Agenda cultural Barcelona setembre 2022

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
artes escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I

ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 09 / 22

‘BIENNAL DE QUARTETS’

L'Auditori, del 14 al 18 de setembre

La temporada musical s'inaugura, després d'un estiu generós en festivals i concerts fora dels recintes habituals, amb una Biennal de quartets, organitzada per L'Auditori. Un esdeveniment imprescindible per als melòmans, que es desenvoluparà bàsicament a la Sala 2 (Oriol Martorell). Una sala òptima per a música de cambra, que va estrenar ja fa més d'una dècada el Quartet Casals. Des d'un ja llunyà 2006 són molts els concerts en què el nombrós públic de Barcelona ha acabat dempeus. Protagonistes eminents de la present Biennal -la segona realitzada des de la inaugural, el 2020, una mica convulsa per les restriccions pandèmiques-, els músics del Quartet Casals intervenen també en condició de co-comissaris. De fet, han programat una interessantíssima sèrie de concerts, amb la participació d'alguns dels millors quartets del món: el Quator Ébène, el Jerusalem Quartet, el Belcea Quartet, el Quartet Quiroga, l'Aris Quartett o el Cosmos Quartet. Jonathan Brown, violista del Quartet Casals, a qui hem pogut entrevistar, explica: “Estar al costat d'aquests quartets serà un gran plaer, ja que habitualment no passa. Quan toquem nosaltres a Viena -per posar un exemple- en aquelles mateixes dates no solen tocar ells. Sens dubte serà molt interessant per al públic poder escoltar quartets tan diferents en tan poc temps”. I és que en diverses dates es podrà assistir, en un mateix concert, a la interpretació de diferents conjunts.

És el cas, per exemple, de la sessió inaugural –el 14 de setembre– amb la intervenció del fabulós Quator Ébène, que compartirà protagonisme amb el Quartet Casals tocant peces de Mozart i Brahms respectivament. O l'endemà, en què el jove però ja consagrat Jerusalem Quartet -que grava per a Harmonia Mundi, com el Casals- compartirà escenari amb el Quartet Atenea, un dels conjunts emergents més valorats dels últims temps. Sense oblidar la incorporació extraordinària de músics que complementen algunes de les formacions convidades, d'acord amb les peces incloses al programa, transcendint per tant el format de quatre cordes. Pensem bàsicament en les dues darreres dates. El dissabte 17, al Quartet Quiroga se li unirà Veronika Hagen, viola del mític Hagen Quartett, per interpretar dos meravellosos quintets de Mozart, mentre que al tancament de la Biennal tornarem a escoltar als Casals al costat del virtuós del clavicèmbal Benjamin Alard, interpretant la intricada creació que Bach va titular L'art de la fuga.

 

FÀTIMA

Teatre Lliure de Gràcia, del 29 de setembre al 23 d’octubre

La primera de les obres programades pel Teatre Lliure, que es podrà veure a la seu de Gràcia fins ben entrat el mes d'octubre, es basa en un text de Jordi Prat i Coll, un text que –segons precisen els organitzadors- reflexiona “sobre els misteris del cervell, el prodigi dels records, la vilesa, la innocència

i la soledat, ambientat al Raval de Barcelona”. La posada en escena d’aquesta obra, coetània de l'exposició que ofereix el CCCB -així mateix centrada en el cervell- posa en relleu algunes qüestions fonamentals i no obstant profundament enigmàtiques a propòsit de la memòria, la consciència i la seva repercussió axiològica, en forma de valors: “Com funciona el cervell d'algú altre i quines normes morals o ideològiques en regeixen el funcionament? La història d’una noia que inicia un camí sense retorn, un personatge tan capaç de viure certa idea de miracle com d'endinsar-se en els inferns del nostre temps sense sortir de Ciutat Vella”. La narració és directa i alhora el·líptica, suggestiva, convidant l'espectador a constituir l'exercici de reflexió des de la fantasia, la falsa ficció a la qual, en el fons, ningú no és completament aliè/ena. "Tots són personatges d'un text construït amb frases breus, com disparades contra un públic que s'enfronta a una realitat crua i violenta que ens parla de la naturalesa, fràgil i incomprensible, de l'ésser humà". Com a director i dramaturg -recorden els organitzadors- Jordi Prat i Coll és un autor amb una trajectòria consolidada. De fet, ha estat guardonat amb el Premi Teatre Barcelona al millor musical 2017 per Requiem for Evita i el Premi de la Crítica 2021 al text i a l'espectacle de petit format M'hauríeu de pagar. A més, el Lliure també ha programat altres obres seves, concretament els espectacles De quan somiava (2013), Una còpia (2007) o Eva Perón (2004). El present espectacle, d’altra banda, ha estat coproduït amb el Festival Grec.

LA INTENSITAT DE DVORÁK

Palau de la Música Catalana, 24 de setembre

Simfonisme d'alçada, el que desplegarà en la seva primera actuació l'Orquestra Simfònica del Vallès en el marc del cicle que ofereix cada temporada al Palau de la Música, comptant amb solistes de primer nivell en ocasió de la peça concertant.

No serà diferent, en aquest esdeveniment inaugural. Un dels concerts per a violoncel més impressionants mai compost, obra del bohemi Antonín Dvořák, podrà ser escoltat en la versió d'Anastàsia Kobekina, que interpretarà amb el seu instrument antic -un Guadagnini de 1743- sota la direcció d'Andrés Salado. Serà, de fet, el primer concert simfònic al temple modernista, fins que arribi el torn per a la inauguració del cicle Palau 100. Serà el 3 d'octubre, amb la invitació del Mestre Riccardo Chailly dirigint les ‘Primeres’ de Beethoven i la Mahler. Abans d'aquest meravellós concert inaugural, però, el públic de Barcelona podrà obrir boca amb la intensitat del simfonisme de Dvořák, que a més de demostrar una habilitat superlativa en el tractament concertant del violoncel, va culminar el seu expressiu projecte simfònic amb la popular Novena (“Del nou món”). Una simfonia en què el folklore de la seva pàtria natal s'alia amb ritmes i colors inspirats per l'experiència americana, i que conté algunes de les melodies més icòniques, gravades a foc a l'ànima de no pocs melòmans.

DON PASQUALE

Gran Teatre del Liceu, del 21 de setembre al 9 d’octubre

La temporada operística comença a finals de setembre amb una de les obres més celebrades de Donizzetti, la comèdia d'embolics Don Pasquale, en què el geni del compositor italià es mostra en la seva esplendor.

Composta segons la llegenda en tot just 10 dies -una cosa semblant es va dir a propòsit de L'elisir d'amore- relata musicalment les peripècies i desventures del personatge que li dóna títol: “Don Pasquale, un home vellard i decadent que viu un autèntic malson, decideix prendre per esposa Norina amb l’objectiu d’anul·lar els plans del seu nebot Ernesto. Ernesto, però, amb l’ajuda del doctor Malatesta, es compromet a atrapar Don Pasquale a la seva pròpia trampa”, resumeixen des del Liceu. Evidentment s'escenifica el clàssic, però no per això previsible o insubstancial xoc intergeneracional, un xoc que “aviva la comèdia alhora que també produeix un corrent subterrani de nostàlgia. Té dret a estimar i viure un senyor d’edat?” Amb el protagonisme reservat a l'experimentat i histriònic Carlos Chausson, l'elenc de cantants també compta amb alguns dels noms més prometedors del panorama actual, amb menció especial a la Norina de Sara Blanch i Serena Saénz. En el paper de Doctor Malatesta intervindran els barítons Andrzej Filonczyk i Carlos Pachón, mentre que Ernesto serà caracteritzat per Xabier Anduaga i Iván Ayón-Rivas. La posada en escena de Damiano Michielleto, contemporània i dinàmica, emfatitza el caràcter humorístic de la trama, amb una lleugeresa no exempta de certa sorna. “Una farsa extremadament cruel com ho és el càstig a Falstaff de Verdi”, recorden els organitzadors d'una coproducció de l'Opéra de París, la Royal Opera House (Londres) i el Teatre Massimo di Palermo, que s'ha pogut veure en alguns dels principals teatres del vell continent.

‘NOVENA’ DE MAHLER

Gran Teatre del Liceu, 20 de setembre

Després d'oferir una Zauberflöte contundent i matisada, que públic i crítica van valorar molt positivament, el mestre Dudamel torna al Gran Teatre del Liceu al capdavant de l’Orchestre de l'Opèra National de París -de la qual és titular- per dirigir la Novena simfonia de Gustav Mahler.

L'última obra simfònica que va completar en vida el compositor bohemi -sense comptar, és clar, la inconclusa Desena, coneguda només pel seu esfereïdor Adagio- és un testament musical amb regust de comiat, alineat amb el cicle simfònic La cançó de la terra. Una composició posterior a la confecció de la Vuitena i que, segons s'explica, no va portar el títol de simfonia per por de l'anomenada “Maledicció de les Novenes”. Com la seva víctima iniciàtica, Beethoven -a qui van seguir Schubert, Bruckner o Dvořák, per esmentar només els que van assolir de prop aquesta xifra-, Mahler tancaria la seva contribució simfònica amb una composició monumental i elegíaca, afectada d'inici d'un pressentiment fúnebre i una recerca de consolació, la qual cosa ha portat alguns estudiosos a considerar-la en termes de Rèquiem. La intervenció d'un mahlerià com Gustavo Dudamel, especialment adequada, s'emmarca en un projecte que els organitzadors qualifiquen d'agermanament entre l'Opéra National de París i el Gran Teatre del Liceu. Aquest concert, que també tindrà lloc a l'òpera de La Bastille (París) a finals de la temporada, permet “desgranar els misteris de la darrera simfonia de Gustav Mahler: la Novena. Estrenada pòstumament, recull les essències del món: des de la subtilitat esglaiadora fins a l’eloqüència més expansiva”. Una ocasió, en suma, per endinsar-se a l'univers sonor del compositor que culmina la tradició romàntica i alhora la transcendeix, obrint pas a l'atonalisme i resultant d'influència capital als joves compositors de Viena, que renovarien per sempre el llenguatge de la composició musical.

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 09 / 22

TEIXIR COM A CODI OBERT

Macba, fins a l'11 de setembre

Amb un títol potent, que suggereix la incommensurable significació de l'art de teixir, el Macba exhibeix l'obra d'una artista amb cinc dècades de carrera. Teresa Lanceta exposa a Teixir com a codi obert una sèrie de tapissos, teles, pintures, dibuixos, escrits i fins i tot vídeos que visibilitzen la tasca i el propòsit d'aquest treball minoritari, i no obstant vinculat als orígens mateixos de la creativitat, a la tensió fecunda que no contraposa merament figurativisme i abstracció. Com assenyalen des del Macba, l'acte mateix de teixir suposa per a Teresa Lanceta “una activació crítica de la imaginació que va més enllà dels límits materials. Per a ella, teixir es formula com un codi obert de ruptura i repetició des del qual es pot llegir, transformar i transmetre un coneixement sempre complex i plural. Una manera de fer sense cap esbós previ en què figura i fons, objecte i llenguatge, suport i imatge es construeixen alhora, assumint el que és imprevist, les errades i els encerts”. En el marc del teixit conflueix allò previsible i allò imprevist, tant pel que fa a combinacions de colors -que només reunides aporten una determinada significació, com per primera vegada- com per la sèrie de motius, premeditats o accidentals, sorprenents o desitjats, que sorgeixen. En paraules dels organitzadors, “acceptar l’inesperat és per a Lanceta una forma d’aprenentatge d’un codi primigeni i universal que manifesta clarament una llei interna; una llei que traspassa fronteres físiques, temporals i culturals”. Una mena de principi còsmic que en efecte recorda per la seva universalitat al logos formulat fa més de vint-i-cinc segles per Heràclit, que deixo inscrit que “no és millor per als homes que passi el que desitgen”, obrint-se a una significació immanent alhora que transcendent, com l'antiga tasca de Penélope: “espera allò inesperat o no ho trobaràs, impossible de cercar com és, sense via certa”.

ALMEIDA I MADOZ

Foto Colectania, fins al 18 de setembre

Titulada Dissenys habitats, l'exposició conjunta que ofereix Foto Colectania fins al 18 de setembre dona un sentit nou a la noció de ressonància. L'obra d'Helena Almeida, en qui s’inspira el títol de la mostra, convergeix amb la de Chema Madoz no només pel seu impactant desafiament visual, sinó pel mateix procés de creació.

Una activitat que els organitzadors, apropant-se a l'accepció renaixentista, qualifiquen de “mental”, consistent a “traslladar allò que s'ha imaginat l'artista a l'obra”. Els esbossos a mà d'aquests fotògrafs cobren una rellevància inusitada a la llum de la utilització per part de l’altre/a, com a exercici previ que especularment revela una materialització transcendent i atemporal, que capturarà la càmera fotogràfica. La retroalimentació de tots dos és una realitat fascinant, treta a la superfície gràcies a aquesta projecció coincident, que no contraposa de manera exclusiva l'obra en potència i en acte. Formant part d'una mateixa realitat, que quedarà gravada a foc a la retina de l'espectador, “els esbossos es converteixen en objectes i els objectes en imatges, amb el seu característic estil i cops de màgia”.

‘L’HABITACIÓ DE LES DESATESES’

Fundació Vila Casas, fins al 18 de setembre

"Allò que és desatès, està present en molts àmbits d´aquesta exposició", explica Stella Rahola a propòsit de la seva obra, que la Fundació Vila Casas exhibeix fins al 18 de setembre. L'artista es refereix a la producció a petita escala, a la consciència de la sostenibilitat i, en suma, a la cura de la matèria que conforma la vida.

Des de la Fundació expliquen que Stella Rahola Matutes “reivindica la materialitat com a substància sempre subjecta al canvi, ja sigui a través d’una implicació amb éssers humans i no humans i de la seva manipulació, la interacció amb el seu entorn o la vida dinàmica de les seves reaccions químiques. Aquesta qüestió implica políticament considerar els processos de fabricació i les seves relacions associades de poder, això és, les treballadores, les seves eines i els espais de producció”. Així, per més que de les seves obres emana una sensibilitat evident, un bell i delicat magnetisme, la poètica que articula la seva proposta apunta a la qüestió ètica, a la paradoxal vinculació de creació i destrucció. Això queda il·lustrat, per exemple, amb l'artificiosa “transformació d'un material com el vidre i observant, en primer lloc, com es treballa a un taller artesà”. Per mostrar, en última instància, com l'apreciat i insuficient vidre borosilicat és envaït pel liquen, una forma d'artifici natural, “no humà” que intervé en el procés determinant: “Arrapant-se i creixent, descompon el vidre i en fa substrat. Constitueix el primer ens de la naturalesa que habilita el terreny necessari perquè futurs éssers puguin desenvolupar-s'hi”.

LÚA CODERCH

Fabra i Coats, del 13 de setembre al 8 de gener

A partir del 13 de setembre es podrà visitar al centre d’art contemporani de la Fabra i Coats una interessant sèrie d'instal·lacions obra de l'artista Lúa Coderch, reunides sota el títol Trencar una nou.

Acció quotidiana, sense grans repercussions a priori, la imatge és escollida per les potencials implicacions que atresora: “en la seva humilitat, aquesta acció té la capacitat de desplegar per si mateixa l'estructura d'una escena diminuta, amb les seves expectatives i el seu desenllaç. No només ens convoca amb la promesa de l'aliment; també sap recollir en un mateix punt l'atenció de tots els presents”. Lúa Coderch, que ha exposat al Macba i a la Fundació Joan Miró, a més de participar en certàmens internacionals, ofereix a l'ocasió un “una sèrie de dispositius de captura de l'atenció”, “escultures que potser són mobles i un programa d'accions a escala reduïda per compartir amb altres, com ara un recull d'escenes o petites unitats de sentit que poden arribar a conformar el grau zero d'una narrativa comuna”. Es tracta, doncs, d'artefactes que expliciten el fet de la percepció per, des d'una nova consciència, trastocar l'acte mateix de la significació mundana.

TURNER, ÚLTIMS DIES

Museu Nacional d'Art de Catalunya, fins a l'11 de setembre

Últims dies per visitar la que sens dubte és una de les exposicions de l'any, dedicada a Joseph Mallord William Turner (1775-1851), fins a l'11 de setembre al Museu Nacional d'Art de Catalunya. La influència del pintor anglès ha estat enorme, havent estat considerat fins i tot precursor de l'expressionisme abstracte.

Avançant-se a l'Impressionisme, de fet, capta ja la fluctuació de la naturalesa a través de la representació del seu caràcter indòmit, irrepresentable; connectant el món de fora, màximament aliè i il·limitat, amb la interioritat del subjecte en la seva dimensió més incomprensible, que l'estètica kantiana, explorada amb una profunditat nova a la Crítica del judici, del 1790, concep amb la idea del “sublim”. La imprescindible mostra que el Museu Nacional d'Art de Catalunya ha organitzat “explora la seva fascinació pels fenòmens meteorològics i atmosfèrics, des dels inicis de la seva obra, a la dècada de 1790, i fins a finals dels anys 1840”. Per descomptat, aquests mars encabritats i tempestes tenen una funció metafòrica; interpel·len anímicament l'espectador, que se sent mogut a manifestar-se en un sentit o un altre davant la representació incomprensible, o fins i tot commogut si és que potser ha experimentat una vivència semblant. L'exposició té un punt didàctic en mostrar l'evolució dels projectes pictòrics de Turner, que no neixen fruit de la inspiració o el cop de geni, sinó després de nombrosos esbossos i estudis: “La mostra revela com l’aquarel·la va ser fonamental en l’enfocament científic, però intuïtiu de l’artista, que li va permetre copsar la intensitat de les forces de la natura amb una precisió expressiva mai igualada. La principal inspiració de Turner va sorgir dels seus viatges per la Gran Bretanya i l'Europa continental”. Per això es reuneixen aquarel·les, olis i gravats que mostren el procés de creació i la incorporació dels seus temes predilectes, amb l'èmfasi posat al paisatge. L'individu està inclòs, com que forma part d'un mateix organisme, amb consciència o sense, fins i tot si el desenvolupament industrial i el positivisme intenten cosificar-lo, projectant una forma de dominació contraproduent. Esforç que revela la codependència i la necessitat de sotmetre a control allò que transcendeix el subjecte, quedant realment subjecte a això. Potser per això sostenen els organitzadors que “aquesta exposició confronta l’espectador amb una experiència sensorial de la natura que ens afecta avui tant com ho va fer als seus contemporanis”.

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: