Agenda cultural món abril 2018
AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO
Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions
MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES
MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES
01 / 04 / 18
ORQUESTRA BAOBAB
Londres, 27 d'abril
La fusió d’estils caracteritza l’Orquestra Baobab, fins i tot si les seves arrels -els orígens senegalesos- surten completament a la llum des d’una primera escolta. Els ritmes africans es retroben amb algunes de les modulacions llatinoamericanes, per donar peu a melodies molt ballables, que encomanen vitalitat i optimisme. Aquest conjunt, popular als anys setanta i vuitanta, va reaparèixer el 2002 amb un disc en què es declarava -sense complexos i bon humor- Specialist in all styles. Són en efecte molt variats els estils, procedents de balls tradicionals, i els executen amb facilitat, assegurant la diversió dels espectadors (molts dels quals, si de cas, poden sentir-se incòmodes asseguts a les butaques, vivament impel·lits a la participació en el fenomen musical). L’obertura de ment dels responsables de programació del Barbican fa possible que un mateix escenari aculli conjunts tan dispars; uns intèrprets clàssics, de l’anomenada “música seriosa” -qualificació com a mínim dubtosa- i altres, com la mateixa Orquestra Baobab, la música dels quals hauríem de titllar de “festiva”. Ambdues aconsegueixen intercanviar atributs en els millors casos, podent -molt seriosament- fer gaudir als oients.
CARL CRAIG SYNTHESIZER ENSEMBLE
Bruges, 7 d'abril
La ciutat de les esglésies gòtiques, amb una suggestiva proposta cultural, l’èmfasi de la qual rau en la música antiga -sempre creixent, i d’altíssima qualitat-, acull al seu modern i polifacètic Concertgebouw
una de les patums del tecno, el llegendari -encara que d’aspecte tremendament juvenil, als seus 48 anys- Carl Craig. El DJ de Detroit, que va començar a atiar la creativitat en la música electrònica fa ja un parell de dècades, ha col·laborat amb artistes molt diversos i fins i tot ha gravat per a segells tan clàssics com Deutsche Grammophon (amb Max von Oswald, una “recomposició” de la música de Ravel i Mussorgsky), suscitant també, a la inversa, l’interès d’un pianista com Francesco Tristano. Aquest jove artista, que ha demostrat un gran coneixement del repertori clàssic (de Buxtehude al mateix Ravel), ha compartit activitat musical punxant amb ell. Idiosincràtic com pugui ser el llenguatge de la música electrònica, la sèrie d’actuacions programades per Carl Craig en algunes emblemàtiques sales d’Europa suposaran una excel·lent ocasió per percebre de primera mà les possibilitats de la música electrònica, no concebible únicament com a música de ball.
PHILARMONIA ORCHESTRA LONDON
Berlín, 24 d'abril
No són tantes les ocasions en què es pot escoltar una orquestra forana a la icònica sala de concerts que habitualment acull la Filharmònica de Berlín.
Més enllà de la infreqüent circumstància, la londinenca Philarmonia Orchestra, dirigida per Esa-Pekka Salonen, es complementa amb la presència d’una solista que presenta una peculiaritat avui dia insòlita: Julia Fischer interpretarà el bonic i per moments intricat Concert per a violí de Jean Sibelius. Qualsevol que s’interessi per les virtuts de la solista, fent una consulta a la xarxa, podrà sorprendre’s de trobar casualment una pianista amb el mateix nom. Sorpresa que s’elevarà al cub en reparar que una i una altra, la violinista i la pianista, són la mateixa persona. Fischer, que va començar la seva formació al violí a una edat molt primerenca, acostuma a ser programada com a violinista, sense per això renunciar del tot al teclat, instrument que -segons ha expressat- li requereix molt temps d’estudi. El Concert per a violí de Sibelius, compositor de la mateixa nacionalitat que Esa-Pekka Salonen, es completa amb la Simfonia núm. 1 de Gustav Mahler, obra iniciàtica (no només per la numeració), en què s’evoca musicalment el decurs vital d’un individu. No en va el seu sobrenom, “Titan”, s’inspira en la novel·la de formació homònima, obra de l’escriptor alemany Jean Paul.
CZECH PHILHARMONIC JERÉMIE RHORER
Praga, 7 d'abril
Un nom per retenir -ja que molt probablement ocuparà ben aviat els podis dels principals escenaris d’Europa i del món- és el del jove director Jérémie Rhorer.
Un músic que ja ha estat al capdavant d’orquestres de primer nivell, com per exemple l’hr-Sinfonieorchester, i que té planificades actuacions tan importants com la que dirigirà ni més ni menys que a la Gewandhaus Orchester de Leipzig, el proper mes de juny. De moment, recomanem un concert previ, al capdavant de la primera orquestra simfònica de la República Txeca, conjunt amb una tradició i uns enregistraments a l’altura de les més grans del continent (havent estat dirigida per alguns dels directors més mítics, inclòs òbviament el local Karel Ančerl). El programa del concert que dirigirà Roher a la bonica sala gran del Rudolfinum de Praga compta, a més, amb un bon nombre d’al·licients. La participació del pianista Alexander Gavrylyuk, protagonista absolut del segon concert de Chopin, o dues simfonies animoses, ambdues en la tonalitat de La major: una, obra del jove Mozart, concretament la Simfonia núm. 29 i, l’altra, l’anomenada “Simfonia Italiana”, creació del compositor més mozartià del segle XIX, Felix Mendelssohn.
ELÍAS DE FELIX MENDELSSOHN
Madrid, 8 d'abril
Després del recent i incontestable triomf al capdavant de l’Orquestra Filharmònica de Munic al costat del pianista Javier Perianes, i després d’assumir projectes de gran envergadura als Estats Units, torna Pablo Heras-Casado a la península,
i per partida doble el present mes d’abril: en la seva primera intervenció, al capdavant de la Freiburger Barockorchester i el Rias Kammerchor -conjunts de referència a nivell mundial, ambdós amb nombrosos enregistraments i premis-, interpreta una obra de dimensions considerables, amb orquestra, cor i protagonisme solista, com és l’Elias de Felix Mendelssohn. Es tracta del seu segon oratori, compost anys després del magnífic Paulus. Tots dos revelen el gust per la música barroca i el respecte per l’espiritualitat luterana, que l’havien portat a reestrenar el 1829 la Passió segons Sant Mateu de Bach, traient-la pràcticament de l’oblit. Al Teatro Real es podrà escoltar l’obra de maduresa de Mendelssohn en la versió alemanya, que data del 1848 i que, a causa de la seva mort prematura, no va arribar a dirigir. En el paper del contundent profeta, Elies, comptarà amb una de les veus més aclamades en els últims temps, la de Matthias Goerne. Tot això, a propòsit de la primera actuació dirigida per Heras-Casado. Quant a la segona, programada a l’escenari madrileny, en aquest cas al capdavant de l’Orquestra Simfònica de Madrid, es tracta d’una ocasió especialment assenyalada: un concert emmarcat en el programa “Acords amb solidaritat”, en la quarta edició. La simfonia escollida és la imponent Tercera de Ludwig van Beethoven, també coneguda com a “Heroica”. Per un preu molt raonable es podrà gaudir de la visió interpretativa de Pablo Heras-Casado -mestre, recordem-ho, que es disputen les principals sales de concert a tot el món- mentre es col·labora amb la lluita en contra de la pobresa infantil. Una ocasió d’ineludible assistència. Per als que no puguin anar-hi, i vulguin donar suport a la causa, s’ha habilitat així mateix una fila 0.
EXPOSICIONS
EXPOSICIONS
01 / 04 / 18
TOULOUSE-LAUTREC I ELS PLAERS DE LA BELLE EPOQUE
Madrid, fins al 6 de maig
Només existeixen dues sèries completes dels cartells originals que Toulouse-Lautrec, artista dels baixos fons parisencs, va realitzar per promocionar algunes de les activitats nocturnes més sonades. La Fundació Canal n’exhibeix una mentre recrea el món del cabaret, lloc de trobada de molts intel·lectuals de l’època, mitjançant la projecció de peces audiovisuals. Materials diversos, inclosa la presentació de la mateixa sala -amb estètica de teatre vuitcentista-, permeten contextualitzar la contribució artística d’aquest personatge de la Belle Epoque. Un artista, Toulouse -Lautrec, que creadors de generacions posteriors -entre els quals, Picasso- apreciarien per la capacitat per comunicar de forma sintètica i poderosa, a través de figures que fàcilment romanen a la retina de l’espectador.
MONET
París, fins al 20 d'agost
Nymphéas. L’abstraction américaine et le dernier Monet (“Nenúfars. Abstracció americana i l’últim Monet”) és el títol de la fascinant exposició que allotja el Museu de l’Orangerie a París, per mostrar la connexió
de l’obra tardana de Claude Monet amb l’expressionisme abstracte. Un moviment que reuneix creadors nord-americans com Mark Rothko o Jackson Pollock i que va poder inspirar-se en aquestes enormes teles a penes figuratives, amb motius florals compostos de pinzellades lliures, que només suggereixen una forma a través de la confluència salvatge de tonalitats més o menys emparentades cromàticament. Sembla que va ser als anys 50 quan Pollock va entrar en contacte amb l’obra del pintor francès, que al seu torn es pot entendre en el context d’un segle que busca fixar el moment i captar la intensitat de la vivència subjectiva. La relació de l’impressionisme amb l’abstracció ja va ser assenyalada per Robert Rosenblum en el seu compendi de conferències La pintura moderna i la tradició del romanticisme nòrdic. A banda de teles de Rothko i Pollock, l’exposició evidencia aquesta relació a través de la presentació d’obres de Barnett Newman, Clyfford Still, Helen Frankenthaler, Morris Louis, Philip Guston, Joan Mitchell, Mark Tobey, Sam Francis, Jean-Paul Riopelle i Ellsworth Kelly. Un artista, aquest últim, radicalment contemporani (va morir el 2015), l’obra del qual dialoga de forma explícita amb la de Claude Monet.
NUDE: ART FROM THE TATE COLLECTION
Yokohama, fins al 24 de juny
A part del valor i interès inherents a l’exposició, la temàtica de la qual queda de manifest en el mateix títol Nude: Art from the Tate Collection -i que compta amb obres d’artistes tan rellevants com Rodin, Matisse, Bonnard o Bacon-,
resulta especialment interessant contemplar la concepció occidental del cos nu a través de l’aproximació de la perspectiva oriental, i entendre aquest camí d’obertura (des de la celebració de les formes neoclàssiques fins a la transgressió explícita en èpoques més properes a la nostra) en un context diferent, com és el Japó, on tradicions mil·lenàries conviuen amb un altíssim grau de desenvolupament tecnològic. L’exposició té lloc a la ciutat de Yokohama, la segona ciutat més habitada del país darrere de Tòquio, amb una població que supera els 3,7 milions de persones. Procedents de la col·lecció de la Tate, les 130 obres d’art -pintures, escultures, dibuixos en paper i fotografies- tracen a més l’evolució de la representació del cos nu, a partir d’una concepció pròpiament artística però també amb relació als canvis socials i polítics.
HIGH ON LUXURY
Copenhaguen, fins al 2 de setembre
Un dels museus més antics de la capital danesa, amb una història curiosa a l’esquena (va ser fundat pels propietaris d’una coneguda marca de cervesa),
acull impressionants tresors de les civilitzacions antigues, a l’altura pràcticament de museus tan visitats i reputats com el British o el Louvre. Es tracta de la Ny Carlsberg Glyptotek, en què des del 14 de març fins a principis de setembre pot veure’s a més High on Luxury. Lost Treasures from the Roman Empire, una exposició que mostra de forma raonada objectes de luxe usats en fastuoses celebracions esdevingudes durant l’Imperi Romà i a la qual la cinematografia ens té acostumats amb sempre visions parcials. Visions que, malgrat l’aparent exageració, podrien quedar curtes d’acord amb la realitat històrica que narren alguns cronistes i que al seu torn reflecteixen aquells objectes.
LIKE LIFE
Nova York, fins al 22 de juliol
La representació de volums a través de l’art escultòric ha conegut una infinitat de variacions epocals que revelen d’una manera molt simptomàtica la relació dels homes amb el seu propi cos.
El pas de l’Edat Mitjana al període conegut com a Renaixement evidencia aquesta nova celebració del suport material, que garanteix no només la vida sinó també la possibilitat d’experimentar una riquíssima gamma de sensacions i afectes. No és una circumstància fruit de l’atzar que sorgeixin textos amb to de manifest (de Gianozzo Manetti, Lorenzo Valla i sobretot, potser més conegut, de Pico della Mirandola) que, sense donar l’esquena a la realitat espiritual, se saluda la realitat híbrida de la criatura, així com la seva capacitat d’elecció; molt lluny, per tant, de qualsevol estigmatització del cos, fins llavors entès com a essencialment corruptible. A l’exposició del Metropolitan (Like Life: Sculpture, Color, and the Body) es delinea el reconeixement del mateix home a través de la creació de si mateix, el desdoblament artístic que dóna peu a figures que el representen, i amb les quals estableix una mena de diàleg. Unes 120 obres, del segle XIV a l’actualitat, exemplifiquen aquesta nova relació eminentment subjectiva, que posa en joc la capacitat per reproduir la (aparença de) vida. La mostra recopila escultures de Donatello, El Greco, Jean-Léon Gérôme, Antonio Canova, Auguste Rodin i Edgar Degas, però també d’artistes transgressors, com Louise Bourgeois, Meret Oppenheim, Isa Genzken, Charles Ray o Jeff Koons. També s’ofereixen a la vista efígies de cera, reliquiaris, maniquins i models anatòmics, “simulacions en tres dimensions del cos humà” que -segons s’explica- “il·lustren les angoixes i plaers que els concerneixen”.