Agenda cultural món gener 2021
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 01 / 21
Dante en música
Roma, 21 i 23 de gener
El 2021 es compliran els 700 anys de la mort de Dante Alighieri, una data assenyalada pels organitzadors de l'esdeveniment i per a molts italians. Un esdeveniment que, donada la transcendència universal del personatge -influent en el paradigma amorós d'occident i en la cosmovisió de la vida eterna, per l'espiritualitat cristiana-, certament val la pena considerar. El concert que temàticament articula la celebració, dirigit per Gianandrea Noseda, compta amb dues obres inspirades per la Commedia de Dante (a la qual, segons sembla ser, Bocaccio va afegir l'adjectiu "Divina"), sobretot per la secció més truculenta i cridanera, l'infern. El compositor contemporani Thomas Adès li ha dedicat l’obra Dante: Inferno, seguint una tradició que es remunta com a mínima al segle XIX. Franz Liszt, reconegut per la seva fascinació per les sonoritats demoníaques, ja va crear una Simfonia Dante amb cor -a la manera de la Novena, o de la seva pròpia Simfonia Faust-, composta d'Infern i Purgatori, i a la qual li falta només l'esfera extàtica i beatifica corresponent al cel, coneguda com a Paradís. Es creu que va ser Richard Wagner, casat amb la seva filla, qui el va persuadir de compondre aquesta secció, per estar fora de l'abast de les possibilitats humanes. Amb tot, el Magnificat, cantat per un cor de veus femenines i inclòs a la secció del Purgatori, assenyala el camí de l'ascensió final.
Bruckner per Heras-Casado
Madrid, 28 de gener
Una única obra en el programa, però de pes ontològic. Ni més ni menys que la Novena simfonia d'Anton Bruckner, l'última composició simfònica que va acabar, perpetuant la coneguda "maledicció de les Novenes" (Gustav Mahler seria un altre
dels que la patiria). Es tracta d'una peça en tres moviments d'extensió considerable, com és costum en Bruckner, que inclou moments de lentitud misteriosa (l'Adagio final), evocadors de la seva sensibilitat espiritual, així com d'altres que són pur esquinçament. És el cas del moviment segon (Scherzo), que va emprar el cineasta Ingmar Bergman en una escena de la seva última pel·lícula, Saraband, de 2003. I, amb tot, quasi per sobre del mateix programa destaca el nom del director convidat: Pablo Heras-Casado un dels músics més cotitzats internacionalment, que es rifen les principals orquestres, es posa al capdavant de l'Orquestra Simfònica de Madrid per oferir una lectura vibrant i poderosa, electritzant i profunda, com les que ha obtingut prèviament amb conjunts tant dissimilis, però igualment acreditats, com poden ser la Filharmònica de Berlín o la Freiburger Barockorchester.
Mozart week
Salzburg, 23 i 30 de gener
La setmana que la ciutat de Salzburg dedica des de 1956 al seu fill més il·lustre, per celebrar el seu naixement (el 27 de gener de 1756), compta en la present edició amb diversos esdeveniments dignes de menció, com els protagonitzats per Daniel
Barenboim. Dos concerts, el23 i el 30, en què dirigirà l'Orquestra Filharmònica de Viena i interpretarà un generós nombre d’obres de Mozart. En total, tres concerts per a piano, una ària amb piano obbligato -"Ch'io mi scordi di te?"- i una per a soprano - "Chi sà, chi sà"-, a més de tres simfonies. Cap d’aquestes són peces menors, començant pels concerts per a piano 24, 25 i 26, que proposen diàlegs simfònics d'envergadura. Barenboim demostrarà la seva qualitat com a solista, però també com a director. El mateix Mozart tenia el costum de dirigir des del teclat, cosa que explica la dimensió meravellosament intricada del teixit concertant. Les simfonies programades poden no ser les més conegudes, però sí que resulten excepcionals per la seva expressivitat i dramatisme, tant l'apassionada Simfonia núm. 25 -composta per Mozart a una edat incomprensiblement primerenca- com la no menys dinàmica però sí més lleugera Simfonia núm. 33. Sense oblidar aquella que precedeix al seu gloriós tríptic final: la Simfonia núm. 38, recordada com "Praga" per la dedicatòria a la ciutat en què va triomfar el seu Don Giovanni, i amb la qual l'obra comparteix atmosfera, especialment en el seu moviment d'obertura.
.
La setmana que la ciutat de Salzburg dedica des de 1956 al seu fill més il·lustre, per celebrar el seu naixement (el 27 de gener de 1756), compta en la present edició amb diversos esdeveniments dignes de menció, com els protagonitzats per Daniel
Barenboim. Dos concerts, el23 i el 30, en què dirigirà l'Orquestra Filharmònica de Viena i interpretarà un generós nombre d’obres de Mozart. En total, tres concerts per a piano, una ària amb piano obbligato -"Ch'io mi scordi di te?"- i una per a soprano - "Chi sà, chi sà"-, a més de tres simfonies. Cap d’aquestes són peces menors, començant pels concerts per a piano 24, 25 i 26, que proposen diàlegs simfònics d'envergadura. Barenboim demostrarà la seva qualitat com a solista, però també com a director. El mateix Mozart tenia el costum de dirigir des del teclat, cosa que explica la dimensió meravellosament intricada del teixit concertant. Les simfonies programades poden no ser les més conegudes, però sí que resulten excepcionals per la seva expressivitat i dramatisme, tant l'apassionada Simfonia núm. 25 -composta per Mozart a una edat incomprensiblement primerenca- com la no menys dinàmica però sí més lleugera Simfonia núm. 33. Sense oblidar aquella que precedeix al seu gloriós tríptic final: la Simfonia núm. 38, recordada com "Praga" per la dedicatòria a la ciutat en què va triomfar el seu Don Giovanni, i amb la qual l'obra comparteix atmosfera, especialment en el seu moviment d'obertura.
.
Sisenes simfonies
París, 22 de gener
Tenint en compte les restriccions o cancel·lacions de moltes sales, optem per recomanar un segon concert a la Philarmonie de París, on l'activitat s'està veient poc alterada. Un concert profundament clàssic, amb la programació de l'última simfonia de Txaikovski,
"Patètica". Sobrenom qualificatiu, potser una mica exagerat -com en tantes ocasions- que ha sobreabundat en la seva popularitat, i que en tot cas recull l'agitació emocional i els tons eventualment lúgubres d'una obra que serà dirigida per Santtu-Matias Rouvali, jove promesa de la direcció orquestral. El músic finlandès s'encarregarà així mateix d'oferir una lectura de regust autòcton d’una altra gran "Sisena", concretament la composta pel seu compatriota Jean Sibelius. Però no serà només música canònicament clàssica, la que s’escolti. Entre totes dues simfonies intervindrà Bryce Dressner, amb la seva obra Wires, per a guitarra elèctrica i orquestra. Un creador de música contemporània, que ha participat en importants bandes sonores i ha gravat per a la discogràfica Deutsche Grammophon.
Tenint en compte les restriccions o cancel·lacions de moltes sales, optem per recomanar un segon concert a la Philarmonie de París, on l'activitat s'està veient poc alterada. Un concert profundament clàssic, amb la programació de l'última simfonia de Txaikovski,
"Patètica". Sobrenom qualificatiu, potser una mica exagerat -com en tantes ocasions- que ha sobreabundat en la seva popularitat, i que en tot cas recull l'agitació emocional i els tons eventualment lúgubres d'una obra que serà dirigida per Santtu-Matias Rouvali, jove promesa de la direcció orquestral. El músic finlandès s'encarregarà així mateix d'oferir una lectura de regust autòcton d’una altra gran "Sisena", concretament la composta pel seu compatriota Jean Sibelius. Però no serà només música canònicament clàssica, la que s’escolti. Entre totes dues simfonies intervindrà Bryce Dressner, amb la seva obra Wires, per a guitarra elèctrica i orquestra. Un creador de música contemporània, que ha participat en importants bandes sonores i ha gravat per a la discogràfica Deutsche Grammophon.
Schubert pòstum
París, 31 de gener
El menys conegut dels tres cicles de Lieder de Franz Schubert representa, amb tot, una meravellosa col·lecció de temes, compilats sota l’evocador títol de "Cant del cigne", en tractar-se d’una mena de testimoni últim
del seu art. Cançons compostes en l’època de maduresa, revelen la sensibilitat romàntica d'un creador celebrat sobretot per la seva habilitat per vocalitzar musicalment afectes, en molts casos gràcies a poemes d'autors com Müller (els meravellosos cicles de La bella molinera o el Viatge d'hivern). En el seu darrer cicle, Schwanengesang, els inspiradors són Ludwig Rellstab i -més conegut- Heinrich Heine; els autors dels poemes, entre els quals destaca la “Serenata” (Ständchen) del primer d'ells. A la Philarmonie de París es trobaran dos especialistes en aquest repertori, amb una llarga i acreditada trajectòria en comú. Els organitzadors de l'esdeveniment recorden que la seva aliança artística data de 1988. Una col·laboració que descriuen com a un "vincle especial, tant musical com humà. El mateix Gerhaher ha explicat, al respecte: "No pensem en termes de cantant i acompanyant: és música de cambra vocal".
El menys conegut dels tres cicles de Lieder de Franz Schubert representa, amb tot, una meravellosa col·lecció de temes, compilats sota l’evocador títol de "Cant del cigne", en tractar-se d’una mena de testimoni últim
del seu art. Cançons compostes en l’època de maduresa, revelen la sensibilitat romàntica d'un creador celebrat sobretot per la seva habilitat per vocalitzar musicalment afectes, en molts casos gràcies a poemes d'autors com Müller (els meravellosos cicles de La bella molinera o el Viatge d'hivern). En el seu darrer cicle, Schwanengesang, els inspiradors són Ludwig Rellstab i -més conegut- Heinrich Heine; els autors dels poemes, entre els quals destaca la “Serenata” (Ständchen) del primer d'ells. A la Philarmonie de París es trobaran dos especialistes en aquest repertori, amb una llarga i acreditada trajectòria en comú. Els organitzadors de l'esdeveniment recorden que la seva aliança artística data de 1988. Una col·laboració que descriuen com a un "vincle especial, tant musical com humà. El mateix Gerhaher ha explicat, al respecte: "No pensem en termes de cantant i acompanyant: és música de cambra vocal".
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 01 / 21
Surrealisme al CaixaForum
Madrid, fins al 21 de març
La varietat d'artistes concertats en l'exposició Objetos de deseo. Surrealismo y diseño -noms com els de Gae Aulenti, Björk, Claude Cahun, Achille Castiglioni, Giorgio de Chirico, Le Corbusier, Salvador Dalí, Isamu Noguchi o Meret Oppenheim- dóna a entendre el caràcter pluridisciplinari de l'interès pel disseny, a través de la creació d'objectes no poc extravagants, que abalisen el camí que manifesta el que quotidianament és elidit; allò que només gosa aparèixer-se en somnis, codificat en un llenguatge tant personal com equívoc per a la consciència diürna. El surrealisme es va proposar sortejar la censura de la moral establerta i els filtres de l'ego per desentranyar precisament aquesta vivència personalíssima o "sobre-real" mitjançant llenguatges diversos, des del cinema a la poesia, passant òbviament per la fotografia o la pintura. Per aquest motiu el desig, un dels tabús fonamentals bona part de segle XX, aflora i pren la forma d'objectes impossibles, en apassionant conflicte amb la lògica del disseny funcional: llums fetes de miques de vaixelles o coronant el cap d'un cavall, tauletes amb rodes de desplaçament inviable, una habitació amb objectes desproporcionats, o un crani d'animal salvatge transformat en tetera... Objectes provinents en molts casos del Vitra Design Museum, que no es poden interpretar en sentit únic, sinó a través de la xarxa de significacions inconscients que metafòricament constitueixen la nostra noció de "realitat". Salvador Dalí, autor de creacions tan singulars com el Telèfon Llagosta -també al·ludit com "telèfon afrodisíac"- expressà, gairebé a tall de manifest: "podem fer real el que és fantàstic, i aleshores és més real que el que existeix de veritat".
"Quadriennale" romana
Roma, fins a la primavera
Tot i que inicialment estava programada fins a mitjans de gener, la programació de la Quadriennale di Roma, una de les cites ineludibles de l'art contemporani a Itàlia, es podrà visitar fins ben entrada la
primavera. Al Palazzo delle Esposizioni les obres i instal·lacions dialoguen amb l'arquitectura neoclàssica, potenciant la funció de l'art, que l'alcaldessa de Roma, Virginia Raggi, ha assenyalat com a fonamental en el nostre moment: "És un senyal de reinici en un moment històric sense precedents (...) l'art és una eina molt poderosa al servei de les persones". Una idea que ha ratificat el ministre de Patrimoni Cultural, Dario Franceschini, subratllant la vocació d'una institució cridada a investigar i restaurar la creativitat italiana: "la Quadriennale serà sens dubte un pilar de la reconstrucció cultural nacional. La dissetena edició és el resultat d'un llarg i meditat treball, realitzat en els últims tres anys pels comissaris, en una relació constant i profunda amb els artistes i una contínua comparació amb el preciós arxiu de la institució històrica".
Matisse, com una novel·la
París, fins al 22 de febrer
Fins al 22 de febrer, l'exposició monogràfica que el Centre Pompidou dedica a Matisse pot visitar-se també virtualment, amb la possibilitat de visualitzar moltes de les seves obres en línia, i una abundant i detallada informació. El títol, Matisse,
com una novel·la, ofereix un recorregut cronològic per la ingent producció de l'artista francès, de qui s'exposen més de dues-centes trenta obres i setanta documents i arxius. "La importància d'un artista -va declarar Matisse- es mesura per la quantitat de nous signes que introdueix en el llenguatge plàstic". Certament, la varietat de suports i tècniques, però sobretot a reducció de les línies i el cromatisme dels seus motius han deixat empremta i influït en gran manera en la concepció de la pintura i el disseny dels interiors en la segona meitat de segle XX.
Gerhard Richter
Viena, fins al 3 de març
L'art de l'alemany Gerhard Richter (1932, Dresden), internacionalment reconegut com el pintor viu més important, pot contemplar-se en l'exposició del Kunstforum, centrada en els seus paisatges. Es tracta en la primera retrospectiva que s'endinsa d'una manera tan intensiva en aquest gènere, alineant l'artista amb una fecunda tradició centreeuropea.
A més d'un gran nombre d'olis, s'exhibeixen dibuixos, gràfics impresos, fotografies, llibres d'artista i objectes que reflecteixen el seu tractament de la qüestió del paisatge des de la dècada de 1960. L'exposició s'estructura en cinc grans apartats temàtics i part dels paisatges que Richter va realitzar a partir de motius fotogràfics propis o trobats per casualitat i que mostren una estètica decididament fotogràfica. Richter expressa un "anhel" i un "somni de l'ordre clàssic i l'Edat d'Or" en nombrosos paisatges atmosfèrics, que recorden l'art de Caspar David Friedrich. Reflexiona sobre el potencial perdut d'un estil de pintura que podria haver-se practicat en l'època romàntica. El paisatge juga un paper clau també en el desenvolupament de la pintura abstracta de Richter: especialment en els anys seixanta i setanta va produir quadres fortament abstractes de muntanyes, parcs, constel·lacions i el mar. Aquestes obres evidencien l'oscil·lació entre paisatges renderitzats de manera realista i l'ús subjectiu del material amb pinzellades àmplies i pastoses. L'exposició presenta així mateix les seves obres abstractes, amb sobreimpressions, en què aplica pintura a l'oli sobre la superfície de pintures de paisatges, fotografies i gràfics impresos de forma no representativa. Els dos nivells simultanis de realitat conflueixen, paradoxalment, creant una simbiosi propera i subtil; una unitat interconnectada, carregada d'una tensió que es genera per l'oposició de les diferents formes de producció. Això dóna com a resultat una sorprenent ambivalència entre realisme i subjectivisme, d'aparença i realitat.
De Luter a Twitter
Berlín, fins al 11 d'abril
Un títol provocador, per a una exposició amb una clara vocació agitadora, que vincula l’evolució de la Reforma -la difusió de les seves idees, gràcies a la revolucionària invenció de la impremta- a les possibilitats de la comunicació digital, amb la menció a una de les principals
xarxes socials. L'exposició que acull el Museu d'Història Alemany de Berlín mostra objectes i tecnologies que il·lustren la proposta ideològica i traçar les seves principals bifurcacions, sense perdre de vista una component atemporal i universal, que des de sempre condiciona la humanitat tota, com és la pretensió de validesa de les idees comunicades. Idees que poden desafiar les creences establertes, per convertir-se novament en creences -cregudes inconscientment, o sense proves- en una espiral que retroalimenta no només la humana tendència a cercar la veritat, per naturalesa -com sostenia Aristòtil- sinó la necessitat d’aferrar-se a certeses, amb un afany i incondicionalitat que les transmuta en creences -en la línia del que assenyalaren pensadors de Montaigne a Ortega y Gasset, passant per descomptat pel crític per antonomàsia, Nietzsche. Amb tot, més que una proposta filosòfica, la present exposició explora les connotacions polítiques d'aquestes formes de comunicació, i el seu impacte en l'esfera pública. Els organitzadors recorden, en aquest sentit, com "les innovacions mediàtiques van ser, al capdavall, sempre un mitjà important per als actors polítics, per influir i modelar al públic de formes mai abans somiades".