Agenda cultural món desembre 2020
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 12 / 20
Paul Lewis
Londres, 9 de desembre de 2020
Centrat en peces de Ludwig van Beethoven i Franz Joseph Haydn, Paul Lewis oferirà al Wigmore Hall -l'emblemàtic temple cultural de Londres- un recital que així mateix podrà gaudir-se en streaming. De forma propera o a distància, es tornarà a evidenciar la delicadesa del seu pianisme i la rotunditat del seu criteri interpretatiu, que l'han portat a gravar molts discos per a Harmonia Mundi i a tocar en els principals escenaris arreu del món. Un pianista que vam tenir la sort d'escoltar a l'octubre al Palau de la Música tot i les dificultats per viatjar i tornar al seu país d'origen, Anglaterra, com ens explicava Mercedes Conde -la programadora del cicle Palau100- en una entrevista recent.
La Traviata
París, fins al 23 de desembre
Una coincidència interessant per als amants de l'òpera, i molt especialment per als admiradors de Verdi, que tindran l'oportunitat d'assistir a una excel·lent Traviata també a la capital francesa.
Si en la programació del Gran Teatre del Liceu un dels grans al·licients residia al meravellós trio de sopranos que caracteritzen Violetta, a l'Òpera de la Bastilla el focus es posa en el dràstic exercici d'actualització, amb una escenificació que no fa sinó promoure una perplexitat comparable a la pretesa per Verdi, amb l'elecció de la seva història: "m'agraden els arguments nous, nobles, variats i atrevits. Atrevits fins a resultar escandalosos", va escriure el compositor l’any 1853. Aprofitant la coneguda novel·la d'Alexandre Dumas, i en una època marcada pel patriarcat Verdi aborda, la tràgica història d'un amor impossible entre una cortesana i un jove burgès. El metteur en scène Simon Stone, conegut per la seva relectura de grans textos clàssics i les seves escenografies hiperrealistes -expliquen els organitzadors- "situa La Traviata al París d'avui. La seva 'Violetta 2.0' es consolida com una figura pública, que es mou en un ambient desmesurat, obsessionat amb les aparences, a la recerca del reconeixement que les xarxes socials semblen prometre".
Don Giovanni
Madrid, 18 de desembre i 20 de gener
Encara que no es tracta de la mateixa posada en escena, ni dels mateixos cantants -a excepció, casualment, de Chritopher Maltman, el protagonista- la representació del Don Giovanni mozartià al Teatro Real de Madrid pren el relleu de les meravelloses funcions que es van planificar al Gran Teatre de Liceu, i que van haver de ser
parcialment suspeses per causes de força major. Les aventures de l'antològic scellerato, inacceptables per a la moral imperant en l'època de Mozart però amb tot molt influent -precisament pel caràcter demoníac del personatge central- al segle següent, el XIX, rebrà una lectura moderna, allunyada de la majoria de clixés. Des del Teatro Real expliquen que la figura de Don Giovanni "no ha deixat de plantejar en temps recents noves preguntes a propòsit del seu tràgic final i sobre la complexa posició que ocupen realment les seves conquestes femenines, bé sigui com a còmplices, víctimes o redemptores". La producció de Claus Guth, estrenada amb èxit al Festival de Salzburg el 2008, aborda aquelles qüestions. De la direcció musical es farà càrrec l'experimentat Ivor Bolton, que comptarà amb un interessant elenc de veus, començant pel Don Giovanni -ja esmentat- de Christopher Maltman, la presència de Brenda Rae en el paper de Donna Anna, Annett Frisch com Donna Elvira o el Leporello d’Erwin Schrott.
.
Encara que no es tracta de la mateixa posada en escena, ni dels mateixos cantants -a excepció, casualment, de Chritopher Maltman, el protagonista- la representació del Don Giovanni mozartià al Teatro Real de Madrid pren el relleu de les meravelloses funcions que es van planificar al Gran Teatre de Liceu, i que van haver de ser
parcialment suspeses per causes de força major. Les aventures de l'antològic scellerato, inacceptables per a la moral imperant en l'època de Mozart però amb tot molt influent -precisament pel caràcter demoníac del personatge central- al segle següent, el XIX, rebrà una lectura moderna, allunyada de la majoria de clixés. Des del Teatro Real expliquen que la figura de Don Giovanni "no ha deixat de plantejar en temps recents noves preguntes a propòsit del seu tràgic final i sobre la complexa posició que ocupen realment les seves conquestes femenines, bé sigui com a còmplices, víctimes o redemptores". La producció de Claus Guth, estrenada amb èxit al Festival de Salzburg el 2008, aborda aquelles qüestions. De la direcció musical es farà càrrec l'experimentat Ivor Bolton, que comptarà amb un interessant elenc de veus, començant pel Don Giovanni -ja esmentat- de Christopher Maltman, la presència de Brenda Rae en el paper de Donna Anna, Annett Frisch com Donna Elvira o el Leporello d’Erwin Schrott.
.
Pablo Heras-Casado
Berlín, 15 de desembre
El director d'orquestra espanyol més important dels últims temps, Pablo Heras-Casado, és recurrentment sol·licitat per les principals orquestres i sales de concert. En la seva intervenció a la Filharmònica de Berlín interpretarà el concert
Dumbarton Oaks d'Igor Stravinsky i una versió adaptada a conjunt de cambra del Concert núm. 4 per a piano de Ludwig van Beethoven, amb un solista de luxe, especialitzat en interpretacions d'època: el pianofortista Kristian Bezuidenhout. L'orquestra, de format reduït, serà la Karajan Academy of the Berliner Philharmoniker, un conjunt de músics joves però actius ja en algunes de les orquestres més importants del continent europeu, com la London Symphony Orchestra o les orquestres Filharmòniques de Viena i Munic o la mateixa Filharmònica de Berlín.
El director d'orquestra espanyol més important dels últims temps, Pablo Heras-Casado, és recurrentment sol·licitat per les principals orquestres i sales de concert. En la seva intervenció a la Filharmònica de Berlín interpretarà el concert
Dumbarton Oaks d'Igor Stravinsky i una versió adaptada a conjunt de cambra del Concert núm. 4 per a piano de Ludwig van Beethoven, amb un solista de luxe, especialitzat en interpretacions d'època: el pianofortista Kristian Bezuidenhout. L'orquestra, de format reduït, serà la Karajan Academy of the Berliner Philharmoniker, un conjunt de músics joves però actius ja en algunes de les orquestres més importants del continent europeu, com la London Symphony Orchestra o les orquestres Filharmòniques de Viena i Munic o la mateixa Filharmònica de Berlín.
John Eliot Gardiner
Roma, 10 i 12 de desembre
Un dels últims directors internacionals que es van poder gaudir a les sales de concert de Barcelona, John Eliot Gardiner, es posarà al capdavant de la romana Orchestra dell'Academia Nazionale di Santa Cecília, amb un programa molt variat
i atractiu. L'esdeveniment, que comptarà amb el pianista Piotr Anderszewksi, s'inicia amb una obra d'aroma local, la vibrant obertura de La gazza gadra, de Gioachino Rossini. Peça a la qual seguirà un dels concerts per a piano de Mozart més dinàmics i colorits, en què pianista i orquestra estableixen un diàleg àgil i ple de matisos: el Concert núm. 17, Kv. 453. El protagonisme de l'orquestra, i de la direcció de Gardiner, es podrà apreciar sobretot amb la peça simfònica de Mendelssohn, la seva trepidant Simfonia "Italiana", que tancarà un programa ric en contrastos tímbrics i rítmics.
Un dels últims directors internacionals que es van poder gaudir a les sales de concert de Barcelona, John Eliot Gardiner, es posarà al capdavant de la romana Orchestra dell'Academia Nazionale di Santa Cecília, amb un programa molt variat
i atractiu. L'esdeveniment, que comptarà amb el pianista Piotr Anderszewksi, s'inicia amb una obra d'aroma local, la vibrant obertura de La gazza gadra, de Gioachino Rossini. Peça a la qual seguirà un dels concerts per a piano de Mozart més dinàmics i colorits, en què pianista i orquestra estableixen un diàleg àgil i ple de matisos: el Concert núm. 17, Kv. 453. El protagonisme de l'orquestra, i de la direcció de Gardiner, es podrà apreciar sobretot amb la peça simfònica de Mendelssohn, la seva trepidant Simfonia "Italiana", que tancarà un programa ric en contrastos tímbrics i rítmics.
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 12 / 20
Turner, pintures i aquarel·les
París, fins al 11 de gener
Sens dubte el màxim exponent de l'època daurada de l'aquarel·la a Anglaterra, Joseph Mallord William Turner (1775-1851) va explotar els efectes de llum i transparència en la representació de paisatges anglesos o llacunes venecianes. Gràcies als préstecs excepcionals de la Tate Britain londinenca, que acull la col·lecció més gran de Turner del món, el Museu Jacquemart-André ha organitzat una exposició retrospectiva de 60 aquarel·les i uns 10 olis, alguns dels quals mai vistos a França. A més de les seves obres acabades, per ser venudes, Turner va conservar una considerable col·lecció d'esbossos trobats després de la seva mort a casa seva i a l'estudi. Amb caràcter propi, són més expressius i experimentals. Un autèntic privilegi poder presenciar obres potser menys conegudes que les pintures dels ferrocarrils travessant l'espessa boira o vaixells enmig d'un mar furiós, però que -com aquelles- oscil·len entre la representació de la natura en moviment, avançant-se a l'impressionisme, i el presagi de la desfiguració expressionista.
Beethoven moves
Viena, fins al 24 de gener
L'any dedicat a la commemoració del 250 naixement de Beethoven ha estat agitat com pocs, en les últimes dècades. Amb tot, algunes iniciatives culturals han aconseguit tirar endavant, per oferir presencialment o virtualment mostres de la grandesa
creadora d'aquest músic, amb fama de rebel ja en la seva època, tot i ser reconegut per molts com un referent. La lluita de Beethoven va tenir diversos fronts més enllà del de la creació artística, i l'exposició del Kunsthistorisches Museum Vienna se’n fa ressò amb una profusió notable. El geni de Bonn no va ser austríac, lògicament, però l'empremta que va deixar va ser tan intensa, que el seu nom es troba inextricablement lligat a la capital centreeuropea. La mateixa ciutat que, pocs anys abans, havia donat l'esquena a Mozart. L'homenatge que es ret en aquesta exposició al creador d'obres tan noves i immortals com la Novena Simfonia o els últims Quartets per a corda el posa en context musical, i el fa dialogar amb altres grans creadors de l'època, les cosmovisions dels quals mostren certes coincidències no gens casuals. Els ponts es tendeixen també entre èpoques diverses, com precisen els organitzadors: "L'exposició reuneix pintures de Caspar David Friedrich, quaderns de dibuix de J. M. W. Turner, obres gràfiques de Francisco de Goya, Anselm Kiefer i Jorinde Voigt, escultures d'Auguste Rodin, Rebecca Horn i un nou treball desenvolupat per a l'exposició per Tino Sehgal, així com un vídeo de Guido van der Werve".
Expressionisme alemany
Madrid, fins al 14 de març
Un dels moviments artístics més contestataris, en les primeres dècades de la s. XX, va ser l'expressionisme alemany. La comunitat d'artistes anomenada 'Die Brücke' no només abordà temes que eren tabú, amb una frontalitat i una paleta
cromàtica de notable estridència, sinó que transformà la noció mateixa de representació artística, portant els exemples de Van Gogh i Gauguin a un extrem nou, en gran manera perquè incorpora la incidència traumàtica de la gran Guerra. L'exposició Expressionisme alemany a la col·lecció del baró Thyssen-Bornemisza exhibeix quadres d'Ernst Ludwig Kirchner, Emil Nolde o Franz Marc, però també de creadors no alemanys -però d'estètica afina- com Alexej von Jawlensky o Vassily Kandinsky. Fins al 14 de març es pot visitar físicament però també en línia, a través d'un aplicatiu senzill i intuïtiu, que s'acompanya d'una revista digital. La mostra, comissariada per Paloma Alarcó, es divideix en tres àmbits, d'estructura bastant original, que -expliquen els organitzadors- descarta la disposició merament cronològica o segons eixos temàtics: "el procés de creació de les pintures, el seu èxit de públic i crítica i, finalment, la relació del baró amb els seus marxants i els projectes expositius que va organitzar per difondre la seva col·lecció en el context internacional".
Bruce Nauman
Londres, fins al 21 de febrer
L'art provocador de Bruce Nauman, creador d’instal·lacions que desconcerten o apunten problemàtiques sense aparent resolució, es troba oportunament allotjat a la Tate Modern, una de les galeries d'art del món més alineades en esperit amb
aquella voluntat de transgressió. Fins al 21 de Febrer es poden visitar algunes de les seves obres més cèlebres, també en format digital, "room by room". És cert que peces com la Doble gàbia d'acer, de 1974, que en principi havia de ser accessible als visitants -i a la qual la Tate no permet l'entrada, ja que efectivament podrien quedar-hi atrapats- difícilment es pot recrear virtualment o a través de fotografies. El tour de force servit, en qualsevol cas. Ja que difícilment es recreen a distància, de manera immaterial, aquelles experiències que l'art pot suscitar per commoure, convidant a la reconsideració de la nostra habitual manera de pensar. L’exposició de Bruce Nauman, organitzada per la Tate Modern i el Stedelijk Museum Amsterdam en col·laboració amb Pirelli Hangar Bicocca (Milà) és -segons adverteixen els organitzadors- "la primera gran exposició del seu treball a Londres en més de 20 anys. Permet als visitants interactuar amb l'univers de l'artista a través d'instal·lacions immersives amb un fort èmfasi en el so i la imatge en moviment, així com a través de la contemplació d’escultures poètiques i peces de neó".
L'art d'Anna Archer
Copenhaguen, fins al 31 de gener
Desconeguda en gran manera fora del context escandinau, l'obra d'Anna Anchers (1859-1935) sembla combinar elements de diferents corrents artístics, com l'impressionisme, tan preocupat per la llum i la captació del genuí moviment de la
natura, o com l'expressionisme, que aplica una paleta cromàtica descaradament salvatge. L'estil pictòric d’Anchers, que no va participar directament de cap d'ells, es troba en algun lloc intermedi, profundament original. Certament, durant els seus viatges a París va quedar impressionada amb la paleta i figurativisme de Paul Gauguin, la qual cosa podria explicar la comparació amb aquells moviments. Però no hi ha dubte que el seu personalíssim tractament de la llum i l'elecció dels temes la desmarca de qualsevol altre gran nom. L'entitat pròpia del seu art pot contemplar-se fins al 31 de gener de 2021, en la meravellosa retrospectiva que ha organitzat el Statens Museum for Kunst de Copenhaguen.