Agenda cultural món juliol 2022

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

01 / 07 / 22

LA JOVE ORQUESTRA D'UCRAÏNA

Berlín, Philarmonie, 3 de juliol

Un esdeveniment de gran pes simbòlic, el que s'ha organitzat a la Philarmonie berlinesa. La Youth Symphony Orchestra of Ukraine tocarà amb l'alemanya Bundesjugendorchester, dirigides totes dues pel jove director ucraïnès Artem Lonhinov. Es tracta d’un concert amb una important càrrega reivindicativa, pensat així mateix per donar suport a les persones més afectades pel conflicte. Per això, s'ha facilitat un compte on fer donacions. A l'apartat pròpiament musical, les obres concertades tenen un gran atractiu i ofereixen així mateix la possibilitat de ser llegides en clau simbòlica. Des de l'obertura del ballet Les criatures de Prometeu que Beethoven va compondre inspirat pel mite emancipador, fins a la simfonia d'un dels principals reivindicadors del folklore i les identitats nacionals a través de la música. Ens referim a Antonín Dvořák, artífex de la celebrada simfonia “Del nou món” -la Novena- i que també es va lluir amb la composició de la seva emotiva i grandiosa Vuitena, l'obra que es podrà escoltar en aquesta ocasió. Entre totes dues, potser el moment més especial, però, tindrà lloc amb la interpretació de Grazhyna, op. 58, del compositor ucraïnès Borys Ljatoschynskyj (1895–1968). Una obra que s'articula en dos moviments enllaçats Andante sostenuto – Allegro risoluto con amb una durada aproximada de vint minuts, i que descriu l'heroica lluita dels lituans contra els teutons.

NICK MULVEY

New York, Mercury Lounge, 11 de juliol

Per partida doble, exhaurides les entrades a la sessió de les 18:00, actuarà el cantautor folk Nick Mulvey al Mercury Lounge de Nova York també a les 21:00. Es tracta d´un músic carismàtic, amb una formació peculiar, que el porta a fusionar eventualment ritmes i estils. D'origen britànic, Mulvey va créixer

a Cambridge i va assistir al Chesterton Community College i al Long Road Sixth Form College. No només es va instal·lar a l'Havana per estudiar música i art només amb 19 anys, sinó que en tornar al Regne Unit va decidir matricular-se a l'Escola d'Estudis Africans i Orientals de la Universitat de Londres per estudiar Etnomusicologia. Durant els seus estudis coneixeria els membres de Portico Quartet, amb qui va obtenir ja cert reconeixement. En la seva trajectòria individual ha publicat tres àlbums, l'últim -New Mythology- que en gran manera serà el que presenti als seus concerts novaiorquesos. Veu i guitarra encara porten el pes, amb temes que aborden la interrelació d'home i natura, amb sonoritats orgàniques –evocadores d'un ordre còsmic– i una prestació coral que potencia el sentit de pertinença.


MOZART A SALZBURG

Salzburg, 30 y 31 de julio

El prestigiós Festival de Salzburg, que en aquesta edició acull les millors orquestres de l'antic continent i noms tan importants com els de John Eliot Gardiner, Theodor Currentzis, Christian Thielemann o Jordi Savall (al capdavant dels conjunts

Capella Reial-Concert des Nations, interpretant en dues dates consecutives el Messies de Händel, que ja ha penjat el cartell de sold out), dedicarà diversos concerts a la interpretació de peces creades pel geni que va néixer en aquesta ciutat el 27 de gener de 1756. A més d'incloure composicions a alguns programes dels concerts vespertins, les diverses matinées mozartianes són ocasions meravelloses per submergir-se íntegrament en el seu cosmos. La del 30 i 31 de juliol (a l'agost se'n donaran d'altres, amb programes diferents i també de gran interès) proposa el gloriós tríptic de simfonies amb què Mozart conclou la seva aportació al gènere. L’Orquestra del Mozarteum de Salzburg, dirigida per Riccardo Minasi, interpretarà d’11 a 13.00 aproximadament la Simfonia núm. 39 en el meu bemoll major, Kv 543, coneguda pels seus contrastos tonals, tímbrics i rítmics, la perfectament orgànica i dramàtica, preromàntica Simfonia núm. 40 en sol menor, Kv. 550, i la majestàtica i poderosa Simfonia núm. 41 en do major, Kv. 551, no per casualitat anomenada “Júpiter”.

ECLECTICISME AL BARBICAN

Londres, Barbican, 9, 17 i 30 de juliol

El centre de cultura londinenca acull aquest mes de juliol tres artistes de formació i carrera dispar, reunits no obstant per l'autenticitat de les seves propostes. El dia 9 de juliol La cantant, compositora i actriu Jane Birkin interpreta temes del seu àlbum més íntim: Oh! Pardon tu dormais… Es tracta

d'un treball introspectiu, “amb lletres que reflecteixen una perspectiva marcada per la batalla però encara optimista, que cobreix sentiments difícils, com l'angoixa i el dolor, i la seva acceptació final”, expliquen els organitzadors. No menys consagrat, el cantant, compositor i músic brasiler Gilberto Gil presenta el dia 30 de juliol el seu darrer projecte Nós A Gente. En principi, s'ha penjat el sold out, però no és improbable que a última hora es pugui trobar alguna entrada. Envoltat a l'escenari pels amics i familiars musicals més propers, el guanyador del premi Grammy Llatí 2018 ofereix una combinació de pop, música clàssica i bossa nova. La seva proposta musical pot ser perfectament qualificada amb els termes com una celebració de la cultura afrobrasilera. Els organitzadors, a més, recorden que, amb una discografia que abasta més de 50 anys i 60 àlbums d'estudi fins ara, la carrera de Gil es va expandir des de les arrels de bossa nova per reflectir la seva consciència política i activisme social. “La seva inspiració prové d'una font rica, inclòs el reggae a què va estar exposat durant la seva estada a Londres com a exiliat. Gil eventualment va portar les seves activitats polítiques i socials a un rol oficial, servint com a Ministre de Cultura de Brasil de 2003 a 2008”. Finalment, recomanem un fenomen musical potser menys conegut per la majoria, com és el cas de Sofiane Pamart, que ja ha estat batejat com el “Rei del piano”. El prodigi francès, que actua el 17 de juliol -per primera vegada al Regne Unit-, va estudiar al Conservatori de Lille, on va obtenir una medalla d'or. Amb una estètica personal que semblaria pròpia del rap, la seva proposta musical és rica en sonoritats minimalistes, summament evocadores. D’ell s'ha escrit: “Unit a una energia i un vigor que no es veuen sovint a la música de piano sol, també hi ha un ambient de somni d'un altre món entreteixit a través del seu so, que té una clara influència de Claude Debussy, Erik Satie i Philip Glass”. Des del Barbican, en aquest sentit, expliquen: “Trencant els codis elitistes del piano clàssic i creuant gèneres a la perfecció, Sofiane Pamart ha estat aclamat pels fanàtics de la música des del seu debut, amb una sèrie de concerts amb entrades esgotades. En viu, el seu estil natural i el seu carisma brillen, deixant el seu públic embadalit”.


OLAFUR ARNALDS

París, Olympia, 7 de juliol

Un dels músics de la nova fornada que beu de la font del minimalisme, practicat així mateix amb ampli reconeixement per noms com Max Richter o el seu malaguanyat paisà, el també islandès Johann Johansson,

és Ólafur Arnalds. Com aquells, ha interactuat amb músics clàssics i també ha participat en la confecció de bandes sonores -potser no tan impactants, certament, com les d’Arrival o Leftovers- demostrant en qualsevol cas una tremenda sensibilitat, contrastada en feines com Re.·member, del 2018. Després d'haver-se cancel·lat molts dels seus espectacles per la pandèmia, la gira 're:act' el porta de tornada. A la parisenca sala Olympia es podrà escoltar la seva proposta artística, on convergeixen elements tradicionals amb una discreta dosi d'experimentació, de regust nòrdic, que incorpora el silenci com a element fundacional. Els organitzadors recorden algunes de les eines que posarà en joc per recrear la seva característica atmosfera, on s'habilita o suggereix la pràctica d'una experiència meditativa: “Al costat de l'arsenal de pianos i sintetitzadors d'Ólafur hi ha el seu característic quartet de cordes i un percussionista en viu. S’escoltarà també el seu revolucionari piano Stratus, creant harmonies inesperades i seqüències melòdiques sorprenents que fan única cada interpretació”.


EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

01 / 07 / 22

SANDER I LA ‘NOVA OBJECTIVITAT’

París, Pompidou, fins al 5 de setembre

El terme “Nova objectivitat” (Neue Sachlichkeit), encunyat per l'historiador de l'art Gustav Friedrich Hartlaub, director de la Kunsthalle Mannheim, va servir per titular una gran exposició el 1925 basada en una desconcertant forma de realisme. Des de llavors, van proliferar els debats estètics a Alemanya, que assenyalaven la desaparició gradual de l'expressionisme a favor d'una pintura més objectiva i així i tot descarnada, en la seva plasmació material de la realitat i de l'actitud dels habitants de les grans urbs. La mostra organitzada pel Pompidou sobre l'art i la cultura d'aquella “nova objectivitat” a Alemanya -amb la presència d’artistes com ara Otto Dix, Georges Grosz o Hannah Höch- és la primera visió panoràmica  d'aquest moviment artístic realitzada a França. Una mostra completa, que no només inclou pintura i fotografia, sinó que també reuneix arquitectura, disseny, cinema, teatre, literatura i música, gèneres artístics complementats per la mirada del fotògraf August Sander. Els organitzadors del Pompidou assenyalen que la seva obra Homes del segle XX establí com a principi estructural “el motiu d'un tall transversal a través d'una societat com a espectacle dins d'un espectacle". Una exposició pluridisciplinar, que contraposa formats i tècniques seguint una estructura en 9 apartats, “vinculats als grups i categories socioculturals creats per August Sander”. Aquesta especulació suposa un retorn a la història d'Alemanya des de la nostra agitada perspectiva; és a dir -precisen- "en el context d'una Europa contemporània de moviments populistes i societats divergents en plena revolució digital, que convida a observar ressonàncies polítiques i analogies mediàtiques entre les situacions d'ahir i avui".

WINSLOW HOMER AL MET

Nova York, Met, fins al 31 de juliol

Últim mes per descobrir l'obra de Winslow Homer (1836–1910), que protagonitza una important exposició al Met de Nova York. Sota el títol Crosscurrents, la mostra és eloqüentment il·lustrada amb una pintura

en què l’artista plasma la lluita de l'home davant dels elements de la natura: apareix una barca amb el pal trencat, a la deriva, entre onades a punt de desbocar-se i taurons famolencs mentre la mirada angoixada del navegant es fixa, concentrada, en un punt incert, esquivant la de l’espectador. El pintor nord-americà, celebrat per les seves pintures que reprodueixen poderosament la vida i el paisatge nord-americans, encara és un focus d'interès per a molts. La novetat de la present exposició rau en la reconsideració de la seva obra “a través de la lent del conflicte, un tema que travessa la seva prolífica carrera –ens recorden els organitzadors–. Una fascinació persistent per la lluita impregna el seu art”. El conflicte és captat en el paisatge natural, amb escenes marines o recreacions tropicals, però també humà, recopilant narratives protagonitzades per soldats i antics esclaus, escenes dramàtiques de rescat i caça. Composta d'un nombre elevat de peces, concretament 88 olis i aquarel·les, l'exposició -que porta un títol traduïble com a “encreuament de corrents” o “corrents creuats”- reflecteix una intersecció no exempta de violència, “la visió crítica més gran de l'art i la vida” per Winslow Homer.

POP ART CULTURE

Madrid, CentroCentro, fins al 18 de setembre

El centre d'art madrileny que porta el nom redundant de CentroCentro es reivindica com un espai de trobada intercultural, una gran plaça pública per al ciutadà i un escenari de participació, acció, lleure i

aprenentatge. Els seus interessos no queden relegats a una sola àrea, sinó que destaquen pel caràcter transversal i pluridisciplinar: “des del disseny i la il·lustració, des de l'arquitectura i l'urbanisme, des de la poesia i la literatura, des de la moda i les arts, CentroCentro té com a objectiu formalitzar propostes, reflexions que tractin elements de canvi de costums, usos urbans, fluxos i relacions socials”, expliquen els organitzadors. En l'ocasió ofereix una de les mostres més interessants de l'estiu, dedicada al tipus d'art que es va fer popular -de manera no menys redundant- a través del qualificatiu de Pop Art. Moviment vinculat a la comunicació de masses i la publicitat, que en realitat apareix a Anglaterra la dècada dels 50 com “un nou corrent artístic davant de l'expressionisme abstracte, considerat buit i elitista, i aviat s'estén als Estats Units –recorden els organitzadors- on arriba a la seva projecció més gran”. Com és sabut, les tècniques emprades contrasten amb les considerades acadèmiques, i s'inspiren en la cultura popular, suports o manifestacions artístiques com el còmic, el cartell publicitari, la fotografia, i altres formes de reproducció tècnica que se'n deriven, com collages, fotomuntatges, etc. Els noms dels artistes reunits en la mostra són els més importants d'aquest corrent. Pensem en Roy Lichtenstein (Nova York, 1923 – 1997), Robert Rauschenberg (Texas, 1925 – Florida, 2008) i Andy Warhol (Pittsburgh, 1928 – Nova York, 1987), dels quals es poden gaudir diverses obres. La qüestió fonamental que hi ha darrere de les seves contribucions, en la tergiversació definitiva d'art elevat i manifestacions populars, és que l'estatut d'obra d'art no és inherent a la mateixa cosa sinó a la seva consideració, com a digne de veneració. La mostra -expliquen des de CentroCentro- “constata la importància de la cultura de masses, que avui ja és una expressió del quotidià en els àmbits públics i privats. Introdueix el consum i la matèria a l'imaginari col·lectiu de les societats avançades. I passa pàgina a l'inconclús llibre de la història de l'Art, on cal esperar-ho tot”.

CRISTINA IGLESIAS

Londres, Gagosian Gallery, fins al 30 de juliol

Una cita de l'escultora basca, ubicada a l'inici de la presentació per la Gagosian Gallery, adverteix de manera sintètica i ajustada el seu propòsit artístic: “Les meves peces tenen històries, amb inicis i finals,

que descriuen llocs imaginaris”. Pot xocar el caràcter narratiu de realitats inexistents, i no obstant visibles, que impacten per la seva redundant i inabastable materialitat. Els organitzadors de la mostra assenyalen que “durant dècades, Cristina Iglesias ha evolucionat i desenvolupat un vocabulari escultòric distintiu que uneix l'arquitectura, la literatura i les influències culturals específiques del lloc en entorns construïts immersius, escultures autònomes i obres de paret. Empra un llenguatge formal que uneix allò abstracte amb allò natural i allò artificial, plasmat en diversos materials que inclouen metalls, pedra, ceràmica i formigó”. La seva originalitat rau, en gran manera, en la dialèctica que reuneix elements antitètics, la profunda quota d'abstracció amb l'absoluta certesa d'una cosa que és, inequívocament, sense que el seu significat pugui ser completament explicitat. "Des d’estructures barroques astutament mecanitzades fins a laberints, pantalles, pous profunds, redefineixen poèticament l’espai fusionant l’interior i l’exterior per produir nous i inesperats llocs sensorials per l’espectador". Les soldadures d'alumini interactuen amb el suggeriment de matèria reminiscentment vegetal i amb la realitat ficcional dels cyborgs, component éssers híbrids, rics en detalls, que interpel·len el visitant, que envolta les conformacions escultòriques. La seva obra ha estat exposada a galeries de tot el món i emplaçaments altament transitats -fins al desembre del 2022 es pot gaudir al Madison Square Park de Nova York, per exemple-, per la qual cosa la selecció que ofereix fins al 30 de juliol la Gagosian Gallery mereix sens dubte una visita.

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: