirada, que alterna moments d’èxtasi minimalistes amb altres d’una rotunditat i complexitat sonores que posen en joc tots els recursos de la nombrosa orquestra.

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 06 / 18 

Duchamp, Magritte, Dalí: Revolucionaris del segle XX

Madrid, fins al 15 de juliol

Tres “revolucionaris del segle XX” són reunits al Palacio de Gaviria, artistes provocadors, evidentment vinculats ―en major o menor grau― al surrealisme: Duchamp, Magritte i Dalí revelen mitjançant imatges inquietants, a vegades desconnectades de la realitat aparent, aquesta altra realitat més-que-real i per això troba a faltar la consciència natural: la veritat del sur-realisme.  Una veritat que trastoca la percepció i planteja un tipus de coneixement que transcendeix la racionalitat, de reminiscències oníriques. Per això es manifesta evidentment enigmàtica a Magritte, deformada a Dalí o irremissible, descontextualitzada a Duchamp. Els organitzadors expliquen que “La mostra és un homenatge als noms que van rompre els motlles el segle passat i van donar peu a una època de creativitat sense límits”. L’exposició ordena les peces per cinc blocs temàtics (Juxtaposicions meravelloses; Desig: musa i abús; L’automatisme i la seva evolució; Biomorfisme i Metamorfosi; i finalment, Il·lusió i paisatge oníric), entre les quals s’inclouen obres tan destacades com Le Chateau De Pirineo (1969), Assaig surrealista (1934) de Dalí, L.H.O.O.Q. (1919-1964) de Duchamp, i Main Ray (1935), de Man Ray, que alhora es complementen amb la producció d’altres egregis protagonistes d’aquella revolució artística, entre els quals es troben Max Ernst, Francis Picabia, Yves Tanguy o Alexander Calder.

Monet & Architecture

Londres, fins al 29 de juliol

La fugacitat del moment que capta la càmera fotogràfica ―sigui fixant la realitat o mostrant-se en fluctuació, en una evolució que reflecteix el moviment― reapareix en els quadres anomenats impressionistes,

que van sortir de l’estudi per plasmar la naturalesa, així com algunes activitats més quotidianes, que gairebé mai són objecte de representació pictòrica (ja que tradicionalment eren considerades insubstancials). La National Gallery de Londres mostra en la seva exposició centrada en Monet la rellevància dels elements arquitectònics, aparentment inamovibles, davant d’aquella realitat en fluctuació. Els colors proliferen amb espontaneïtat i ho envaeixen tot, se sobreposen a les façanes, i les transformen. L’espectre de la llum dilueix la visió habitual, i aporta sensació onírica que permet veure-hi diferent: l’aparença d’una realitat nova sempre s’imposa. Una realitat difícilment assolida per la pintura figurativa fins aquell moment, ja que tot i que era més precisa en la seva pinzellada, resultava menys evocadora. Agradi o no aquest estil pictòric, és admirable la contraposició, la tensió que es genera entre l’estabilitat de les figures i volums predominantment geomètrics i la llibertat contagiosa del cromatisme de la naturalesa.

Cézanne Portraits

Washington, fins al 8 de juliol

Paul Cézanne és, juntament amb Van Gogh i Gauguin, un dels pintors més influents en les avantguardes. Tots ells van canviar la manera de representar l’espai i la figura,

i van deixar enrere l’ordre acadèmic, que els impressionismes ja havien qüestionat. En el seu vessant de retratista, Cézanne aplica la mateixa manera de compondre el volum, a partir de facetes de tonalitats diverses. La realitat de la imatge reproduïda la recompon l’espectador, qui porta el segell de realisme que en la tela s’intueix com a desfiguració. Per això la present exposició, la primera dedicada exclusivament als retrats de Cézanne, resulta especialment interessant. A la National Gallery of Art de Washington, fins al 8 de juliol, es mostren unes seixanta obres, en les quals apareixen coneguts i amics del pintor, qui no realitzava aquest tipus d’obra per encàrrec. Potser per això, més enllà de la reproducció de l’aparença, la pintura de Cézanne ofereix un accés privilegiat al caràcter dels seus models.

Yours Anne. A girl’s diary makes history

Colònia, fins a l'1 de juliol

Conèixer la història del nostre continent, fins i tot en els seus moments més sinistres i vergonyants, és el mínim ―gairebé una obligació moral― si es vol evitar repetir-la.

El drama de l’Holocaust, i la consegüent depuració de responsabilitats dels que van perpetrar crims en contra de la humanitat, permet abismar-se en la dimensió més inacceptable ―per inhumana― de la naturalesa humana. Les societats madures són aquelles en les quals els individus no giren l’esquena a l’horror, sinó que el contemplen amb una actitud d’empatitzar amb les víctimes. Una mirada que es contraposa diametralment a la de la pura morbositat; que és la que observa la mort aliena amb curiositat, com a cosa que desperta l’interès des del més ferm descompromís. Fins al dia 1 de juliol, el NS-Dokumentationszentrum (Centre de Documentació sobre el Nacionalsocialisme de Colònia) presenta materials que il·lustren la vida d’Anna Frank en el context de la República de Weimar, durant l’apogeu del nacionalsocialisme i les fatídiques conseqüències que va suposar per a una gran part de la població. A l’imaginari popular, Anne Frank és coneguda pel diari que va començar a escriure l’any 1942. És la noia sensible i intel·ligent que reflexiona sobre unes circumstàncies difícilment expressables a través de paraules. La seva mirada innocent repercuteix en el lector d’una manera insòlita, ja que assisteix al relat de fets el final tràgic dels quals ja coneix, però que són ignorats d’inici per la seva autora: “Per algú com jo és una sensació molt estranya escriure un diari. No només perquè mai he escrit, sinó perquè tinc la impressió que més tard ni a jo ni a cap altra persona li interessaran les confidències d’una col·legiala de tretze anys”.

DE CALDER À KOONS, BIJOUX D’ARTISTES.

París, fins al 8 de juliol

Les inquietuds artístiques d’alguns dels principals creadors del segle XX també es van manifestar en el terreny del disseny de joies. Objectes íntims que representaven

el poder ―pel valor en principi atorgat als materials, metalls i pedres precioses― i que en el segle XX, com demostra la present exposició, poden ser substituïts per la concepció artística, valuosa en si mateixa: la realització d’una idea que els dona valor, convertits en petites (i portàtils) obres d’art, que contribueixen a l’aparença de qui les porta. El nom de l’exposició, De Calder a Koons. Bijoux d’artistes. La collection idéale de Diane Venet, al Musée des Arts Décoratifs fins al 8 de juliol, recorda només dos dels artífexs concertats en l’ocasió, però hem d’afegir altres il·lustres, creadors que innoven ―o transgredeixen d’una manera flagrant― la concepció artística tradicional, com ara Pablo Picasso, Max Ernst o Louise Bourgeois.

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: