Agenda cultural mon febrer 2018
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
> 01 / 02 / 18 <
WEEK-END HITCHCOCK
París, del 2 al 4 de febrer
Un cap de setmana dedicat al mestre del suspens a la Cité de la Musique, la Philharmonie de París. Es podrà assistir a la projecció d’algunes de les seves pel·lícules més decisives amb la interpretació de la banda sonora en directe, per part de diversos conjunts orquestrals, entre els quals la Britten sinfonia. Pensem, sense anar més lluny, en Vertigen. Obra de Bernhard Herrmann, les seves melodies (per exemple, el tema de l’enamorament i el malson) romanen en la memòria auditiva de tots els espectadors, vinculada a imatges de gran magnetisme, que dialoguen eventualment amb el mite tristanià. La truculenta relació d’amor i mort, que es pot trobar en relats populars des de temps immemorials, es formula d’una manera tant més màgica i indeleble a través de les imatges: la trama, poderosa i ambigua, articula en retroalimentació el misteri de l’enamorament i l’anhel (del retorn) de l’ésser estimat, mai del tot no posseït. A part de la projecció d’aquesta pel·lícula, es podran visionar dos grans clàssics més de Hitchcock: The Lodger, pel·lícula muda en què la música té una importància capital, i Psicosi, que ha deixat algunes de les escenes més impactants, amb la inestimable col·laboració d’una banda sonora que encara provoca estremiments.
IBERMÚSICA. LA FILHARMÒNICA DE MUNICH I JAVIER PERIANES
Madrid, 13 de febrer
Un dels esdeveniments més prometedors de la temporada musical comptarà amb la conjunció de dos intèrprets internacionalment consolidats: el director Pablo Heras-Casado i el pianista Javier Perianes
artífexs, així mateix, de multipremiats enregistraments i concerts que han rebut crítiques excel·lents. Amb un programa variat i intricat, que s’haurà pogut apreciar el dia abans al barceloní Palau de la Música, l’esdeveniment oferirà moments de gran intensitat. Pensem, per descomptat, en el tercer concert per a piano de Béla Bartók, en el qual s’aprecia la seva idiosincràtica gramàtica musical, caleidoscòpica i només aparentment imprevisible. La mateixa generositat sonora la retrobarem, ja a escala orquestral, a la Setena simfonia d’Antonín Dvořák, que no empal·lideix en absolut a la llum de l’arxiconeguda simfonia “Nou món”. Curiós que una obra eclipsi a la pràctica les restants, sobretot quan s’hi desplega un ofici comparable: melodies identificables i un tractament orquestral que reclama excel·lència i brillantor de les diferents seccions orquestrals. Atributs que podem garantir en la Münchner Philarmoniker, conjunt de primer nivell, que ha estat dirigit per figures tan rellevants com Sergiu Celibidache o Lorin Maazel.
GOLDBERG VARIATIONEN
Milà, 1, 6, 7 i 9 de febrer
La creativitat incessant, que sembla fluir de la ment abstracta de Johann Sebastian Bach en les seves Variacions Goldberg per a teclat,
rep una lectura molt més concreta i material amb l’exercici de plasmació del moviment a través del gest i el cos. S’interrelacionen ballarins en contrapunt, a imitació de les línies melòdiques, i els conjunts fluctuen, fent de la imaginació sonora del compositor una font de realitat plàstica. Un escenari amb tanta història com la Scala de Milà acull la inspirada coreografia de Heinz Spoerli, que també podrà gaudir-se els dies 2, 21 i 22 de març.
SYMPHONIEKONZERT
Dresden, del 26 al 28 de febrer
La promoció de la cultura, i més concretament de la música, és un dels distintius de la ciutat de Dresden.
Als seus museus poden apreciar-se peces úniques (realment úniques: marbres grecs, escassíssims, i les còpies romanes) i en els seus meravellosos espais per a la interpretació, des de la bonica capella emprada per Heinrich Schütz al segle disset a la imponent Semperoper, poden escoltar-se alguns dels conjunts més importants, com l’orquestra de la Staatskapelle, fundada el 1548 i de la qual Christian Thielemann és director titular des del 2012. Amb aquests vímets, la interpretació d’una simfonia de la mida i complexitat de la Tercera simfonia de Gustav Mahler sembla una ocasió propícia per a la vivència d’experiències auditives d’alt voltatge. Els transgressors collages tematicorítmics del compositor austrohongarès sempre posen a prova l’oient, fins a límits insospitats; d’alguna manera, l’erigeixen en protagonista del cosmos canviant que s’escenifica a través de sons i reminiscències auditives. Com a fet específic, aquesta obra compta amb la participació de dos cors i veu, amb la mezzo Elinca Garanča, que declama uns inquietants versos de l’Així parlà Zaratustra, versos que s’inicien amb la solemne advertència “Oh Mensch! Gieb Acht!” (“Oh, homes! Pareu atenció!”).
CONCENTUS MUSICUS WIEN
Viena, 17 de febrer
Un any després de la mort de Nikolaus Harnoncourt, el Concentus Musicus Wien –conjunt que va fundar el 1953
i va dirigir durant més de seixanta anys– programa un concert que hauria fet les delícies del mestre, un dels revolucionaris de la interpretació amb instruments i criteris d’època. Doncs, en efecte, si deixem de banda les Passions, l’obra més majestuosa de J. S. Bach és la Missa en si menor BWV 232. Missa de dimensions enormes, que destaca per la complexitat de l’escriptura per a instruments i veus. Un monument sonor de primer ordre, a penes comparable a composicions d’altres èpoques (potser només resisteixin la comparativa la Missa en do menor de Mozart i la Solemnis de Beethoven). L’empremta del mestre Harnoncourt ha estat profunda en generacions de músics, havent creat escola, però també en generacions d’oients i espectadors, que han hagut de reajustar els seus paràmetres per gaudir amb més intensitat de partitures suposadament familiars. Recordo perfectament la primera i única vegada que vaig presenciar en directe una interpretació seva. Va ser al mateix Musikverein, fa més de quinze anys. Una sort inexplicable, trobar entrades de gran valor –sobre el mateix escenari– gairebé a última hora. Dirigint la mirada cap a la dreta, vam tenir una visió privilegiada de Harnoncourt: abans que ningú, a l’àuria sala del Musikverein, advertís la seva presència, vam poder contemplar-lo dempeus, hieràtic, amb una concentració plena i la seva antològica serietat, a punt de fer els passos definitius fins al centre. Va ser un concert intens i vertiginós, amb moments per a la melancolia i la diversió en la seva atrevida versió de Schubert i Mozart. La seva absència física al mateix escenari, el proper dia 17, no impedirà que, a través de Bach, torni a aparèixer-se el mestre.
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
> 01 / 02 / 18 <
BANKSY: LAUGH NOW
Amsterdam, fins al 31 de maig
Banksy no només és l’autor d’inspirats grafitis, que en el suport més quotidià –les parets d’edificis i mobiliari urbà– conviden poderosament a la reflexió. De forma sorprenent, de la nit al dia, plasmen el qüestionament de les maneres preconcebudes de pensar, a través d’imatges de regust oníric, falsament ingenu. Banksy és també és l’autor de creacions que poden ser allotjades en interiors, una ironia a què s’enfronta el mateix artista, d’alguna manera convertida en objecte de consum. Ironia que va resoldre magistralment a l’imprescindible pseudodocumental realitzat per ell mateix Exit Through the Gift Shop (2010). Hi trobem la reflexió autocrítica –o, millor, paròdica– sobre la promoció d’una reflexió amb suport i destinatari de carrer, que inesperadament propicia una cosa similar a la mort d’èxit. A les sales del Moco Museum d’Amsterdam, fins al 31 de maig, les 50 obres estan imbuïdes d’aquesta mateixa ironia, s’autodenuncien gloriosament com a obres d’art en l’època de la fi de l’art material.
DAVID HOCKNEY
Nueva York, fins al 25 de febrer
Últim mes per amarar-se, fins al 25 de febrer, de l’obra de David Hockney al Metropolitan Museum de Nova York.
Nascut el 1937, aquest polifacètic artista ha estat reconegut com un dels principals artífexs del moviment pop, molt influent en les diferents àrees de la creació, del disseny a l’escenografia. A banda de pintor, i excel·lent retratista, ell mateix ha participat com a escenògraf en múltiples representacions teatrals i òperes. El MET ofereix una bona mostra de la seva evolució, des de les primerenques incursions en l’abstracció a l’experimentació i reelaboració del binomi que contraposa il·lusió i realisme. És la seva una obra només neutra en aparença, ja que a través del color i el tractament simplificat de la forma –evidentment artificiosa– revela les formes més de percepció establertes avui dia gairebé com a canòniques.
ARCO2018: BENVINGUTS AL FUTUR
Madrid, del 21 al 25 de febrer
A diferència de les edicions prèvies, en la present no hi ha un país convidat sinó un tema que aglutina les propostes artístiques (211 galeries, de 29 països), com a eix conductor.
La quotidiana presència del futur, el fet d’estar vivint els nostres dies una realitat que s’entén i processa a través del paradigma tecnològic i cibernètic -que apuntaven ja antigues utopies i, per descomptat, també nombroses visions distòpiques- segueix donant peu a creacions on s’integren llenguatges innovadors. La plasmació material de la virtualitat digital es troba darrere de moltes iniciatives, convertides en topos o lloc comú, que tanmateix no deixa de suscitar noves i problemàtiques preguntes. Amb Carlos Urroz, director d’ARCO des de 2010, les comissàries Chus Martínez, Elise Lammer i Rosa Lleó dinamitzen la reflexió sobre el concepte del futur, en una investigació on participen 19 firmes espanyoles i internacionals sota el lema “El futur no és el que passarà, sinó el que farem”. Cal afegir, a la vegada, les activitats de l’espai Diàlegs, concebudes per María de Corral, Catalina Lozano i Lorena Martínez de Corral, on es proposa la interacció d’un creador de trajectòria reconeguda amb un emergent. En aquest sentit, l’espai Opening es volca en la producció de joves artistes, que Stefanie Hesller i Ilaria Gianni han organitzat en 19 ambients.
FORTUNY (1838-1874)
Madrid, fins al 18 de març
L’obra de Marià Fortuny va obtenir en el seu moment un reconeixement internacional molt notable, per les temàtiques abordades
–l’exotisme, la guerra, els espais íntims– i la personalitat de la seva pinzellada, nerviosa i exuberant de color. Són mèrits que testifica la present exposició, a les dues sales més importants de les afegides pel Museu del Prado, arran de l’ampliació. Fins al 18 de març pot contemplar-se una substanciosa col·lecció de teles i dibuixos, alguns de procedents del fons del museu madrileny i altres vinguts del voltant del món, amb menció especial a la col·laboració mantinguda amb el Museu Fortuny de Venècia.
ÊTRE MODERNE: LE MOMA À PARIS
París, fins al 3 de març
La Fundació Louis Vuitton de París, al disseny de la qual va contribuir Frank Gehry, acull fins al 3 de març una selecta i variada
mostra de creadors contemporanis del fons del Museum of Modern Art; obres que il·lustren el que el títol de l’exposició, de forma un pèl abstracta, apunta. “Ser modern” refereix, d’entrada, un canvi en la concepció de l’art i de l’ús dels materials (els casos de Klimt, Cézanne, Kirchner, Mondrian o Richter), una transformació de les tradicionals categories i la inclusió d’altres, com la fotografia (Man Ray o Cindy Sherman, per exemple) i fins a la invenció de nous formats, com en el cas dels mòbils d’Alexander Calder o el videoart de Nam June Paik. Un total de 200 obres evidencien la dimensió polièdrica de la creativitat contemporània, els diferents camins plantejats amb una intencionalitat revolucionària, en alguns casos incompresa en la seva època, que al seu torn requereixen una mirada més crítica i conscient de si en l’espectador. Que els moderns s’hagin convertit en clàssics no significa que els problemes i inquietuds que els van motivar estiguin avui dia resolts, exempts de problematicitat. Més aviat al contrari, suposa un nou i apassionant escull.
MODIGLIANI
Londres, fins al 2 d'abril
L’obra d’Amedeo Modigliani presenta un atractiu poc freqüent. Els retrats que majoritàriament la componen exhibeixen trets senzills, reconeixibles malgrat la deformació longilínia,
mentre transcendeixen el caràcter merament descriptiu. La seva pintura és figurativa, però la forma sembla crear-se des de la desfiguració prèvia, donant cabuda en el procés creatiu a l’adopció de màscares d’expressivitat poderosa i refrenada. En efecte, s’insinuen trets psicològics, per bé que no exempts d’ambigüitat. La indeterminació de les figures resulta enigmàtica i magnètica, capta poderosament l’atenció. Ho propicia així mateix l’ús contrastat del color, la inquietant alternança entre pal·lidesa i saturació, i per descomptat la presència (absència) d’ulls sovint en blanc, que res veuen ni miren. Atesa la relativament limitada producció de Modigliani, poder veure en una mateixa exposició, reunides, una desena llarga d’obres seves és un privilegi, que la londinenca Tate Modern ofereix fins al 2 d’abril.