Agenda cultural món agost 2018

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions

MÚSICA I 
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 08 / 18 

Saul

Glyndebourne, del 3 al 25 d'agost

La història bíblica de Saul -personatge de l'Antic Testament que descarrega la seva ira, incomprès per molts, sobre David, després de la gesta d'haver donat mort a Goliath- ha estat narrada amb un seguit de recursos més propis de l'òpera per Georg Friedrich Haendel al seu oratori homònim. La gamma d'emocions és matisada, fins i tot si es posa l’èmfasi en algunes de les més extremes i tremendes. Sota el pretext del caràcter sacre de la peça tenim una visió anticipada del Rei Lear, individu poderós abocat a la solitud i a la bogeria. La complexitat psicològica dels personatges troba una sensacional adequació a la música de Haendel i la posada en escena de Barrie Koskyi, que en la versió del Festival de Glyndebourne de 2015 va rebre uns elogis difícilment igualables pel seu dinamisme i caràcter, molt lluny del que podria esperar-se d'un gènere com l'oratori. D'aquí la repetició de la posada en escena d'aquest drama bíblic -convertit en òpera shakespeariana, com s'ha recordat- vibrant i rica en girs inesperats, que compta amb la direcció musical de Laurence Cummings, especialista en Haendel, i el protagonisme de dos cantants -Iestyn Davies i Allan Clayton- que ja saben el que és triomfar al Festival de Glyndebourne.

SALZBURG FESTIVAL

Salzburg, fins al 30 d'agost

La pràctica absència d'esdeveniments musicals als auditoris i sales de concert de la majoria de grans urbs -un cop la temporada s'acaba, durant l'estiu- es compensa amb un elenc respectable de Festivals,

sèries de concerts amb interessos una mica més transversals i un públic divers, no forçosament proper en sentit geogràfic ni familiaritzat amb les propostes ordinàries. Un dels més prestigiosos és sens dubte el Festival de Salzburg, que a la seva incontestable tradició -i per tant la presència de compositors clàssics i conjunts absolutament reconeguts- li ve sumant activitats de gran interès, com masterclasses i conferències (Christa Ludwig o Martha Nussbaum són dues de les protagonistes més destacades) que aporten un inestimable valor afegit a l'audició pròpiament musical. Costa recomanar un sol esdeveniment, amb la quantitat de concerts que es reparteixen -diversos per dia- entre els mesos de juliol i agost. Concerts per als que encara -segons sembla, a hores d'ara- es troben tiquets accessibles, destaquem quatre: Roger Norrington al capdavant de la Camerata Salzburg, el 13 d'agost, ataca peces molt allunyades del seu habitual repertori (obres de Wagner i la Nit transfigurada de Schoenberg), la qual cosa suposa una raresa a tenir molt en compte; en el concert del 24 d'agost, la Mahler Jugendorchester interpretarà la Consagració de la primavera de Stravinsky i el Concert per a violoncel de Dvorak amb Gaultier Capuçon com a solista, dues peces fonamentals del repertori, que desborden emocions fortes; un altre dels concerts interessants és el del 27 d'agost, per als que vulguin escoltar la Filharmònica de Berlín fora del seu element natural, amb el flamant director Kyrill Petrenko i la tantes vegades nomenada com prodigi de la interpretació, la pianista Yuja Wang; finalment, en diferents dates (15, 18, 20, 22 i 28) es pot gaudir l'òpera L'incoronazione di Poppea en versió de William Christie, un dels majors especialistes en música antiga.

Robeco SummerNights

Amsterdam, fins al 31 d'agost

El Concertgebouw d'Amsterdam, un dels escenaris amb més història del vell continent, sembla decidit aquest estiu a reincidir en el nostre apartat de recomanacions.

No es van conformar amb oferir-nos un juliol meravellosament trufat d'esdeveniments, gairebé a manera de Festival -es parla merament de Summer Nights, durant dos mesos, amb un patrocinador comú- que convidaven a una escapada a la ciutat dels canals. Es pot dir que aquest mes supera fins i tot el precedent. Ja el 3 d'agost s'ha programat un esdeveniment pianístic de primer ordre centrat en Mozart i Beethoven -amb dues obres com dos sols, el Concert núm. 21 do major, Kv 467 i el Concert núm. 4 en sol major, op. 58, respectivament- que l'especialista en música antiga Ronald Brautigam interpretarà, al costat de la Kölner Academie. En format cambrístic, molt recomanable així mateix és el concert del Armida Quartet, l'11 d'agost, que presentarà obres de l'últim Beethoven, mestre absolut del gènere del quartet de corda, així com un dels quartets "Prusians" de Mozart i el fantàstic quartet que va compondre Smetana a títol biogràfic, "de la meva vida". Imprescindible, o com a mínim molt desitjable la sessió intensament bachiana del 15 d'agost amb la Isabelle Faust i el seu Stradivarius, a més de l'acompanyament de l'Akademie für Alte Musik, un dels millors conjunts d'època dels últims temps. . I, no obstant això, el dubte més gran -en relació a la programació del Concertgebouw a l'agost- resideix en la recomanació de només una de les dues vetllades dedicades a Gustav Mahler. D'una banda, destaquem la qual protagonitza la Mahler Jugendorchester, amb la Cinquena simfonia com a plat fort (el 28 d'agost), interpretada després d'una primera part que s'obrirà amb el Preludi de Tristan i Isolda i en la qual Gautier Capuçon tocarà el Concert per a violoncel núm. 1 de Shostakovich, tot això sota la direcció de Lorenzo Viotti. L'endemà (29 d'agost), tindrà lloc l'altra proposta mahleriana que recomanem. L'elecció no és senzilla, ja que tan bona pot ser una opció com l'altra, i els més fanàtics -un servidor- segurament assistirien a les dues. A la segona data precisada, l'obra central no és altra que l'enorme Setena simfonia dirigida per Daniele Gatti, al capdavant del conjunt local, la Royal Concertgebouw Orchestra. Conjunt d'una fiabilitat més que garantida, a l'hora d'atacar aquest monument sonor, que per si fos poc es complementa amb dues peces d'Anton Webern, un dels compositors més avançats de la seva època i reconegut membre de la segona escola de Viena, que va rebre la influència de Gustav Mahler.

TERRY RILEY & GYAN RILEY

Madrid, 8 d'agost

A un lloc tan castís com el Templet de Música del Parc del Retiro, molt a prop de la Porta d'Hernani (entrada del carrer O'Donell), lloc on la Banda Simfònica Municipal ofereix concerts al llarg de l'any, s'ha programat un esdeveniment gratuït

-el concert de Terry Riley costat del seu fill Gyan- que podrà gaudir un públic molt ampli, com el que ara es dóna cita al Sónar, Festival barceloní en què va actuar el passat mes de juny. Des dels ja coneixedors de la seva trajectòria en el camp de la composició minimalista, seguidors del tipus de música clàssica contemporània que acostuma a tocar la Kronos Quartet (Steve Reich, Gorecki, Phillip Glass), als amants de la música en general; aquells potser menys habituats a les noves tendències, però oberts de ment (ja que en el fons, potser sense consciència, el gran públic s'han familiaritzat a aquest tipus de creacions musicals a través de pel·lícules i sèries que les incorporen de forma natural). L'eclecticisme és present en l'obra de Terry Riley, però concretat a través d'una coherència personal que incorpora la influència de John Cage, les improvisacions del jazz i la música oriental. També el seu fill Gyan, guitarrista, practica la improvisació en directe, havent tocat com a solista o en conjunts costat de Lou Reed, John Zorn, Kronos Quartet, la Simfònica de San Francisco o l'Orquestra de Cambra de Filadèlfia.

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 08 / 18 

TeamLab Borderless

Tokyo, fins al 30 de setembre

El dilema, la contraposició entre una realitat natural i una altra virtual ja no és de la nostra època. Ha quedat clar, després sobrades mostres i creacions artístiques -des dels albors del gènere cinematogràfic, per exemple, de vegades de manera absolutament explícita- que la naturalesa de l'ésser humà resideix en la possibilitat de crear una naturalesa segona, no menys real que la primera. La interrelació i fins confusió de les dues va quedar exemplarment postulada a la pionera Metropolis (1927) de Fritz Lang que, d'alguna manera, sembla inspirar-se en el relat del romàntic Ernst Theodor Amadeus Hoffmann per la realitat personal de l'autòmat artificialment creat. Gairebé un segle després, les possibilitats de la robòtica i el disseny digital semblen inesgotables, i sens dubte estan cada vegada més presents. En aquest sentit, ningú no ignora que un dels països més avançats és el Japó. A Tòquio es pot admirar un museu d'art digital que no té igual, ni precedents, el nom del qual assenyala la seva condició "sense límits" (Borderless) i en fluctuació, obra de teamLab. Encara que no és temporal, l'exposició s'apareix nova a cada visita, i les sales, que presenten temàtiques diferents -sense arribar a oferir elements completament figuratius- es troben enllaçades per un mateix esdevenir calidoscòpic. Es tracta d'una instal·lació en perpetu canvi, que suscita noves impressions a cada moment i segons els comportaments dels visitants, amb els quals interactua. Una immersió fascinant en la realitat creada de manera artificial per l'ésser humà però a imitació de la naturalesa, de la qual inevitablement forma part.

PLAYERS. ELS FOTÒGRAFS DE MAGNUM ENTREN AL JOC

Madrid, fins al 16 de setembre

Fins el 16 de setembre es pot visitar a la Fundació Telefónica una exposició amb un tema molt clar i comprensible d'inici, que no obstant això ofereix una infinitat de variacions:

"Players. Els fotògrafs de Magnum entren al joc". Amb més de 200 imatges en color i blanc i negre, obra de 46 artistes diferents, l’exposició mostra una pluralitat d'enfocaments sobre la realitat de l'activitat lúdica. Des de la seva més natural i autoevident accepció del terme joc -la inherent a una escena gairebé oblidada en les nostres ciutats, com pot ser uns nens jugant al carrer- fins a altres formes més complexes i fins i tot inconscients de participació en la sèrie de normes establertes per a l'obtenció d'una satisfacció personal: la vida com a competició, en la qual triomfa qui millor segueix les regles, qui millor les infringeix o simplement qui més ocasions per jugar acumula. La mostra #ExpoPlayers està comissariada pels fotògrafs Cristina de Middel i Martin Parr, reconeguts per la seva manera de plasmar algunes de les tendències lúdiques més extravagants o massificades. La majoria de les imatges insinuen la veritat, en efecte, que -ho sapiguem o no- tots estem jugant. S'imposa encara la idea de l'homo ludens, una idea que no és merament postmoderna, encara que sens dubte en la nostra època la casuística és gairebé infinita. Els personatges que la il·lustren es troben implicats en una activitat que entreté, sublima o fins i tot permet fer tolerable la duresa de les situacions que viuen. Alguns dels grans noms de la fotografia del XX pertanyents a Magnum han explorat aquesta disposició antropològica, a la qual se sumen fotògrafs coetanis de la mateixa agència, amb mèrits acreditats i resultats espectaculars.

Dorothea Lange / Vanessa Winship

Londres, fins al 2 de setembre

El complex cultural conegut com Barbican acull fins al 2 de setembre una doble exposició -dos exposicions fotogràfiques, en paral·lel

- dedicades a Dorotea Lange i Vanessa Winship. La primera, coneguda sobretot per les imatges preses durant la gran depressió, es va fer un nom al món de la fotografia documental -sent de fet una de les fundadores del gènere- en relatar amb la seva càmera les situacions d'injustícia. Una dona forta, que va viure alguns dels anys més durs i "va utilitzar la seva càmera com una eina política per aportar llum" a manera de denúncia, per a la millora de les condicions de vida dels homes i dones de la seva època. D'altra banda, en l'exposició de Vanessa Winship trobem una visió actual, amb més de 150 imatges, de la fragilitat dels -anomenats- “paisatges humans”. La fotògrafa, guardonada amb el premi Henri Cartier-Bresson, explora en l'exposició And Time Folds la manera com els éssers humans realitzen aquelles marques -conscients o no- que Lacan va denominar significants a través de la simptomàtica necessitat de la memòria. Memòria realitzada amb trets externs, fins i tot epidèrmics -tatuatges, per exemple- que busquen revelar algun tipus d'essència indeleble, resistent a les fluctuacions i en definitiva al pas del temps. La transcendència d’allò passatger va de la mà de la vivència de la immediatesa, de vegades mitjançant declaracions solemnes -pautes vitals que el propi subjecte desconeix o difícilment aconsegueix aplicar- però que, en qualsevol cas, la càmera fotogràfica fixa.

René Magritte: The Fifth Season

San Francisco, fins al 28 d'octubre

Els quadres de Magritte han estat contemplats com endevinalles, interrogacions visualment formulades que conviden l'espectador a prendre consciència de la seva habitual forma de dirigir-se i concebre a la realitat.

És sabut que la qüestió de la mirada és fonamental a l'art surrealista. Podem recordar -per posar un sol exemple- el manifest que van segellar Luis Buñuel i Salvador Dalí el 1929, amb la creació del curtmetratge Un chien andalou i la mítica escena de l’ull esquinçat, desagradable imatge que, en efecte, queda a la retina com paradoxa: símptoma d’una visió impossibilitada, constitutiva d'una altra visió qualitativament diferent. Una apercepció amb reminiscències mítiques, paradigma de la saviesa tràgica d'Èdip. En l'exposició que dedica a Magritte al MoMA de San Francisco es poden contemplar algunes de les seves creacions més emblemàtiques, realitzades al llarg de les dècades dels anys quaranta, cinquanta i seixanta, en la seva època de maduresa creativa. Podran veure’s més de 70 obres d'art, organitzades en nou àrees temàtiques. El caràcter icònic, pràcticament naïve de molts d'aquests quadres contrasta amb allò que s'oculta. Són imatges que aconsegueixen traslladar l'enigma, xiuxiuejar veritats crítiques sense desvetllar-les, és a dir, sense simplificar el profund cabal de les seves implicacions callades.

Chillida

Rijksmuseum Gardens, fins al 23 de setembre

Giant Sculptures by Chillida és el títol de l'exposició que fins a mitjans de setembre pot gaudir-se als jardins del prestigiós Rijksmuseum d'Amsterdam, una de les pinacoteques més importants del món.

A fora, a l'espai obert -entre el cel i el verd- les masses de ferro amablement retorçat per Chillida es reivindiquen com a obres d'art atemporals. De fet, funcionen en contextos molt diversos, com revelant una trama invisible i universal, en flagrant contrast amb la seva materialitat. Són nou les peces de grans dimensions les que es troben aquí reunides -la primera vegada que té lloc una exposició com aquesta als Països Baixos- procedents del MACBA, la Peggy Guggenheim Collection de Venècia, la Eduardo Chillida-Pilar Belzunce Fundació d'Hernani, la galeria Ordovas ( Londres) i d'una col·lecció privada. S'inclouen peces de períodes diferents, que expliciten la dialèctica espacial entre ple / buit, interior / exterior, gravetat / equilibri. Peces tan importants com l'Arc de la Llibertat, de 1993, o l'Homenatge a Calder, de 1979. A més, pot admirar-se una escultura de la sèrie Peine del viento, inoblidable pel seu popular emplaçament a Donosti. L'obra gaudeix en aquest cas d'una ubicació completament diferent, suggerint una nova relació entre els elements.

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: