Programar a Mozart i Mahler en un mateix concert és el somni de molts melòmans, ja que representa una mena de compendi de la millor tradició centreeuropea, l'expressió d'una bellesa ideal i idealitzada

l'explosió i explotació d'un paradigma salvífic que revela, encara, la necessitat de creure. Mozart és el prodigi melòdic, rei dels matisos i diàlegs tímbrics que sobresurt de l'element clàssic -que culmina- per apropar-se a l’expressivitat pròpiament romàntica. Mahler, que adorava a Mozart, creix i sentència l'expressivitat del pathos romàntic, que encara batega en ell. Com a director de l'òpera de Viena va programar obres tan completes com ‘Les noces de Fígaro’, en què cap tot un món de relacions afectives. De les seves pròpies simfonies també s'ha dit que són una mena de cosmos tancats sobre si. En el present concert es reuneixen dues de les millors obres compostes per dos: el ‘Concert per a piano núm. 22’ és el més extens, ambiciós i ric en recursos, mentre que la ‘Setena simfonia’ de Mahler representa un dels seus millors exemples de monumentalitat, en què porta al límit les possibilitats dels instruments i es transformen els gèneres, invertint-d'una manera apassionant la música popular i la música elevada, i en definitiva mostrant-se partícips d'una mateixa i única realitat. Per si fos poc, els intèrprets que faran possible la confluència d'aquells fars de la composició -Mozart i Mahler, alfa i omega en tensió inclusiva- no són altres que el pianofortista Kristian Bezuidenhout, un dels més sensibles a la musicalitat dels jocs mozartians, i el director Daniel Harding, qui al capdavant de l'Orchestre de Paris promet oferir una memorable versió de Mahler. Un concert que bé val una nova visita a la ciutat de la llum.

LLEGIR MÉS

Daniel Barenboim torna a l'emblemàtica Staatsoper Unter den Linden de Berlín. Millor seria precisar potser que, en un sentit, mai no s'ha anat, ja que és director musical des del 1992.

El més cridaner de l'ocasió és que no dirigirà algun dels conjunts berlinesos, com el de la Staatskapelle Berlin -amb que ha realitzat gran nombre d'actuacions i gravacions- sinó la no menys històrica Filharmònica de Viena. El programa, a l'altura de les circumstàncies, el componen la Simfonia "Clàssica" de Prokofiev, dinàmica i juganera, així com la primera gran composició de Gustav Mahler, en què el bohemi traça una mena de periple biogràfic per recollir el testimoni del romanticisme i elevar-lo a la màxima expressió, fonent la naturalesa interna amb l'externa.

LLEGIR MÉS

Per primera vegada a Àustria, el Kunsthistorisches Museum ofereix una exposició monogràficament dedicada a Mark Rothko, un dels noms fonamentals de l'expressionisme abstracte

que és reconegut sobretot per les seves grans teles, quadres amb predominança d'uns pocs colors, rics en matisos, que es distribueixen l'espai en formes rectangular però sense cap tipus de regularitat apriorística. Un dels punts forts de la present exposició, amb tot, rau en la presentació de la seva trajectòria, des d'un figurativisme simbòlic als anys 30 -que recorda al del fauvisme- al descobriment del seu llenguatge propi, ja als 50 i 60, amb obres exemptes de qualsevol indici de representació. Com si fossin grans portes, finestres o obertures a una altra dimensió, els colors permeten a l'espectador confrontar-se amb sentiments subjacents a la vida conscient. En una carta dirigida en 1954 a Katharina Ku, constatava Rothko un dels perills inherents a la seva particular manera de pintar: "Com que les meves imatges són grans, acolorides i sense marc, i com que les parets dels museus solen ser immenses i formidables, hi ha el perill que les imatges es relacionin com a zones decoratives de les parets. Aquesta seria una distorsió del seu significat, ja que les imatges són íntimes i intenses, i són el contrari d’allò que és decoratiu". A la meravellosa web amb que la important pinacoteca presenta aquesta mostra fonamental -visitable fins al 30 de juny- podem trobar tota mena de materials, que permeten contextualitzar la creativitat de Rothko i entendre la seva evolució i propòsits. Allà es recullen, també, extractes d'una entrevista en què manifesta sense embuts la intensitat i espiritualitat de l'experiència creadora i sacrificial, oferta amb fins taumatúrgics a l'espectador. "M'interessa només expressar emocions humanes bàsiques: tragèdia, èxtasi, perdició, etc., i el fet que moltes persones es trenquin i plorin quan s'enfronten a les meves imatges mostra que comunico aquestes emocions humanes bàsiques (...) La gent que plora davant les meves imatges te la mateixa experiència religiosa que vaig tenir quan les vaig pintar. Si, per contra -com vostè diu- només es sent moguda per les relacions de color, llavors es perd l’essencial!".

LLEGIR MÉS

La mirada de Diane Arbus ha estat celebrada per la seva aguda capacitat per captar els matisos psicològics dels individus retratats. Colant-se en el dia a dia de persones, parelles o grups, va plasmar la vida íntima dels seus conciutadans.

Va ser Arbus una artista essencialment novaiorquesa, i de fet el Metropolitan Museum de Nova York és responsable de la present mostra. Com expliquen els organitzadors, ella "va fer la majoria de les seves fotografies a la ciutat de Nova York, on va néixer i va morir, i va treballar a llocs com Times Square, Lower East Side i Coney Island. Les seves fotografies de nens i individus excèntrics, parelles i artistes circenses, imitadores femenines i compradors de midtown són algunes de les obres d'art més íntimes, sorprenents i inquietants del segle XX". En la present exposició es mostren més de 100 fotografies, “la majoria de les quals són exemplars vintage realitzats per l'artista, extrets de l'Arxiu Diane Arbus al Metropolitan Museum of Art de Nova York. Més de dos terços d’aquestes fotografies -precisen- no s’han vist mai abans al Regne Unit”.

LLEGIR MÉS