Agenda cultural món abril 2023

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

01 / 04 / 23

‘APRIL IN PARIS’

París, Philarmonie, 3, 4, 5, 6, 7 d'abril (et al.)

Sembla difícil concebre un mes més ple de concerts, com els que se celebraran a la Philarmonie de París. Començant per un esdeveniment que protagonitzarà el jove Lucas Débargue, un prodigi del piano que destaca per la brillantor del so, rodó i perfectament polit. Al recital dia 3 d'abril la seva praxi interpretativa es posarà en joc amb obres de Mozart, Chopin i Alkan, permetent als assistents gaudir amb una clarividència summament inusual. No menys destacable és el concert que, en diverses sessions -el 4 i 5 d'abril- ret homenatge a Keith Jarret, concretament al mític i memorable The Köln Concert. Dos pianistes, procedents d'àmbits musicals diferents –Thomas Enhco i Maki Namekawa– recreen “la lluminositat increïble d'aquella música en llibertat, entre el jazz i la clàssica”. El 24 de gener de 1975, de gira per Europa, Keith Jarrett es va aturar a l'Òpera de Colònia. Els organitzadors recorden que, “molt cansat, amb mal d'esquena, va haver de tocar el piano en mal estat que es va posar a la seva disposició. Resultat: un concert màgic, totalment improvisat, durant el qual fluirà una música refinada impulsada per un intens fervor”. Saltant al gènere de la música simfònica, els dies 6 i 7 d’abril l'aclamat director Herbert Blomstedt es posarà al capdavant de l'Orchestre de París per interpretar dues simfonies de Franz Schubert, concretament l'alfa i l'omega de la seva producció, culminada per una simfonia enorme, l’apel·latiu de la qual -“La Gran”- explicita la seva real transcendència, arran de la quantitat de recursos concertats per al desenvolupament de melodies majestàtiques i memorables. Des de la Philarmonie fan referència a aquest concert en els termes següents: “És un immens llibre simfònic que s'obre i es tanca amb aquest programa, on la prodigalitat melòdica de Schubert, oferint alçades d'emoció, és recollida i després compartida per un mític director”.

Si a la primera obra, composta per Schubert als 16 anys, s'aprecia la influència de Mozart i Haydn -en aquella època encara estudiava amb Salieri-, la seva maduresa compositiva s'aprecia “a l'altre extrem del camí": la Simfonia núm. 9, que, lamentablement, Schubert mai no va poder escoltar en vida. Amb els seus quatre moviments, inclòs un Finale que és un dels més extensos del repertori, desplega la infinita prodigalitat de les seves idees i climes, portats per un sentit del drama compost per paroxismes, silencis i modulacions inèdites. Un ressò de l'"Himne a l'Alegria" de Beethoven sona fins i tot en aquesta partitura que, per la seva perfecció, ret homenatge a tot l'art simfònic. Pensant en partitures d'aquesta importància, amb un vol o transcendència pràcticament inigualats, no podem deixar d'esmentar la programació, uns dies abans, de la Passió segons sant Mateu de Johann Sebastian Bach en la interpretació que oferirà un expert en música antiga com Christophe Rousset, al capdavant de les Talens Lyriques. Serà el dia 4 d’abril, només uns pocs dies després de la versió que la Freiburger Barockorchester oferirà al Palau de la Música Catalana sota la direcció de Lionel Meunier. Més noms de primeríssim nivell es donen cita a la Philarmonie durant aquest mes, amb la visita de l'actual director musical de l'Òpera de París, Gustavo Dudamel, que interpretarà una peça -Un sourire- de Messiaen, una simfonia de Haydn, Ma mère l’oye de Ravel i la imponent suite d'El cavaller de la rosa, de Richard Strauss. Un programa de gran atractiu, així mateix, en què es presentarà la incomparable dupla de músics i amics formada per Daniel Barenboim i Martha Argerich: “gran convidat de la Biennal Pierre Boulez, Daniel Barenboim, al capdavant de la Staatskapelle de Berlín, encara el Livre pour cordes [de Boulez] en el marc d'una herència inesperada: la d'Héctor Berlioz i Franz Liszt, el primer concert per a piano de qui Martha Argerich interpretarà”. Les pàgines ferotgement radicals de la partitura de Boulez es fan ressò d'altres propostes d'alta intensitat: la de la Simfonia Fantàstica de Berlioz i el Concert per a piano núm. 1 de Liszt, concert compost per a la direcció del primer, mentre que el segon -Liszt- ocupava la part solista. Recorden des de la Philarmonie que van ser aquells “dos compositors l'amistat dels quals, feta de col·laboració artística i emulació mútua, anticipa la que mantindran molt més tard Daniel Barenboim i Pierre Boulez”. No podem evitar recomanar, així mateix, un concert com el protagonitzat per les cantants Véronique Gens i Lea Desandre, “dues personalitats musicals que semblen respondre's, de generació en generació. Dues destinacions, unides per llaços de confiança i amistat, i marcades per la trobada d'un mateix mentor, William Christie”. Titulat Gluck et ses contemporains, coincideixen totes dues en un esdeveniment profundament arrelat en la creació vocal del s. XVIII, que arriba al zenit amb la producció operística de Wolfgang A. Mozart. Així, podran escoltar-se peces de l'autor d'Orfeo ed Euridice -sobretot de les òperes Armide, Alceste o Paride ed Elena- però també passatges del creador de l'Idomeneu o La clemenza di Tito. Finalment, i conscients que alguns esdeveniments han quedat per esmentar, recomanem vivament el concert programat pels dies 20 i 21 d'abril en què l'Orchestre de París serà dirigida per Marin Alsop, sens dubte una de les més sol·licitades i contractades per les principals sales de concerts. L'esdeveniment s'obrirà amb la peça Tuxedo, Vasco “de” Gama, concebuda per la compositora britànica Hannah Kendall, que “s'inspira en una obra de Jean-Michel Basquiat, Tuxedo, entrellaçant paraules, símbols i jeroglífics, oferint una meditació musical sobre el multiculturalisme”. Una altra obra contemporània, que relaciona diferents àmbits culturals, és la Simfonia núm. 2 de Leonard Bernstein, “anomenada 'L'era de l'ansietat' en homenatge al poema homònim de W.H. Auden”. Amb la participació d’un piano -en aquest cas, David Fray- “evoca a les dues parts principals –la primera de les quals està dominada per un sistema de variacions– la conversa de diversos personatges -tres homes i una dona- sobre l'angoixa existencial i el vertigen de la condició humana”. La segona part del concert escenificarà un dels cataclismes més definitius per al rumb de la música occidental, com el perpetrat per Beethoven amb la seva “Heroica”.

 

STEVEN ISSERLIS

Amsterdam, Concertgebouw, 15 i 16 d'abril

El músic convidat a l’homenatge dedicat al mestre Pau Casals al Palau de la Música Catalana, la temporada passada, ha programat en jornades consecutives dos dels concerts per al seu instrument més

importants. A la històrica sala del Concertgebouw d'Amsterdam es podrà escoltar el Concert per a violoncel en sol, G 480, així com la Simfonia en re núm. 4, ‘Casa del diavolo’ de Luigi Boccherini, dues peces dinàmiques, d'una expressivitat molt cridanera, a més del Concert Núm. 1 en do major, Hob. VIIb: 1, de Franz Joseph Haydn. Una obra expansiva, que comença amb una declamació emfàtica, i que desplega un diàleg interessant entre solista -erigit en protagonista inqüestionable- i conjunt orquestral. En aquesta ocasió, la Nederlands Kamerorkest, ensemble de format reduït, àgil i per tant òptim per emprendre les inflexions del discurs musical incipientment clàssic, serà dirigit per Gordan Nikolić, en el doble paper de primer violí i director.


DVOŘÁK I BEETHOVEN

Madrid, Auditori Nacional, 25 d'abril

L'endemà d'actuar a la sala principal –“Pau Casals”- de l'Auditori barceloní es presenta a Madrid el mateix conjunt, solista i director per interpretar un programa ple d'al·licients. Destaquen dues peces

enormes, d'una popularitat justificada, com són el Concert per a violí en re major, op. 61, de Ludwig van Beethoven i la Simfonia núm. 9, ‘Del nou món’, d'Antonín Dvořák. Pinchas Zukerman, habitual dels cicles d'Ibercamera a Barcelona (La Filármonica, a Madrid), coparà el protagonisme per a la interpretació d'una partitura fogosa, en què el centre de gravetat recau de manera òbvia al violí solista, abundant en una cosmovisió -la romàntica- que ubica el subjecte al mig d'un drama còsmic, per al seu orgull i patiment. El moviment final, en forma de rondó, és una celebració que anticipa el triomf de la posició del creador. Per la seva banda, la novena i última simfonia que va compondre Dvořák ha estat celebrada per la presència de melodies amb aires folk, que va poder descobrir durant la seva estada als Estats Units. És entranyable veure com s’enllacen amb altres danses o aires de la seva Bohèmia natal, així com el desplegament d'una energia oscil·lant, que recorre un nombre encomiable de fluctuacions anímiques, amb la intensitat i el bon fer compositius com a signes característics. El conjunt orquestral que escometrà la lectura de les dues partitures, la Sinfonia Varsòvia, serà dirigit per Tatsuya Shimono, que també s'ha posat al capdavant d'orquestres com l'Orquestra Filharmònica Txeca o l'Orquestra Filharmònica d'Osaka. Sense oblidar la direcció de la Saito Kinen Orquestra, amb qui va debutar al Carnegie Hall de Nova York.


L'ORFEÓ CATALÀ A BERLIN

Berlín, Berliner Philarmoniker, 27 i 28 d'abril

Un dels concerts més especials de la temporada musical per al Palau de la Música no tindrà lloc, almenys en primera instància, a la sala noble del temple modernista, sinó al majestuós escenari que acull la Berliner Philarmoniker; el mateix

que pocs dies després -ja al mes de maig, concretament el dia 1- es podrà gaudir a la Basílica de la Sagrada Família. La portentosa orquestra, que òbviament no necessita presentació, interpretarà juntament amb l'Orfeó Català una obra coral popular de Wolfgang A. Mozart -la Missa de la coronació, Kv. 317- que els organitzadors de la Philarmonie qualifiquen d'“operística” per la transparència i pregnància del missatge espiritual. No és la primera ocasió en què les entitats musicals estableixen una col·laboració, però sens dubte és aquesta una de les més impactants. El concert, que s'iniciarà amb l'expressiu motet Exsultate jubilate, Kv. 165, per a soprano -en aquest cas Louise Alder- serà dirigit per Kirill Petrenko, actualment titular de la Filharmònica de Berlín. A la segona part, el conjunt orquestral assumirà tot el protagonisme per oferir una interpretació de la Quarta simfonia de Robert Schumann, la versió definitiva de la qual, de 1851, explora tots els racons de la sensibilitat romàntica, portant-la al paroxisme de l'expressivitat.


EMMANUEL AX

Nova York, Carnegie Hall, 27 d'abril

Un mite de la interpretació, que al llarg de la seva reeixida carrera ha interactuat amb els principals directors i orquestres, es presenta a la sala gran del Carnegie Hall de Nova York tot sol, en un recital

monogràficament centrat en l'obra de Franz Schubert. No és ni de bon tros el seu primer, però els organitzadors recorden que “un recital d'Emmanuel Ax al Carnegie Hall és sempre una ocasió per celebrar, cadascuna de les quals revela noves dimensions de -en paraules del Los Angeles Times- “la seva grandesa, la seva autoritat aclaparadora com a músic, tècnic i intel·lecte inquiet” (…). Aquest reflexiu programa està recolzat per dues composicions de Schubert: la primera Sonata per a piano en La major, la interpretació de la qual d'Ax ha estat qualificada d'“exquisida” i “bellament interpretada amb sensibilitat” per New York Arts; i la Sonata per a piano en si bemoll major, que Ax interpreta amb “un esperit que posa en relleu la inventiva de Schubert” (The New York Times). El programa es completa amb una sèrie de peces que formen l'enginy de Franz Liszt. Es tracta de transcripcions de cançons de Schubert, en què les dues veus són interpretades per l'instrument de tecla, recreant diàlegs d'una bellíssima eloqüència, entre les quals la delicada ‘Ständchen’ o l'embruixador tema ‘Der Müller und der Bach’, extret del cicle de cançons Die Schöne Müllerin que recentment es va poder escoltar al Palau de la Música amb la veu de Chrispoph Prégardien.


EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

01 / 04 / 23

MIRIAM CAHN

París, Palais de Tòquio, fins al 14 de maig

"Una exposició és una obra en si mateixa i jo la veig com una performance", ha manifestat Miriam Cahn. El títol de la seva mostra no defuig el caràcter personal de la proposta artística, el fet que creix com una necessitat interna, formulant-se exteriorment de manera a interpel·lar l'espectador. Des del Palais de Tòquio, en aquest sentit, els organitzadors assenyalen que “Miriam Cahn inventa noves encarnacions plàstiques del que ens incomoda, del que ens agradaria poder saltar-nos i no obstant ens mira directament als ulls, ens convida a un tumult del qual no podem escapar”. Aquesta és la primera gran retrospectiva dedicada a ella en una institució francesa. Reuneix més de dues-centes obres -una xifra gens negligible- des del 1980 fins a l'actualitat, i evidencia les diferents facetes del seu compromís artístic: “Dia rere dia, dins d'un intens treball pictòric que inclou també el dibuix, la fotografia, el cinema, l'escriptura, Miriam Cahn atura el flux d'imatges volàtils de l'actualitat política i se n'apodera per testificar, resistir, encarnar”. Les seves imatges se succeeixen orgànicament i suggereixen la conformació d'un relat personalíssim, que el títol de la mostra -Ma pensée sérielle- captura sense dissimulació. Variacions d'un mateix tema, de la percepció pròpia i les seves fal·làcies, tot això és englobat sense pretendre aportar respostes definitives. Es tracta d'una “escriptura que rebutja qualsevol linealitat en favor de cúmuls explosius i ruptures, autoritzant una relectura de categories de la història de l'art. El que ve del retrat, el paisatge, la pintura de la història, allò íntim, allò col·lectiu, es barreja per compondre una totalitat orgànica.

Apareixen nous acords, dissonàncies cromàtiques o espacials que subratllen fins a quin punt el desafiament de l'obra no és la cerca de l'equilibri sinó l'encarnació plàstica i espacial de l'estridència i el caos del món”. El visitant descobrirà amb sorpresa obres penjades de qualsevol manera, “algunes sense emmarcar, desprotegides, com a cossos indefensos, en estat de fragilitat, inacabades, escampades per terra. Com si l'artista hagués d'escapar de l'espai museístic massa marcat, compartir l'estat errant d'aquests cossos desplaçats, expulsats, que sovint abandonen el centre del llenç, la centralitat del mur, per migrar cap als extrems. No hi ha obra mestra per magnificar, que ressaltar per satisfer la demanda del mercat”. Una paradoxa a què ja es va abismar Banksy en diferents ocasions, de forma notablement irònica amb el seu fals documental Exit through the Gift shop.

 

‘MÉS ENLLÀ DE LA LLUM’

Nova York, Metropolitan Museum, fins al 16 d'abril

La relació de les cultures nòrdiques amb la llum, a partir d'una cosmovisió influïda per la presència d'estacions summament contrastades, ha quedat reflectida per descomptat en moltes obres d'art. L'exposició que fins a mitjans d'abril

encara pot visitar-se al Metropolitan Museum de Nova York dona compte d'aquest tòpic, però també ofereix alternatives per a la seva assimilació, prenent com a punt de partida la consciència del seu marc històric. Els organitzadors recorden que, durant el segle XIX, el moment en què el seu art coneixerà un impuls cridaner, Dinamarca “va experimentar les conseqüències desastroses de les guerres napoleòniques, el devastador bombardeig de Copenhaguen, la fallida i el creixent antagonisme amb Alemanya”. Un “tumult sociopolític i econòmic” que va donar peu a un ambient cultural i filosòfic vibrant per als artistes danesos del segle XIX. Beyond the Light pretén testimoniar, gràcies a dibuixos, esbossos a l'oli i pintures la transformació esdevinguda durant aquest període. "Els artistes danesos van forjar una comunitat molt unida durant aquest temps, i les obres d'art que van crear exploren nocions de lloc, identitat i pertinença, i això significa viatjar i tornar a casa". Alguns dels principals noms exposats poden ser coneguts pels amants de la pintura, pensem en Christen Købke, Constantin Hansen, o sobretot, Vilhelm Hammershøi. Però també s'hi exposaran obres d'autors com Anton Melbye, Johan Thomas Lundbye, Peter Christian Skovgaard o Heinrich Gustav Ferdinand Holm.

‘AFTER IMPRESSIONISM’

Londres, National Gallery, fins al 13 d'agost

El títol complet de la mostra que es pot gaudir fins a mitjan agost a la National Gallery es pot traduir com a “Després de l'impressionisme: inventant l'art modern”. El seu propòsit és, en aquest sentit, d’una

claredat meridiana: il·lustrar algunes de les incursions artístiques més personals i atrevides, esdevingudes en “un període de gran agitació, quan els artistes van trencar amb la tradició establerta i van establir les bases per a l'art dels segles XX i XXI”. Els organitzadors estan pensant en el lapse comprès entre les darreres dècades de segle XIX i l'esclat de la Primera Guerra Mundial el 1914, “un període complex i vibrant de qüestionament artístic, recerca, presa de riscos i innovació”. Són tres els noms habitualment referits com a punta de llança de l'anomenat postimpressionisme: Paul Cézanne, Vincent van Gogh i Paul Gauguin. Aquesta mostra no només ofereix exemples paradigmàtics de les seves propostes respectives, sinó que plasma la incidència que van tenir “en les generacions més joves d'artistes francesos, en els seus companys i en cercles més amplis d'artistes de tot Europa, així a Barcelona, Berlín, Brussel·les i Viena”. El nombre de peces reunides és inqüestionablement generós, gràcies -en gran manera- a la capacitat de la National Gallery per prestar així mateix obres del seu enorme fons. Amb més de cent obres d'artistes que van des de Klimt i Kokoschka, Matisse i Picasso fins a Mondrian i Kandinsky, complementades amb una selecció d'escultures d'artistes com Rodin i Camille Claudel, l'exposició segueix la creació d'un art nou i modern, lliure de convencions, abastant l'Expressionisme, el Cubisme i l'Abstracció”. Els préstecs procedeixen de pinacoteques, institucions i col·leccions privades de tot el món, inclòs el Museu d'Art Modern de Nova York, el Musée d'Orsay i el Museu Rodin de París, l'Institut d'Art de Chicago, la TATE Modern, o fins i tot Museu Nacional d'Art de Catalunya.

EL SOL I L'ART

Potsdam (Berlín), Museu Barberini, fins a l'11 de juny

Una referència al Teetet de Plató, a la web promocional, dona a entendre que aquesta exposició no s'acontenta a oferir a l'espectador algunes mostres eloqüents de la representació en l'art de l'astre rei,

sinó que es pretén comprendre la seva ascendència simbòlica i fins i tot metafísica, vehiculada o plasmada per mitjans artístics al llarg de la història. La veritat és que, “com a signe o personificació del poder diví, protagonista de les narracions mitològiques, element atmosfèric a la imatgeria del paisatge i intensificació del color a la pintura moderna, el sol juga un paper clau en l'art europeu”. Són aproximades 130 obres les reunides a la mostra, entre les quals escultures, pintures, manuscrits, gravats i llibres des de l'antiguitat fins al present, incloses obres de Sonia Delaunay, Otto Dix, Albrecht Dürer, Olafur Eliasson, Adam Elsheimer, Max Ernst, Caspar David. Friedrich, Joan Miró, Claude Monet, Edvard Munch, Odilon Redon, Peter Paul Rubens, Katharina Sieverding i William Turner. Un elenc divers i apassionant, ric en contrastos o paral·lelismes, que conviden a la reflexió d’un espectador que bé pot ser captat per la icònica imatge de Monet Impressió, sortida del sol, pintura “que va donar el seu nom a l'impressionisme, i que mostra el disc vermell del sol naixent com el focus de la composició”. Pertanyent a la col·lecció del Musée Marmottan, poques vegades s'exhibeix fora de París, i no obstant això -precisen els organitzadors- es podrà veure a Potsdam durant les primeres vuit setmanes de l'exposició.


LEONORA CARRINGTON

Madrid, Fundació Mapfre, fins al 7 de maig

L'obra de Leonora Carrington (Clayton-le-Woods, Lancashire, 1917-Ciutat de Mèxic, 2011) està clarament marcada per l'influx del surrealisme, per la tècnica de plasmació de l'inconscient que permet emergir continguts censurats o -en qualsevol cas-

relegats a un pla inaccessible per a la visió diürna, habitualment lluminosa. Des de la Fundació Mapfre no només recorden l'ascendència d'aquest corrent, sinó que destaquen el caràcter fortament personal de la seva producció: “Pintora, escultora i escriptora entre moltes altres coses, Leonora Carrington va ser una de les artistes més rellevants a les files del surrealisme. La seva trajectòria artística va estar sempre marcada per la seva agitada biografia, que en va fer una persona excèntrica i tràgica”. A les seves obres la imaginació pot semblar desbocada, i tanmateix està compromesa amb la creació de símbols, figures d'alt poder evocador que pretenen acostar-se a l'expressió del que és inexpressable. El seu és un “món estètic, simbòlic i conceptual no sempre fàcilment desxifrable”. La seva versatilitat com a artista es manifesta amb la recerca contínua de formes d'expressió: pintures, dibuixos, escrits, tapissos o escultures… tot això -assenyalen els organitzadors- ens parla “d'aspectes de l'ésser humà (la por, el dolor, l'alegria, l'estranyesa o felicitat) d'una forma directa, que ens interpel·la i convida a contrastar les nostres pròpies certeses i incerteses”. La mostra, comissariada per Tere Arcq i Carlos Martín, pretén dotar de visibilitat una producció reconeguda sobretot als Estats Units i Mèxic.

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: